Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer
Autora: M. Carme Barceló i Martí (selecció de textos i fitxes botàniques)
Fotografies: Maria Carme Barceló i altres autors
Editorial: Edicions de la Universitat de Barcelona
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 408
La professora de Botànica M. Carme Barceló i Martí (Vilanova i la Geltrú, 1952), vinculada al món excursionista i ànima de l’Agrupació Excursionista Talaia, sempre ha sabut harmonitzar cultura i natura, ciència i sensibilitat poètica. El resultat d’aquesta feliç conjunció és la publicació d’un llibre destinat a ser de referència en el seu camp: Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer (Edicions de la Universitat de Barcelona).
En l’obra poètica de mossèn Jacint Verdaguer la natura no hi és com a ornament sinó com a veritable protagonista per com el poeta de Folgueroles –ben segur el més important de la Renaixença catalana– veia i sentia Déu en la natura. Per aquest motiu la natura en la manifestació de les seves diverses formes vegetals: flors, plantes i arbres, tenen una gran presència en els seus versos.
Amb Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer som davant una joia científica i literària sorgida a partir de l’atenta, minuciosa i enamorada lectura de l’obra completa de Jacint Verdaguer per part de la professora M. Carme Barceló en què hi trobem “inventariat un catàleg de 437 fitòmens populars corresponents a 307 espècies de plantes” que inclou, en cada cas, una fotografia de la planta i la seva fitxa botànica juntament amb un o més textos verdaguerians que hi fan referència.
Jacint Verdaguer, que com sabem va ser un gran excursionista, viatger i home curiós en els seus passejos i descobertes per la muntanya, va convertir-se en un gran coneixedor de les plantes que anava trobant per camins i dreceres: “Duia sempre una llibreta a punt, i tota herba o flor camperola que se li oferia a la vista, la collia i posava entre els fulls de la llibreta, i en ésser al poble o masia que primer li sortia al pas, anava demanant el nom, virtuts i tradicions de totes les herbes i flors que duia recollides”, va escriure Valeri Serra i Boldú a Biografia de mossèn Jacinto Verdaguer (1924). I així, de la mateixa manera que els medievals transferien a les virtuts d’arbres, flors, plantes i matolls la seva correspondència espiritual, trobem escrit, per exemple, de les populars flors margaridoia i angèlica: “La margaridoia /, que és flor de la ignocència / brot de la paciència / remei de tot mal; / l’angèlica pura / que és flor sense espina, / la perpetuïna /, que és flor immortal”.
