Els vulnerables
Autora: Sigrid Nunez
Editorial: L’Altra Editorial
Traductora: Ariadna Pous
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 232
A vegades sembla que se’ns oblidi la pandèmia de la covid-19, aquella experiència que ens va fer repensar tantes coses, que va categoritzar les persones entre vulnerables i no vulnerables, entre essencials i no essencials, entre malalts i no malalts, entre morts i vius. Un virus que va fer aflorar pors, neguits, esperits crítics, resiliències, creativitats, frustracions, soledats i un llarg etcètera de sentiments i estratègies per travessar-los. Afortunadament la lectura d’Els vulnerables et reobre la memòria i segurament la fa més amable.
Llegir l’escriptora novaiorquesa Sigrid Nunez és un plaer, la seva prosa sempre intel•ligent, travessada per un elegant sentit de l’humor, et transporta i t’embolcalla. En aquesta ocasió, que no es tracta ben bé d’una novel•la, ens situa a Nova York durant la primavera del 2020, descrivint una ciutat buida i meravellosa, on la protagonista, tot fa pensar que és ella mateixa, vulnerable, se salta les recomanacions d’aïllament per caminar entre parc i parc on la vida brolla i les flors, malgrat tot, esclaten.
De sobte li demanen de tenir cura d’un lloro, l’Eureka, un papagai contemplat, que viu en un gran apartament a Manhattan, s’ho pren com un regal per passar més estona fora de casa. Després d’uns dies d’anar i venir s’haurà de quedar a viure a l’apartament perquè deixarà el seu a una doctora. I al cap de pocs dies es trobarà compartint pis amb un jove molt especial que la treu de polleguera.
Tot plegat li serveix de pretext per reflexionar sobre la condició humana, sobre els vincles, l’amistat, l’amor i la mort. Sobre la soledat, sobre les tries que fem a la vida, sobre l’angoixa, sobre la síndrome de la cova. Sobre les cures, els animals domèstics, la intergeneracionalitat i un llarg etcètera de temes que d’alguna manera o altra ens toquen o interpel•len.
Alhora, tot el llibre està travessat de pensaments relatius al fet d’escriure i al de llegir, de bloquejos i detonants, de referències lectores que van traçant la ruta escollida per l’autora en el cosmos literari universal. Una finestra cap al seu interior que ens recorda que la literatura també pot ser una cambra pròpia.
Una lectura que recomano, d’aquelles que t’acompanyen durant dies després d’haver tancat la darrera pàgina, una autora que diu que escriu per omplir el buit, i una escriptura que ens omple de sentit i d’esperança.
