El cinquè disc de la moianesa Namina està fent camí des del desembre. Un treball compartit amb la seva banda, The Barbarians, liderada pel trompetista Pep Gol, que aprofundeix en els camins jazzístics iniciats a l’anterior, sense oblidar les arrels brasileres i influències d’altres estils. Hi treuen el cap textos literaris de Joan Fuster o Víctor Català, i el travessa també el record dels ancestres. Són 14 temes per al disc que més l’ha satisfeta. N’havien fet un avançament al darrer MMVV, a L’Atlàntida, i el van presentar a Barcelona en directe, el passat desembre a la sala Paral·lel 62. La nuit, cinquè disc de Natàlia Miró do Nascimento –Namina–, és a la rampa de sortida. Amb els seus 14 temes i embolcallada per la música de The Barbarians, la cantant moianesa ha consolidat el treball més complet des que va debutar discogràficament fa deu anys.
És un disc fill de l’anterior, Un udol (2022). El to i la mateixa banda s’amplien.
El disc anterior era pandèmic, i no m’agrada l’adjectiu. Va sorgir de coincidències i causalitats del moment, enviant-nos idees amb Pep Gol. Aquesta vegada sí que és un disc pensat en aquest format i amb aquests músics. Ell ha fet els arranjaments i compartim autoria d’alguns temes. Hem pogut treballar en el disc com a peça.
Fa deu anys d’aquell Orlando, el primer disc.
Deu anys del primer disc, i ja feia temps que em dedicava a la música perquè vaig començar molt joveneta. Un micromecenatge, quan encara se’n feien pocs. Va funcionar i he continuat amb aquest mètode. No t’ho posen fàcil, i per tant, m’ho munto jo. Cada vegada intento fer-ho amb la màxima llibertat i anar més enllà del que puc treure de mi.
Predomina la influència jazzística que ja hi havia a l’anterior. Té a veure amb els músics que l’envolten?
Tocar jazz i fer-ho bé no està a l’abast de qualsevol. Per sort, amb els músics toco aquest coneixement del llenguatge i el discurs hi és. Totes les peces encaixen i em fan sentir que puc treure aquesta part de mi, tot i que jo sempre he escoltat moltes músiques. Hi ha Lentament, per exemple, que és la balada d’amor –d’amor bo– que jo volia fer i no sabia com.
Connecta amb la que dona títol al disc. Són cançons que hauria pogut cantar Billie Holiday.
És de les més noves. L’anàvem treballant a quatre mans, però he de sentir que em transmet, que em representa. Té una lletra autobiogràfica, de resiliència positiva i d’esperança. La tornada parla d’una nit fosca en el passat que s’acaba tornant bonica, esperançadora.
La imatge del disc també és claror i foscor?
Té a veure amb l’elegància del jazz, que jo vinculo a les pel·lícules en blanc i negre.
És autobiogràfic també quan diu (A les 5) allò que “tu no seràs mai prou d’enlloc”?
Quan era més jove sí, ara no tinc conflicte identitari, el fet de ser barreja cultural catalanobrasilera ja fa temps que no em crea conflicte. Una altra cosa és el que et ve de fora, allò de “tu ben bé d’on ets?”. Com diu la lletra, “enlloc és poc”, el món és gran i es tracta d’escoltar els altres.
“I al bell mig un animal”, diu una altra de les cançons centrals del disc. Remet a Un udol, aquesta referència.
És que em reivindico com a animal (riu). Soc mare, i això ho he viscut de manera poc racional, molt de protecció i de contacte, de cura, de connexió amb la terra.
La Martiniana és una cançó d’arrel mexicana que la cantava, precisament, a la seva filla…
No és de bressol, fins i tot parla de la mort, però li cantava a la meva filla. I n’hi ha una altra, Cadê, que vaig escriure molt abans de ser mare, per això hi deia “menino, menina”. La vaig rescatar per incloure-hi els avis del Brasil, perquè en aquest disc hi ha també la voluntat d’incloure-hi els meus ancestres. Una altra part és present a Arrossar, amb una lletra de Joan Fuster, homenatge a una altra part de les meves arrels, que són a Gandia.
Hi ha Fuster… i Víctor Català. Ha posat música a un poema, poc conegut, de l’escriptora, Policromi.
Una molt bona amiga, filòloga i gran coneixedora de la seva obra, em va deixar el Llibre blanc. Hi vaig trobar el Policromi, que m’anava perfecte. És introductori, una declaració d’intencions: “No hi cerquis primmirades fineses acadèmiques…”. Vaig buscar la manera de musicar-lo que fos poc òbvia, i per això li va sortir un to funky,
La que obre el disc, Qualsevol arbre del jardí, té una història curiosa en què s’hi barreja un dels mecenes del disc. Quin és el seu origen?
Em va contactar i em va demanar com a favor si podia musicar un poema, que havia escrit algú de la seva estima. En portuguès. Vaig dubtar: havia de veure que el poema em digués alguna cosa, que el pogués fer meu. Vaig provar-ho i el que em va passar és que… em vaig enamorar de la música que havia fet. Aquella lletra no tenia a veure amb mi, però el sentiment que vaig posar a la música, sí. Vaig fer-hi la lletra en català, amb la mateixa música, durant una residència artística a la Fundació La Plana de Santa Maria d’Oló. “Si un dia he de morir, escampeu la meva pols per aquí”.
Ho va acceptar el mecenes?
Ho va trobar meravellós!
Chove chuva, de Jorge Ben Jor, l’havíem sentida…
Fa temps que la faig als directes, i la gent em demanava si seria al disc. És una cançó de cantar tots junts, de festa. La gent la podrà cantar als concerts.
Ha anat reunint al seu voltant músics que venen sobretot el jazz. Com influeix això en els directes?
Quan som al concert hi ha una màgia, és irrepetible. En el directe, un alimenta l’altre. És la part més bona d’estar en una banda on tots són grans músics, un alimenta l’altre. Ho explico i ja m’emociono.
Hi ha un abans i un després de la connexió artística de Namina amb Pep Gol, el trompetista i component de La Vella Dixieland?
Totalment. Ens agrada molt individualitzar, però les coses no les fem sols. En música hi ha sovint una figura que forma part de l’equip creatiu i que potser no és la que posa el nom però que fa funcionar una dinàmica creativa. Que en aquest cas ha estat Pep Gol. A la vida és molt important trobar persones que et facin créixer.
Perquè hi hagués aquesta connexió, vàreu gravar junts?
Si hi ha 14 cançons al disc, 13 les vam gravar en un dia. Va ser una bogeria meva. I estic contentíssima, en altres discos necessitava un temps per desconnectar-me. Aquest no, l’escolto amb fruïció.
