Avui parlarem d’un musical de primeríssima divisió, El dia de la marmota, un muntatge que s’ha d’estrenar d’aquí a pocs dies a Barcelona, on hi haurà un osonenc, l’Eduard Mauri, formant part de la graella d’actors que estrenaran aquest muntatge per primer cop en català.
T’agraïm que hagis fet un forat aquesta hora, perquè, deus anar de bòlit amb els assajos a fons per ‘El dia de la marmota’.
Sí, sí, la veritat és que aquests dies són una bogeria. Estem ultimant els darrers detalls per poder estrenar. Perquè és un espectacle complex, però bé.
Home, musical de primeríssima divisió, eh? Això s’estrenarà el 23 de desembre al Teatre Coliseum de Barcelona, i serà allà com a mínim fins al dia de la Candelera, , el 2 de febrer.
Exacte, com a mínim fins al 2 de febrer, i esperem poder-lo allargar una mica més. En principi, la previsió és que puguem allargar una miqueta més, però sí, sí, sí, estarem fent vuit funcions a la setmana.
Aviat és dit, eh? Per cert, el dia de la Candelera és també el dia de la marmota.
Exactament, el 2 de febrer. He de dir que m’ho has xivat tu abans perquè no me’n recordava.
‘El dia de la marmota’ el tens molt controlat. Però el dia de la Candelera, no tant.
Però és clar el dia de la Candelera que és desmuntar el pessebre… després de totes les festes, el 2 de febrer.
Això arrenca el 23 de desembre, que és aquí a la cantonada, però segur que ja fa temps que tu saps que formaràs part d’aquest muntatge. Com va anar tot plegat? Com et coles a formar part del grup d’actors que ho durà a terme?
Crec que va ser si no m’equivoco l’abril passat. Em van convocar per fer les audicions de l’espectacle. Vam començar amb un procés de càstings.
Tenies allà davant al Manu Guix i a l’Àngel Llàcer.
En aquest cas, tenia l’Enric Cambray, que és qui el dirigeix. I l’Àngel Llacer. I la Míriam Benedited, que és la coreògrafa i a l’equip de producció. I aleshores, res, vam anar passant processos de càstings. Bé, ja m’hi estic acostumant al final perquè són tots aquests processos de preparar-te un munt de material i anar passant fases, gestionar tots els nervis i tota la incertesa, però bé. I per sort, un dia vaig rebre la trucada de l’Enric, que em va dir escolta’m vull comptar amb tu per això. I ara fa dos mesos que estem picant pedra.
Aquesta trucada és abans de l’estiu?
Sí. Vaig anar de vacances sabent que el setembre em posaria a estudiar. Durant l’estiu ja estava estudiant a casa totes les partitures i tot el material.
I com que és un musical ultra professional, ara deveu estar 8 hores com aquell qui diu al teatre i a fons.
Exacte, sí, sí. Fem de dilluns a dissabte, 8 hores diàries, ajustant tot el material.
Continuem parlant d’ ‘El dia de la marmota’. Ara veurem quatre imatges del muntatge. Està basat, suposo, en aquella mítica pel·lícula que tots hem vist dels anys 90. Amb el Bill Murray i l’Andie MacDowell. L’has vista, no?
Sí, sens dubte. Jo crec que és una pel·lícula de culte. És una pel·lícula d’aquestes que són mítiques e Nadal. I el Bill Murray ho fot de manera espectacular. Crec que està gravat a la nostra retina. I, a més a més, trobo que justament aquesta adaptació…
L’adaptació és fidel a la pel·lícula. És a dir, el Bill Murray i aquell home del temps que se’n va explicar el dia de la marmota…
Aquest home del temps, arrugant, estrellita…
Al principi és un dat pel sac…
És un dat pel sac. L’envien a Pensatonia, a Pensilvània, en aquest poblet on tenen aquesta tradició del dia de la marmota, a cobrir aquest esdeveniment, amb uns personatges passats de volta i estrambòtics, i el diu, clar, al principi se n’hi nega, però al final, és tota aquesta dissertació, aquesta reflexió filosòfica de dir, si els escolto, si em torno bona persona, una mica la “moralina” seria aquesta, entre altres coses. Tot anirà millor. I sí, l’adaptació de l’espectacle és del Dani Rubin, dels creadors de la pel·li. El mateix espectacle el van adaptar ells per portar-lo a Broadway. I l’adaptació és seva. Per tant, jo crec que és una versió, de fet, millorada, hi ha subtrames de personatges de la pel·lícula que aquí a l’espectacle fan eclosió i prenen tot un altre sentit. Aquest humor àcid, punyent, a vegades humor de l’absurd, molt ianqui…
Hi és, oi?
