Quins són els referents amb què ens sentim identificats els catalans en aquest moment de la història? Borja de Riquer (Barcelona, 1945) ha coordinat una obra monumental que serà de referència per respondre la pregunta: ‘La memòria dels catalans’ (Ed. 62). Ha comptat amb la participació de 136 especialistes en tots els camps: els llocs, els símbols, els personatges, els mites i llegendes, les representacions i narratives. Així som nosaltres.
Arriba La memòria dels catalans després de la Història mundial de Catalunya i de Vides catalanes que han fet història. Tres llibres que ens expliquen. Estaven pensats com una trilogia?
Sí, la vaig pensar tenint també referents de fora. La Història mundial de Catalunya traslladava aquí una obra semblant que hi ha a França, per exemple. Aquest llibre també, de fet, té un gran referent francès, el de Pierre Nora sobre els llocs de memòria del seu país (Les lieux de mémoire), de fa uns quaranta anys. Però el cas català és molt més complicat: França és un estat-nació poderós que ha pogut desenvolupar polítiques de memòria fortes i arrelades, i en canvi la història catalana, com tots sabem, és la d’un país que va perdre les seves institucions polítiques, d’un nació sense estat. Tots els referents identitaris, recordant el passat i portant-los al present, s’han fet sobretot des de la societat civil.
És a dir, que ens ha mancat un estat que codifiqués la nostra memòria.
D’alguna manera, podem dir que França ha tingut una memòria forta perquè hi ha hagut les institucions d’un gran estat, i Catalunya té una memòria feble perquè s’ha construït sovint a la contra de les polítiques de memòria de l’Estat espanyol. Símbols espanyols que aquí es contraposaven amb els catalans. Aquesta duplicitat (i a vegades, competència) ha generat conflictes i problemes, com és lògic.
Entrar en el terreny simbòlic és complicat. Perquè potser no ens posaríem d’acord ni en què són els nostres símbols. Pot haver-hi mirades més restrictives o més obertes. I des del principi, ens diu que aquesta ha volgut ser la seva.
Tenia un projecte inicial per a aquest llibre, des de fa sis anys, molt més restrictiu. Amb el temps, i amb l’ajut dels assessors, he vist que s’hauria de tenir una visió més àmplia i ambiciosa. Perquè aquí no són només els referents més coneguts (els personatges i fets històrics, els caps patriòtics, la senyera o Montserrat) sinó que havien de ser elements culturals, patrimonials i de sociabilitat. Cada un des de la seva banda, s’havia convertit en un referent identitari. I en major o menor mesura, tots havien servit per configurar el conjunt de valors que considerem propis, compartits. Que són herència del passat i que són també, molts d’ells, present. Per ampliar-ho hem tingut assessors que van des d’historiadors a musicòlegs, antropòlegs, historiadors de l’art…
Per això ha sortit un volum tan extens!
Són 14 grans capítols i 220 articles concrets fets pel millor especialista que hem trobat de cada tema.
Hi ha de tot. Des d’allò que podem suposar si parlem de símbols (personatges, bandera i himne, episodis històrics concrets…) fins l’art, la cultura, el lleure… Els símbols de la memòria són canviants? Ara és indiscutible que hi ha de sortir el Barça i fa cent anys, si haguéssim fet una enquesta entre els catalans, ens hauria sortit Jacint Verdaguer.
Evidentment. Els referents són molt de conjuntura, de moment. Fa cent anys l’esport el practicaven quatre persones, i no era un espectacle de masses que pogués tenir al darrere una certa simbologia identificable. En canvi, què hi havia? Els grans escriptors que arribaven a la gent, encara que molta població fos analfabeta. Els arribaven per la via de l’oralitat: la gent se sabia poemes de Verdaguer de memòria, però a finals del segle XIX el podien llegir com a molt un 40% dels catalans. Això ho hem de tenir molt clar. I ja que parlem de Verdaguer, és un cas molt interessant: per una banda, és un fabricant de símbols i de mites (el Canigó o L’Atlàntida, el Virolai…), però al mateix temps és un personatge que per la seva complicada vida esdevé ell mateix un mite. Mossèn Cinto és una cosa i el poeta Jacint Verdaguer, una altra, en la mateixa persona. I això ho hem volgut explicar. El referent varia en funció de cap on ens orientem.
Altres personatges simbòlics tenen valoracions menys unànimes. Lluís Companys era controvertit en vida i la seva mort el fa un mite, i hi ha un capítol sobre el Noi del Sucre i els que se’l volen apropiar, o un altre sobre el molt discutible general Prim.
Darrere d’un personatge hi ha sempre interpretacions interessades. Algunes de basades en fets reals, però molts són polièdrics. Prim, per exemple. És un militar espanyol que fa guerres al Marroc, el Prim matamoros de la batalla de Castillejos… però també és el militar progressista que derroca Isabel II i fa fora els Borbons, fa la primera Constitució espanyola que es pot dir democràtica. És el primer català que presideix el govern d’Espanya, però també el que bombardeja Gràcia perquè s’han revoltat contra les quintes de soldats que ell mateix havia dit que aboliria. Prim és tot això! I per tant, aquest personatge serà un mite per a uns i un opressor per a altres. Té un monument a cavall a Barcelona que els anarquistes enderrocaran perquè es recorden d’aquell bombardeig. Un exemple de personatge polèmic, referent en tot cas, i per això ha de constar en aquest llibre.
Els polítics han estat referent, sobretot els presidents de la Generalitat. Però serveixen per posar com a exemple que som un país dels uns o dels altres. Avui encara, o bé ets de Macià o ets de Companys.
