‘SAFRÀ’
Autor: Marta Pérez Sierra
Editorial: Viena Edicions
Lloc i any d’edició: Barcelona. 2024
Pàgines: 62
Safrà ha guanyat el XLIII Premi de poesia 25 d’Abril Vila de Benissa 2023. Un honor ben merescut per a la poeta Marta Pérez Sierra. El llibre consta d’un bell pròleg de Laia Llobera. L’obra és intensa, íntima, i profunda. Ho veiem ja en els títols dels poemes, que solen constar d’un sol mot (vet aquí la força de la brevetat!) que obrirà i tancarà el poema. Queda clar, doncs, que cal un lector atent, per esprémer l’encís de la poètica de l’obra.
La bellesa i la intencionalitat dels epígrafs que encapçalen molts poemes mostren el seu lligam amb el text que els precedeix, però també hem de fixar-nos en el ventall d’autors que inspiren i colpeixen l’autora.
Els grans temes de la lírica universal hi són ben presents, com l’amor o la passió, però la Marta viu arrelada al seu temps i els matisa, (amors adolescents, perduts, torturadors, cruels, incestuosos…) junt amb la presència constant de la reivindicació que la dona pugui viure aquest sentiment com vulgui. S’hi respiren multiples imatges d’infidelitat posades al dia, lluny d’allò a què estem acostumats. Temes ancestrals com la violència de gènere, el suïcidi, la grassofòbia…dona bàscula, dona descremada… la por al dolor, la mort… Hi haurà la llum dels àngels després?… la guerra, bateguen fort dins el vers.
No podem oblidar la quotidianitat feta poesia… la mà aferrada al tremp d’aixecar-se cada dia… ni la presència de l’ou de cosir, de les mans clivellades, calloses, de tant de treballar… lligats a les dones senzilles i humils de totes les generacions que ens han precedit, treballadores silenciades, i sargidores incansables d’existències.
Cal parlar del seu delicat erotisme, que com enaltres llibres passa pel pit, però en aquí apareix la lactatio de Maria, maternitat que alimenta cos i esperit, com hem vist mantes vegades en meravelloses obres d’art que parlen d’aquest tema, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. Pensem en les pintures de Lippa Memmi, Van Eyck, Michelangelo, Rubens, Renoir, Picasso… i tants d’altres. Tot com un triangle on en cada vèrtex hi ha vida, art, i amor.
Altres elements eterns amaren els seus versos, com la lluna, les flors, sovint plenes de simbolisme, (frèsies, gladiols, roses, botonets liles…) que acoloreixen els poemes, les serps, les ungles… sal a les ungles… els cabells… tanquen un poemari d’una força que et passeja pel trànsit i l’enigma, i que s’acomiada de tu, lector, amb un adeu de plecs d’acordió, on la música i la força del vers et gronxen l’esperit.