Hi és. Però també hi ha el contrapunt de la part emocional que et fa caure la llagrimeta. Crec que és una bona barreja.
D’acord. Riure, però, plorar també.
També.
A tocar la fibra també hi és.
La veritat és que sí. Estem començant a fer alguns passes en públic aquests dies i la resposta és acollonant. Estem flipant. Sí, sí.
Que divertit, s’ha de veure. L’home a mesura que van passant els dies es va tornant, entre cometes, bona persona.
Es va entendrint. Es va entendrint i s’obre de mires. A vegades és una cosa que en el nostre dia a dia anem tots, com així mirant cap endavant i la feina i no sé què, no sé quantos…
I, deixa’m dir que també s’enamora.
S’enamora, exacte.
I per amor aprens des de tocar el piano, per exemple, fins a 10.000 coses més.
És una comèdia romàntica, amb tots els elements. O sigui, enmig de tot això, hi ha una preciosa història d’amor entre ell i la Rita, que és la seva productora.
I no desvelarem pas el final, però suposo que una mica tots també el sabem, però és que resulta que per sortir del bucle del dia de la marmota, l’amor és la solució, no?
Exacte, exacte.
I quan això eclosiona finalment…
No donem més pistes.
Sí que volem aprofundir amb aspectes com, per exemple, els personatges que apareixen en el muntatge. Més d’una dotzena de personatges.
Molts més. De fet, hi ha el Phil, que és el meteoròleg, hi ha la Rita què és la Diana Roig. Magnífica Diana Roig.
I després hi ha el que deies, el càmera del Phil, el no sé què… De què fa l’Eduard Mauri? Quins papers…
És una bogeria, perquè més enllà dels personatges troncals que són ells dos, la resta de la companyia, que som 14, en fem molts més de personatges. Perquè te’n facis una idea, jo durant l’espectacle tinc una vintena de canvis ràpids.
Vint canvis?
Una vintena de canvis ràpids, que són alguns de vuit segons, tant de perruca com de roba. Més enllà dels personatges…
Hi ha més feina en canviar-se gairebé que…
De fet, hi ha dues funcions. Hi ha la funció que tenim darrere tot l’equip entrant a boxes i canviant-nos amb segons i tot el que passa a l’escenari. Jo, en aquest espectacle, el meu personatge és el xèrif del poble, en Jack, que és un xèrif molt sapastre. El típic, com als Simpsons, el jefe, aquest típic xèrif americà, que ho intenta fer tot bé, es creu súper professional, però és un patós de “cuidado”, aquest…
El de la pel·lícula ja anava una mica per aquí. Potser al musical l’accentuen, aquest caràcter, encara.
Exactament. És això que em referia, que els personatges del musical se’ls hi dona una identitat i hi intervenen directament i agafen una…
Una mica més passats de voltes.
I després també faig un personatge que és un curandero, un xaman, que intenta curar en Fiel. Quan es pensa que s’està tornant boig, se’n va a una consulta d’un metge que bé, que ja ho veureu, però és una escena divertidíssima, que ens ho passem molt bé. Ell passa consulta amb diferents especialistes i el volen timar.
I tu també el vols…
Sí.
Quines coses que passen durant un musical, que no sé si hi ha molta música, també hi ha molt text convencional…
Jo crec que és una òpera rock. O sigui, perquè… hi ha molta música, hi ha molta música que no només és la cançó cantada, sinó que hi ha molt tema underscore, que és música que acompanya el text…
Deixa’m dir que la música és en directe, eh? Hi ha la banda del Manu Guix i res en llaunes, si no que música en viu.
