EL MITE DEL BILINGÜISME
i altres textos per a
descolonitzar la ment
Autor: Jordi Martí Monllau
Editorial: Edicions del 1979
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 280
Jordi Martí Monllau inicia, amb aquesta contundent afirmació, un apassionant itinerari on passa revista, i tot seguit desmunta, tots els tòpics, fal•làcies, suposades veritats “de sentit comú”, etc., que constitueixen els barrots que empresonen la nostra ment, la nostra autoimatge, des del punt de vista nacional i lingüístic: que els territoris no tenen drets, que la llengua no s’ha de polititzar, que imposar una llengua (evidentment, el català!) és propi de supremacistes, que el nostre bilingüisme és natural i espontani i no fruit de la imposició política, jurídica i militar (no em puc estar d’evocar Tuson, quan ens advertia, davant dels qui qualifiquen el nostre bilingüisme de riquesa, “el que en realitat ens estan dient és ‘tu has de ser bilingüe perquè jo pugui ser monolingüe”).
Com adverteix J. Ojeda en el pròleg, no podrem sortir de la subordinació colonial mentre no siguem capaços de descolonitzar la ment, trencar els barrots i deixar de pensar dins del marc mental de l’opressor (en afortunat neologisme de Jordi Martí Monllau) del “castellanarcat” que ens intoxica, fins arribar a convèncer-nos que renunciar als nostres drets lingüístics no només és una decisió pràctica i de sentit comú, sinó que és l’actitud èticament correcta. Martí ens fa adonar que darrere tots els falsos arguments de llibertat d’elecció, de diversitat, de cosmopolitismes, de fugir de les posicions identitàries excloents, el que s’hi s’amaga és una coacció, una amenaça: “Renuncia als teus drets lingüístics i a la teua llengua o atén-te a les conseqüències”.
Una subordinació lingüística i nacional tan interioritzada que l’arribem a percebre com a natural. És per això que les obres de Jordi Martí Monllau són cabdals a l’obrir traça per un camí fins ara poc o gens transitat: el del pensament i la reflexió des de paràmetres estrictament catalanocentrats (amb els PPCC sempre com a referent). Com passava en la seva canònica Llengua i identitat nacional, no trobareu en aquestes pàgines ni un borrall de pensament subordinat, sinó uns textos plens de tesis i anàlisis, d’entrada xocants, però que, a l’instant, et fan exclamar: però com he pogut no haver-me’n adonat fins ara!
Obres, doncs, imprescindibles per al nostre redreçament nacional, ja que si no ens desempalleguem de la propaganda enemiga i no bastim un discurs propi sòlid i coherent, difícilment entendrem que el problema de la llengua no és lingüístic, sinó polític, i que al català se’l combat per raons polítiques, nacionals, i per tant, per raons polítiques, nacionals, l’hem de defensar.
