Després de l’èxit dels seus llibres sobre els darrers anys i el moment actual de l’Església catòlica (‘Intri-gues i poder al Vaticà’ i ‘Vatincangate’) el periodista Vicenç Lozano fa la seva primera incursió en la novel·la. ‘Potser no hi va haver mai primavera’ (Proa) és un relat situat entre 1931 i 1936 a la Barcelona de la Segona República. Temps d’il·lusions i de conflictes, i també de conspiracions: el Vaticà també movia els seus fils en aquella època.
Es passa a la novel·la, i reculem a la Barcelona de la Segona República, entre l’any 1931, quan es proclama, i l’any 1936, quan comença la Guerra Civil. Què l’atreu d’aquest moment?
Sempre havia volgut llegir una novel·la sobre la Barcelona republicana, aquest període que va ser breu però tan intens. I no l’havia pogut llegir, no hi havia res sobre aquest tema, o molt poca cosa. I vaig tirar-me a la piscina, d’intentar fer-ho jo i a veure què sortia. El que pretenc és que la gent se senti fent un viatge històric per Barcelona (i per Roma i el Vaticà, com no!) i revisqui aquells temps dins d’una trama d’intriga, passions misteris i assassinats.
Potser sí que s’ha novel·lat molt la Guerra Civil, però no tant aquest moment previ.
Hi ha molts episodis de la nostra història dels quals encara no n’hem parlat prou literàriament. I aquest dona per molt, per més que aquesta novel·la. La República va ser un experiment complex, difícil, en una època en què dins del context europeu els vents no bufaven a favor: l’ascens del feixisme i del nazisme, la no-intervenció dels països del nostre entorn… ho tenia complicat, i malgrat això la República va fer moltes coses.
Molta gent la va viure en el primer moment com una gran il·lusió, tal com ho descriu?
Era una utopia, una primavera tal com diu el títol. Per altra gent va significar un desastre, és clar. I en realitat potser no va ser del tot ni una cosa ni l’altra, i d’aquí ve el potser del títol. Sí que va haver-hi un esclat de joia inicial, era la sortida d’una dictadura –la de Primo de Rivera– i s’endinsaven en la llibertat amb tot el que això significava d’alegria als carrers, espectacles, cabarets… Mentrestant, els sectors de la dreta i l’extrema dreta ho veien com un desafiament, sobretot per la radicalitzacó de l’anarquisme amb la CNT-FAI com a sindicat majoritari. Estaven disposats a fer el que fos per aturar-ho… i aquí ve el nucli de la novel·la.
Qui ens narra això és en Lluís Bellpuig, un periodista. No és casualitat…
Evidentment. M’he intentat endinsar en el que era el periodisme de l’època. Un moment en què pocs periodistes podien viure de la seva feina. Ell treballa d’escrivent als magatzems El Siglo als matins. A la tarda va a les tertúlies, als cafès, i fa les seves entrevistes i reportatges. S’emmiralla en un periodista que realment va existir, el manresà Josep Maria Planes. És l’home que va canviar el món del periodisme a Catalunya: en un moment en què eren notaris de l’actualitat, ell va sortir al carrer, entrevistava la gent, i feia reportatges vius que la gent va acollir com una cosa extraordinària. Era pioner del periodisme d’investigació, i ho va pagar car, amb la vida.
Hi havia en Planes, i també en Xammar, en Gaziel, en Pla o en Sagarra, que feien periodisme!
M’hauria agradat viure aquelles tertúlies tan vives a l’Ateneu o a les terrasses dels cafès. Va ser un període molt fecund del periodisme català.
Faré servir una expressió que té alguna cosa de tòpic: aquesta novel·la és un gran fresc de la Barcelona del moment. Anem des dels salons de la burgesia fins als prostíbuls, de les fàbriques a les llars dels obrers, de les festes dels rics a les revetlles populars…
La meva idea era que el lector pugui passejar per la capital de Catalunya d’aquell moment. Que pugui conèixer, per exemple, com vivia una família burgesa, propietària d’una fàbrica tèxtil al Poblenou, però també els obrers que treballen en aquesta fàbrica. Molts llocs o establiments ja no hi són, però en queden prou per poder fer-hi un recorregut.