I com sonen. Espeteguen els veterans que dona gust. Hi ha música i hi ha text també i, a més a més és cabró el Tim Minchin, el compositor, perquè ho escriu tot en la partitura. Fins i tot en les escenes on tenim poc text. El text està escrit sobre la partitura. Les accions físiques per exemple, a mi en un moment tinc un Rolling act, està escrit expressament un gest accidental que sempre passa en un moment de la partitura. I tu has estat comptant amb passos per…
Quan hi ha aquell acord, tu has de fer cleca.
Està tot mil·limetrat. Mil·limetrat i per això hi ha aquesta complexitat també…
Això vol dir que la producció catalana, ho hem dit al principi, és el primer cop que aquest musical es podrà veure en una llengua que no sigui anglès en algun lloc del món i serà en català. Això vol dir que la traducció catalana és super fidel a l’original?
Sí, el David Pintor, que és el traductor, l’adaptador, ha fet una feina collonuda i l’ha adaptat increïblement bé i crec que és molt fidel a la versió original, però al mateix temps recuperant la preciositat de la nostra llengua, que és el català, per tant, sona preciós. Tant la música com el text arriben moltes coses.
Deixa’m dir també que els musicals de gran format que havien fet últimament el tàndem aquest d’Àngel Llàcer, Manu Guix, eren sempre en espanyol, aquesta vegada han apostat pel català.
Sí.
I sembla que de moment per la venda anticipada d’entrades que ja hi va havent, que encara heu d’estrenar, la resposta és bona, no?
És boníssima, la resposta. Jo tenia moltes ganes que aquest tàndem també produïssin en català. Ara s’ha fotut aquí, i espero que sigui per molts més anys que ho puguin fer. Sempre poder actuar amb la nostra llengua és el millor que pot passar. A més a més, ens connecta directament, tant per l’espectador com pels intèrprets, que és la nostra llengua. Vulguis o no, si no hi ha una barrera allà, entre…
I el Dia de la marmota no hi ha barreres. Tot pel dret, i a tocar la fibra i a passar-ho bé. Un muntatge, per cert, per tots els públics, si pot anar amb…
Sí, sí públic familiar… T’ho passes teta, té moments molt àcids, també, però bé, els nens, en aquests moments, jo crec que també s’hi trobaran amb l’escenografia, que és espectacular, tot el muntatge. També amb els vídeos promocionals i amb el passe de gràfics, no s’ha volgut rebel·lar una mica tot el que passa en aquesta capsa de sorpreses de l’escenari.
No parlem més del Dia de la marmota, deixem-ho aquí. Dia 23 de desembre estrena mundial al Teatre Coliseu de Barcelona del Dia de la marmota en català, i, com a mínim, fins a la Candelera, però un cop s’acabi aquest muntatge no pot anar de gira, no es pot dur a altres llocs, perquè és tan ambiciós i tan bèstia tot plegat que no vindreu a L’Atlàntida de Vic, perquè ens entenguem, eh?
No, no és complicat, perquè és un muntatge que requereix un temps de muntatge tècnic molt gros i l’equip que portem a teatre som 80 o 90 persones. Aleshores és complicat. Per fer temporades llargues sí, però per fer gira és difícil.
Quan comenci el Dia de la marmota, només descanseu un dia, oi?
Sí, exacte. Descansem el dilluns. Pujo cap aquí, cap a la Plana, descanso i torno a baixar el dimarts.
I el dimarts ja et quedes a Barcelona i fins diumenge.
Exacte.
Abans del Dia de la Marmota feia un any que Déu n’hi do, Eduard, que no has parat, eh?
Sí. Per sort, toquem fusta. Aquesta feina nostra és molt cabrona i molt inestable i encara que ja faci uns 13 anys que m’hi dediqui, és com que no m’hi acabo d’acostumar. Hi ha èpoques que de cop et ve tot, i èpoques que res de res. T’has d’anar replantejant constantment si et compensa això. Però per sort, aquests dos últims anys han estat intensos i he pogut enllaçar projectes.
