Lamine Yamal és un cas únic: en pocs anys ha passat de ser jugador dels equips base del Barça a estrella del futbol global. El periodista i analista esportiu Albert Blaya (Manresa, 1998) explica d’on sorgeix aquest talent natural, en quin context es forma com a futbolista i quines són les claus del seu estil. ‘Univers Lamine Yamal’ (Ara Llibres) no és una biografia, perquè el jugador només té 18 anys, és una manera d’explicar-lo a ell i a través d’ell, el club que l’ha portat a dalt de tot.
No s’han escrit gaire llibres sobre algú que només té 18 anys. Per què Lamine Yamal el mereix?
El futbol és tan infinit que quan comences a gratar et van sortint històries, fils dels quals estirar, i Lamine Yamal és molt sucós per les diferents dimensions que té. La de futbolista i la seva personal, ens permet entendre la seva figura des de molts angles.
Vostè amb Lamine Yamal no hi ha pogut parlar directament, construeix el seu retrat a través d’altres aproximacions…
Tant de bo, m’hauria agradat molt! Però ja sap com és el tema, amb estrelles d’aquesta dimensió. He parlat amb gent de dins i fora del club, de la federació… i aproximar-nos al fenomen. A més de ser una excusa per parlar de la Masia, de la formació i de l’estil, de temes que sempre havia tingut interès a tractar.
Va veure jugar Lamine Yamal fa uns anys en un partit a Manresa, encara no havia fet el salt. En aquell moment ja va tenir la intuïció que era un esportista diferent?
Suposo que abans d’internet tot això tenia més màgia. Podies anar a veure un partit i descobrir-lo en aquell moment, veure néixer la vida. Quan jo vaig anar a veure Lamine Yamal ja l’havia vist a través de Barça TV, de vídeos de YouTube… Però sabia que venia a Manresa amb un equip de cadets en el qual també hi eren Héctor Fort o Marc Guiu, jugadors que han acabat al màxim nivell. Lamine era un any més jove, però la seva superioritat era manifesta, ja es veia. Feia el mateix que ara: rebia a la banda dreta, passades a l’espai… Ell ja explica que de petit no driblava mai, sempre buscava la passada, i el driblatge li va anar sortint després. És com una esponja: cada cosa que s’ha proposat l’ha anat absorbint i l’ha traslladat al seu futbol.
No han passat tants anys des d’aquest moment en què vostè el va veure. Ha estat tot molt ràpid.
Allò era l’any 2021, i només al cap de dos anys ja era titular al Barça de Xavi. Jo pensava que al cap de cinc o sis anys el veuria al primer equip, però per res del món no esperava que en dos anys seria no només al primer equip sinó convertit en una peça molt important.
En el futbol base del Barça ja eren conscients del seu talent?
Quan ell hi va arribar, el jugador diferencial de la seva generació era Marc Bernal. Tenia un xut potent amb la cama esquerra, era més alt… En infantils, a futbol 11, ja comença a destacar Lamine Yamal, i pot expressar-hi tot el seu talent. Però ni el més optimista no podia imaginar que amb 18 anys seria el que és ara!
“Si em tanquen per l’esquerra, sortiré per la dreta.” La filosofia del jugador pot semblar molt simple… però també era senzill allò que deia Cruyff que mentre tu tens la pilota no la tenen els altres…
El futbol és molt complex, i el procés de decisió del jugador depèn de molts factors però sempre el que acabem percebent és que els genis el transformen en axiomes. Cruyff també deia que si el de darrere és més alt que tu, no saltis. Això que sembla tan evident només està a l’abast d’aquestes ments. Lamine té la capacitat de relativitzar processos i a l’hora d’entendre el joc, saber on rau la superioritat, el seu avantatge. I com que ho veu tan clar, ho trasllada d’aquesta manera.
O sigui, és un futbolista que llegeix bé el joc…
És el que m’atrau d’ell i el que en destaco. La capacitat d’entendre el joc, de fluir, d’avançar-se sempre… una qualitat de migcampista, com Xavi, Busquets o Iniesta. En el cas de Lamine, una mica més endavant… com Messi. Perceben el que està passant i són capaços d’anticipar una resposta que no està en la previsió dels rivals.
Lamine és producte de la Masia, del seu talent natural o una barreja de les dues coses?
Quan parlava amb gent de la Masia em deien que a vegades hi havia una certa guerra interna per intentar apropiar-se dels jugadors que arribaven: aquest l’he descobert jo, és meu o és teu. I a vegades no el descobreix ningú perquè ja hi era. La Masia és molt bona potenciant el talent natural. Que s’ha de treballar, s’ha de potenciar, s’ha d’explotar… Però el talent de Lamine crec que hauria pogut aparèixer en qualsevol altre lloc, hem vist grans jugadors de la història que han sorgit en entorns diversos i menys favorables. La Masia l’ha ajudat a arribar més aviat al lloc on és ara.
L’ha ajudat a créixer també com a persona?