Diferents, tot i que eren del mateix partit! Macià és mitificat en vida, a partir de l’acte d’audàcia del 14 d’abril de 1931, quan proclama la República Catalana. Evidentment que hi ha antagonistes, però rep una adhesió com molt pocs catalans han tingut. Companys, com deia abans vostè, és mitificat des del seu afusellament. Era un home polèmic, durant la Guerra Civil, fins i tot entre els seus partidaris. Quan se’n va a l’exili, marxa pràcticament sol, ha de dissoldre el govern perquè ja ningú no en vol formar part. L’execució ignominiosa per part del franquisme el converteix en mite. No deixa de ser simptomàtic, el cas de Macià i Companys, de com aquest país selecciona els personatges.
Ja que parlem de presidents, acostem-nos al present. Quins formaran part d’aquest elenc? Jordi Pujol, Pasqual Maragall…?
Serà una tria. En els personatges vius no hi hem volgut entrar, la història els seleccionarà. Segur que aquests dos que esmenta formaran part del santoral, dels referents, tot i ser també notablement diferents entre ells. La construcció es fa sempre a posteriori, després de morts. Mitificats en vida, són pocs.
La Guerra Civil, ha costat de poder-la considerar part del nostre imaginari de memòria? Van ser quaranta anys veient-la només des d’una banda. Hem completat aquesta incorporació de forma plena?
Cada vegada més. Evidentment, durant els anys del franquisme només hi havia la seva visió amb tots els seus cerimonials, fets, personatges i commemoracions. S’amagava la memòria dels vençuts, del republicanisme, el catalanisme i l’obrerisme. És a dir, de tots els derrotats del 1939. Què ha passat el darrer mig segle, des de la mort de Franco? Primer, recuperar la memòria dels oblidats, dels perseguits pel franquisme que no apareixien enlloc. Des de les víctimes de la mateixa postguerra, que encara s’han de buscar, passant per referents, monuments i tota la història que ve de la democràcia republicana. Ara bé, és evident que la Guerra Civil –com tota guerra civil– és també un conflicte intern entre catalans. Els posicionaments són complexos, i es barregen molts aspectes: ideològics, religiosos, nacionalistes, socials… Per tant, la memòria que en té la gent no sempre coincideix amb la construcció que en fem els professionals de la història. Hi ha una memòria plural de la Guerra Civil, a vegades marcada per la família… què els va passar als avis, com els va anar segons el seu posicionament?
La memòria dels protagonistes és una font d’informació, però no és la veritat absoluta. És això?
A vegades, s’ha de contraposar amb el discurs dels historiadors, que han de contemplar totes aquestes contradiccions. Aquest és un país conflictiu –com tots– amb memòries dividides: carlins i liberals, catalanistes i espanyolistes, patrons i obrers, terratinents i pagesos… i tot això ha de sortir, s’han d’explicar aquestes memòries complexes dins d’un marc global que és el del país. Ja dic que això passa a tot arreu, però molt més quan es produeix un conflicte civil intern.
Com incorporarem l’1 d’Octubre a aquesta memòria? Al llibre hi surt.
L’hem incorporat per una raó molt clara: en aquests moments hi ha unes 50 localitats que tenen una plaça o un carrer dedicat a l’1 d’Octubre de 2017. No al 27 d’octubre, fixi’s! Per què el referèndum sí i la votació del Parlament no?
Algun significat té, això!
Evidentment! L’1 d’Octubre té un consens majoritari a nivell social. És un acte de sobirania democràtica per part dels catalans, votessis sí o no, o no votessin. En canvi el 27 d’octubre és una decisió dels polítics al Parlament, discutible, i amb una memòria més conflictiva. Caldria preguntar-ho als ajuntaments: per què han triat un dia i no l’altre?
Com incorporem a aquesta memòria els nous catalans de les dues últimes dècades, molts d’ells ni tan sols de procedència europea?
És el gran repte. Però jo recordaria que a finals del franquisme ens trobàvem en una Catalunya a la qual havia arribat un milió i mig de persones, sobretot de parla castellana, i el franquisme no havia volgut fer cap política d’immigració. Hi ha haver un consens (recordem Els altres catalans de Candel) en què calia fer polítiques perquè sentissin que era el seu país. Una migració que no era temporal. Aquesta gent havien vingut per quedar-se, ells i els seus fills. Per tant, havien de ser ciutadans amb tots els drets però també amb la voluntat d’integrar-se al país. Ara ha vingut potser encara més gent, dos milions els últims vint anys, i la immensa majoria de fora de l’Estat espanyol. I molts d’ells llatinoamericans, que parlen castellà i tenen molts referents culturals castellans. Alguns poden considerar que amb això ja n’hi ha prou, que ja tenen capacitat d’adaptació al país. El repte és fer-los veure que tenen dret a utilitzar el castellà, només faltaria, però que són a Catalunya. I que el país té una llengua, una història, una tradició. I que ells, si es volen arrelar al país i ser-ne ciutadans com nosaltres, haurien de fer l’esforç d’assumir cultura, valors, llengua… sense cap imposició però tampoc sense excessives toleràncies. Les lleis de política lingüística s’haurien de saber aplicar, en aquest punt. Aquí ens hi juguem molt.
Tant, com que tot això que surt al llibre pugui ser compartit per més gent, més catalans.
Hi ha molts camins. Aquí parlem, per exemple, dels castellers, una forma de sociabilitat que neix a les comarques tarragonines i s’escampa per Catalunya. Ara hi ha barris de Barcelona amb la seva colla. I molts dels nens i joves són de procedència migrant. La sociabilitat –els clubs i entitats– és una de les grans formes d’integració al país. Això penso que s’ha de desenvolupar, acompanyat de les polítiques necessàries.