És una novel·la històrica, però també negra. Comença amb una habitació de l’Hotel Ritz ensangonada i un assassinat.
És una novel·la històrica, un 90% del que hi explico és real Però hi ha l’altre 10%, una trama que vol enganxar el lector, detectivesca. Hi intervenen agents nazis i feixistes, espies del Vaticà… Hi ha aquest cadàver, la direcció de l’hotel no ho vol investigar, la policia està en mans dels que tenen el poder… I es va veient el fil de com es trama el complot contra la República, que comença des del minut zero de la seva proclamació. Els que s’hi oposen són els mateixos que ara es posen d’esquena a les llibertats: la dreta radical i l’extrema dreta, una part important de l’empresariat i el sector financer, jutges i policies…
En algunes coses, no estem tan lluny del moment actual, doncs…
Ens dona una lliçó del que representa la història. Crec que és important de reflectir-ho. He intentat escriure un llibre que expliqués una època amb moltes semblances amb l’actual: l’ascens de dues dictadures que seran sanguinàries, la violació constant de les llibertats… i enmig d’això una República democràtica. Que dona el vot a la dona, que despenalitza l’adulteri, que fa una llei del divorci, que millora les condicions socials de la classe obrera… Això no és ben vist pels sectors que hi confabularan en contra. A partir de l’assassinat al qual vostè feia referència d’un empresari al Ritz, hi ha un grup d’amics, de persones que es van trobant per defensar-lo que intentaran treure el complot a la llum i avortar-lo.
Tenim la sensació que aquella era una Catalunya avançada i vital. Pensem també en el que hauria pogut ser si tot no hagués acabat amb la Guerra Civil.
El caràcter emprenedor d’aquella Catalunya des de tots els punts de vista –empresarial, cultural o científic entre d’altres– era impressionant. Durant quatre anys que he estat investigant per fer la novel·la m’han ajudat professors universitaris, he llegit tesis doctorals sobre aquest període, he consultat literatura, premsa de l’època –gairebé un miler de revistes– i també he parlat amb protagonistes. Amb gent que encara que fossin petits llavors (ara son gairebé centenaris, però alguns amb una memòria millor que la nostra) en tenen un record molt viu. I m’han permès introduir personatges reals en la novel·la.
El Vaticà també formava part del complot. El lector trobarà el nom d’una institució, la Santa Aliança. I també noms reals de persones, com el d’un cardenal –el cardenal Pacelli– que l’any 1939 esdevindria papa: Pius XII. I de qui avui encara s’està debatent quina va ser la seva postura davant del feixisme i el nazisme.
No és perquè jo sigui vaticanista que hi he introduït el Vaticà. En una Espanya molt tradicionalista, conservadora i catòlica, l’Església hi tenia una influència tremenda. Va propiciar un ambient contrari a la República quan va començar-hi a haver cremes d’esglésies o algun assassinat. La Santa Aliança, que és l’espionatge del Vaticà, va col·laborar estretament amb els serveis secrets nazis i feixistes, amb militars sediciosos, amb el sector financer (personatges com Joan March, que surten a la novel·la, o Francesc Cambó, que va pagar part del cop d’estat del juliol de 1936). La trama que ens porta als salons del Vaticà –on s’amaguen molts secrets del complot contra la República– no deixa de ser un fet històric. Amb un personatge a Barcelona, que és el bisbe Irurita, oposat al cardenal catalanista Vidal i Barraquer, que va intentar el diàleg… i va morir a l’exili.
La Santa Aliança existeix encara?
Existeix i és real, encara que el Vaticà mai no ho ha reconegut. Aquests espies, avui, han estat fent la guerra bruta contra el papa argentí.