Clar, de projectes n’has fet moltíssims. Jo en tinc uns quants aquí apuntats. Clar, dir-te’ls tots és que gairebé semblaria impossible. Ja havies estat a l’Escaramuix de Dagoll Dagom fa uns quants anys, havies estat també amb la Fura dels Baus, també havies fet de Mozart amb vambes. En aquest món s’ha de ser polivalent: has fet llums, so…
Em considero un home de teatre. Amb tots els aspectes, no? I el tema del so és un tema que m’interessa molt, sobretot fusionant la part musical i tot plegat i vaig tenir la sort d’aquest any passat també a la Sala Beckett a Barcelona de poder fer el disseny de so de “El desig del cor”, que va dirigir Lucia del Greco.
Com es compagina, això? Estar al darrere i de tant en tant també al davant.
A mi em sembla fascinant, perquè, a més a més, fer aquest procés d’acompanyament en sala d’assaig, però des del punt de vista extern, d’estar fent un disseny de so per reforçar la narrativa, em va fascinar, i és una via que també estic obrint que m’encanta, realment.
És a dir, que em vindran més.
Sí, jo crec que sí. T’he de dir també que on m’ho passo millor és estan a l’escenari. M’ho passo millor i on gaudeixo més és a l’escenari fotent gas.
Doncs tens gas per estona amb el Dia de la Marmota, però ja m’imagino que hi haurà un dia que s’acabarà, no sé si ja albires alguna cosa més enllà.
Sí, per sort, ara tinc el Dia de la marmota, al principi entrarà la primavera del 25, que acabarem a Barcelona, i després reprendré just, sobre l’abril, reprendré la gira de Mozart amb vambes, que és un espectacle que vam estrenar aquest any passat i que estem fent gira per tota Espanya i després hi ha altres coses que ara per ara no puc…
No ens pots avançar, però que ja s’estan cuinant i que…
Sí, que ja s’estan cuinant i que estic molt feliç.
És això que ens deies que aquest món és un món incert i que de vegades et venen vaques magres, però sembla que ara en el teu cas venen vaques grasses.
Òstia, toquem fusta, perquè sinó… però sí, sí, ara per sort em sento orgullós i feliç de poder-me dedicar al que he volgut sempre des de petit.
Fa una dotzena d’anys et recordàvem al musical aquí a l’Atlàntida, del Joseph. Clar, tu vas començar aquí.
Sí. Jo vaig començar primer de tot al teatre de Sant Hipòlit de Voltregà que és la meva família. I de fet ja estan organitzant un bus per baixar a la marmota. I muntarem allà un sidral. I enmig de la funció ja els hi fotré un guinyo o una història. Però és això sempre baixen en comitiva.
Clucada d’ullet cap a Sant Hipòlit des de l’escenari del Dia de la marmota. Això serà un festivalàs. I segueixes una mica el que van fent, el grup de teatre de Sant Hipòlit.
Sí, estic als grups de WhatsApp i tot plegat. M’agradaria pujar més. Aquesta festa major va ser com el retrobament total, perquè hi havia unes quantes festes majors que no podia pujar per feina, i aquesta, justament, vaig demanar-me vacances d’uns bolos… que tenien el substitut, i vaig pujar i vam fer una altra reconnexió d’aquestes.
Home, tu un cop a la setmana connectes sempre amb Osona, eh?
Sí, Tens els peus com a mínim a la Plana un dia a la setmana. Ja n’estic de Barcelona fins aquí. T’ho dic de veritat, eh? M’estic plantejant de fer un moviment definitiu.
Bé, sempre es pot fer a la va i bé, eh?
Exacte. Però, vaja, ja es veurà, ja es veurà.
Escolta, hem de fer una pregunta abans de tancar la paradeta, i és que tu has fet Pastorets també, oi?
I tant, i tant. I amb orgull. O sigui, jo soc carn de Pastorets. Jo vaig començar fent els Pastorets, primer, de Sant Hipòlit, i després ja vaig venir aquí a l’Atlàntida a fer-los amb magnífiques companyies d’aquí… Som a Barcelona junts, tant l’Abel Reyes com el Moha, com el Guillem Balart… Vull dir, ara nosaltres quedem per fer les birres que les fèiem aquí, les fem a Barcelona, i ens en recordem d’aquesta època de l’any que estàvem aquí, doncs, liats, fent Pastorets.