Lamine és un noi que no defuig els seus orígens humils sinó que els abraça, i el Barça crec que ha sabut entendre com és Lamine, encarar la seva realitat i formar-lo com a persona. Li van donar eines per afrontar els reptes que li venien a sobre, però ell també ho ha posat molt fàcil. Ell no sent la pressió de la mateixa manera que d’altres, hi ha jugadors que la pateixen, és molt humà!
Ronald Araujo es va apartar perquè va dir que li passava això. Com és que Lamine ho té superat? Va dir allò que la por l’havia deixada enrere fa anys, a Rocafonda.
S’ha d’estar fet d’una altra pasta. A la seva manera també passava amb Messi. Jorge Valdano deia allò que li feia por imaginar què havia de representar ser Messi a l’Argentina, quan no guanyava el Mundial i tenia tot un país en contra seu. Ell ho havia tolerat molt bé, tot i ser una persona molt diferent, més reclòs en ell mateix. En canvi Lamine ho exterioritza tot molt més. Té la capacitat que tot al seu voltant giri entorn de la pilota, i sap que allò és el que li dona realment poder i el fa ser superior.
En aquest sentit, ens han sorprès algunes excentricitats del crac, simbolitzades en aquella famosa festa d’aniversari. Què hi diu el seu entorn?
L’entorn és una empresa: la gent d’Adidas, la del seu representant, Jorge Mendes… I després hi ha l’entorn familiar. Ell sempre diu que l’única persona a qui fa realment cas és la seva mare. Té aquest punt de nen encara, que xoca amb la imatge que en tenim com a estrella. I que té la seva mare com a referència. I ja sabem que una mare et posarà sempre a ratlla quan calgui.
Hi ha un dia, un partit, en què segons vostè fa el pas definitiu a ser un crac mundial. Quin és?
Hi ha dues fases. El partit d’Espanya contra la selecció francesa de l’Eurocopa de 2024, que el dimensiona com un jugador diferent. I al Barça, l’eliminatòria de la Champions contra el Milan l’abril d’aquest any. Allà és quan fa un pas endavant en un escenari molt advers, quan havia començat el partit amb un 0 a 2. El gol, el xut al pal.. I la frase d’Inzhagi, quan diu que és el millor jugador al qual s’han enfrontat, d’aquells que n’apareix algun només cada cinquanta anys. De cara a la tornada, ja el situa com el futbolista a qui el Barça ha de mirar. I que el club pot dir als altres: tenim Lamine i vosaltres no.
Si hi ha algun missatge en què insisteix és a demanar que no comparem Lamine amb Messi. Per què?
La comparació és part del futbol, sempre estem comparant i fent llistes, i per una part és sa i divertit. Però també et genera un horitzó d’expectatives no només futbolístiques sinó gairebé morals. Tot ha de ser com ho feia Messi? Si surt un Cubarsí ha de fer les coses com les feia Puyol? Quan potser oblidem que Piqué ha estat segurament el millor central que ha tingut el Barça, d’aquells que quan s’hi havia de ser, hi era. A Lamine, si el comparem amb Messi sempre hi sortirà perdent… Lamine i qualsevol altre, però ell encara més, per la càrrega simbòlica que comporta el número 10. Ell mateix ja se n’allunya, i això és intel·ligent per part seva.
També ha tingut moments de crisi. Al llibre en surt un de primerenc: té 15 anys i es queda sense jugar un partit contra l’Europa. Aquell dia fins i tot es posa a plorar.
Estava tenint un inici de temporada difícil. Era el jugador més reconegut de la Masia, el més ben valorat. I no estava essent titular amb el juvenil, molts partits no els jugava amb la seva cama natural, el posaven en una posició que s’hi sentia incòmode. Dins del club hi havia gent que ja ho deia, i un dia que jugaven un partit important, que ell sabia que hi anaven directius de la Masia, li diu a l’entrenador que si us plau el posi a la banda dreta. Que li demostrarà que allà va bé. I és veritat, acaba fent un gran partit, i és el mateix any que debuta en el primer equip. Ja no tornarà amb el juvenil del Barça, ni amb el filial.
A Primera, ha jugat sota les ordres de dos entrenadors, Xavi Hernández i Hansi Flick. Quin paper té aquest últim en l’esclat de Lamine?
El millor que es pot dir d’ell és que en sap molt, dels jugadors. Entén molt bé els futbolistes, i veiem com els troba el seu lloc. I que els fa mestratge, és com una mena de pare. M’agrada que a les rodes de premsa rebaixi les expectatives: diu que Lamine és molt bo però que ha de treballar, ha de fer això o allò, que encara pot fer més… Ve a dir que tot el potencial futbolístic que té encara no l’hem vist. I la proposta de Flick, ofensiva, encaixa amb el seu estil com a jugador.
Hi està d’acord, que té marge de millora?
Ara els jugadors comencen molt joves i sembla que els haguem vist de fa molts anys. Pedri n’ha fet 23, i sembla que en tingui 30! Lamine pot anar per aquí. Ell té un marge de millora en la definició: de petit marcava molts gols, i ara si ens hi fixem sempre vol el gol bonic… li falta marcar aquell gol més senzill, relaxar-se i no voler buscar sempre el gest de més qualitat que li agrada.
