L’any 1936, l’església romànica de Sant Sadurní d’Osormort va cremar. Un incendi com el de tants d’altres monuments religiosos en l’inici de la Guerra Civil, que en aquest cas pretenia destruir el seu retaule barroc. Darrere d’aquest, des de l’any 1915, es coneixia l’existència d’unes pintures murals romàniques atribuïdes al que s’ha anomenat com a Mestre d’Osormort, i que també van patir les conseqüències del foc. Malgrat el desastre, avui es pot veure el que en va quedar al MEV, Museu d’Art Medieval. I això és sobretot gràcies a l’historiador de l’art i arquitecte vigatà Josep Gudiol i Ricart, que les va recuperar, restaurar i donar al museu. Tot aquest procés té una semblança més que notable amb el de les pintures murals de Sixena, que ara una sentència obliga a traslladar des del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) al monestir aragonès. En tots dos casos, els responsables de la seva conservació coincideixen a considerar-les extremadament fràgils, impossibles de moure sense que pateixin danys irreversibles.
Les pintures d’Osormort es poden veure a la sala del romànic del MEV, sobre un suport que reprodueix la forma d’un absis, igual que les seves veïnes, les de Sant Martí del Brull. Entre les unes i les altres, però, hi ha una diferència: el foc que va afectar les d’Osormort. “La calor extrema va produir uns processos químics que van alterar els minerals utilitzats en els pigments, es van transformar”, explica Judit Verdaguer, conservadora del MEV i especialista en conservació preventiva. Fins i tot se’n van alterar els colors originals, com en les de Sixena: “Els blaus de l’atzurita muten cap a negre, els verds o vermells cap a marronosos, i els originals ja no es poden recuperar”. Però encara més important que això és que el foc va afectar les partícules de la capa de pintura, i els aglutinants que utilitzava l’anònim artista medieval. “Podem dir que s’han descohesionat, han perdut unió i elasticitat.” Això faria inviable qualsevol intent de treure-les del seu suport actual i traslladar-les. La pintura s’esquerdaria, i apareixerien butllofes.
Es considera una de les peces més fràgils per haver patit un incendi
D’altra banda, els museus com el MEV o el MNAC mantenen aquestes pintures com un malalt a l’UCI, amb atenció permanent. Una humitat relativa concreta (entre el 50% i el 55% amb una tolerància de pujar o baixar cinc punts però mai arribar al 60%) i una temperatura d’entre 20 i 22ºC aproximadament. “És important que la humitat i la temperatura es puguin controlar de forma independent, definir uns paràmetres i mantenir-los”, cosa que els experts veuen problemàtic en un monestir amb parets de pedra, i no en un museu que és gairebé una bombolla estanca. “Tècnicament, em veuria incapaç de moure-les sense malmetre-les”, conclou Verdaguer, que recorda que l’arrencament de les pintures amb la tècnica de l’strappo ja les va fer patir. Ara només s’aplica en cas d’haver de fer una intervenció d’emergència. I de fet, les que va efectuar Gudiol i Ricart a Sixena o Osormort ho van ser en el seu moment, per la destrucció que havien patit els temples. “Va ser una operació clarament de rescat.” Els experts defensen l’actuació del vigatà, a qui des de l’Aragó s’ha volgut presentar com una mena d’espoliador: “No va fer més que restaurar-les i dipositar-les en museus”.
