• Compartir

Peixos de riu, rescloses i pesca esportiva

Marc Ordeix
26 de gener de 2020

Els peixos de riu són d’interès per als pescadors, excursionistes i altres amants de la natura. Un recurs econòmic, abans alimentari, avui dia sobretot turístic o de lleure, aporta informació molt valuosa de l’estat dels rius i altres ambients aquàtics. I són eines excel·lents d’educació i sensibilització ambiental. Però estan en crisi.

Catalunya acull 32 espècies de peix pròpies, autòctones, que viuen en aigua dolça o salabrosa com a mínim una part de l’any o de la seva vida. També hi ha almenys 24 espècies foranes, al·lòctones, invasores, ja ben establertes. La riquesa de peixos continentals autòctons de Catalunya, 32 espècies, contrasta molt en comparació amb la del conjunt del nostre planeta, que n’acull entorn de 10.000, i és relativament pobra amb relació a les més de 700 espècies de peix conegudes a l’Amèrica del Nord i a les 546 –i unes 33 d’introduïdes– del conjunt d’Europa.

La riquesa íctica del conjunt de la península Ibèrica –69 espècies de peix natives, 45 de les quals considerades endèmiques– és modesta i equivalent a les de la península italiana i grega. Això sembla ser degut a la manca de rius cabalosos i a la presència d’obstacles geogràfics, com el Pirineu, i ecològics, com l’aigua salada de la Mediterrània, que han impedit el pas de bona part dels peixos centreeuropeus cap a aquest territori d’ençà de les darreres glaciacions del pleistocè. Per raons d’aquest aïllament sofert, com a la resta de penínsules del sud d’Europa, les espècies aquàtiques hi han anat evolucionant cap a formes pròpies, diferenciades de les centreeuropees. Per això, molts peixos autòctons de Catalunya tenen una distribució geogràfica restringida i la majoria només es distribueixen en algunes conques fluvials; d’aquí que es considerin endemismes ibèrics o mediterranis, de gran interès científic. Dissortadament, com a tota l’àrea Mediterrània, hi ha una proporció molt elevada d’espècies en perill d’extinció. L’extinció d’espècies nadiues, autòctones, comporta la pèrdua irrecuperable d’un recurs i, també per sempre, d’una obra d’art de la selecció natural.

Molts dels peixos autòctons presenten un estat de conservació delicat. Tots es veuen afectats, en un grau o altre, per la manca d’aigua, la contaminació, la mala connectivitat (a causa de la presència d’infraestructures hidràuliques, com les preses, rescloses, guals, passallisos, bombes de reg, etc.), la sobreexplotació de l’aigua i la competència amb espècies invasores. Aquestes són les causes principals del declivi dels peixos de les aigües continentals d’aquí i d’arreu del món.

El 4% de les especies de peixos continentals d’Europa es consideren properes a l’extinció i el 37% amenaçades. L’amenaça els afecta en un grau molt superior al dels amfibis (23%), rèptils (19%), mamífers i odonats (15%), ocells (13%), papallones (9%) i plantes aquàtiques (7%) amenaçades. La majoria d’espècies amenaçades estan confinades al sud, a la part mediterrània, com és el cas de Catalunya, on justament hi ha la riquesa més gran d’espècies de plantes, animals terrestres i també de peixos d’aigua dolça d’Europa.

D’aquí que un gran nombre dels peixos de les aigües continentals de Catalunya, formalment, estigui protegit per vies diverses: la Directiva Hàbitats (92/43/CEE; EC, 1992), la Llei Estatal de Conservació de la Biodiversitat (Ley 42/2007, de 13 de diciembre, del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad), la Llei d’Ordenació Sostenible de la Pesca en Aigües Continentals (Llei 22/2009, del 23 de desembre) i el Pla Europeu de Recuperació de l’Anguila (Regulació 1100/2007; EC, 2007).

Però amb la llei no n’hi ha prou: la majoria dels peixos presenten un estat de conservació, en general, dolent. Alguns, com l’anguila i, també, la truita comuna de varietat mediterrània, per posar un parell d’exemples, passen per situacions complicades; altres, com l’esturió europeu, es van extingir al segle passat.

L’espècie autòctona més abundant a la conca del riu Ter i a la del Congost, a les comarques del Ripollès, Osona i el Vallès Oriental, el barb de muntanya (Barbus meridionalis), encara és abundant als trams de riu flanquejats per bosc de ribera (verneda, sauleda i freixeneda) i on el curs del riu és més heterogeni, on es trenca i se subdivideix fent una trena amb diversos braços d’aigua corrent. Amb la bagra catalana (Squalius laietanus) i la truita comuna (Salmo trutta), passa bastant el mateix. En canvi, quan les vores del riu són fetes d’escullera i les rescloses obstaculitzen el curs del riu, llavors hi desapareixen i hi predominen les carpes (Cyprinus carpio), el rutil (Rutilus rutilus), el peix sol (Lepomis gibbosus), la ràsbora (Pseudorasbora parva), entre altres espècies foranes invasores.

D’aquí que calgui, doncs, eliminar els obstacles presents als rius, preses i rescloses, o fer-los permeables als peixos (fent-hi, per exemple, rampes per a peixos), respectar els cabals ambientals i el flux de grava i còdols, recuperar la morfologia natural dels rius; evitar l’expansió d’espècies invasores, i generalitzar la pesca sense mort –excepte de les espècies invasores–. En són bons exemples els acords per al restabliment de cabals ambientals a dos salts de l’empresa Estabanell y Pahisa, SA, al riu Ter a Camprodon i a Torelló i les Masies de Voltregà; l’ordenació –respectuosa amb els arbres de ribera– d’àrees de pesca d’acord amb l’Associació de Pescadors Esportius d’Osona, com el cas, ja executat, de la Platja del Dolcet, a Manlleu; i altres projectes de restauració hidromorfològica, que inclouen l’eliminació de travesses i la recuperació de la vegetació de ribera al riu Congost entre la Garriga i Granollers, al riu Ter al Ripollès i a Osona, a la riera Major a Sant Sadurní d’Osormort i al riu Gurri a Vic, entre altres sectors.

Com arriben els peixos invasors?

Molts peixos exòtics han estat alliberats i s’han establert als nostres rius. Aquests peixos provoquen una pressió important, que exposa les espècies autòctones, per competència i altres causes, a un risc d’extinció molt alt. Cal controlar els peixos invasors ja instal·lats i evitar-ne noves introduccions. Les espècies introduïdes, al·lòctones o exòtiques, es consideren invasores quan, trobant-se fora de la seva àrea de distribució natural, són capaces de mantenir poblacions autosostenibles, sense necessitat de noves introduccions per part de l’home i que, a més, produeixen descendència amb capacitat reproductora, de manera que comença un procés d’expansió i colonització de noves àrees. Produeixen canvis significatius als ecosistemes on arriben, en termes de composició, estructura i processos.

Globalment, s’observa un increment continuat d’espècies exòtiques de tots els grups taxonòmics, tant de plantes com d’animals. Suposen una gran amenaça biològica per a la biodiversitat. Juntament amb el canvi ambiental global i l’alteració i la destrucció dels ambients naturals –derivació de cabals, contaminació, mala connectivitat ecològica, etc.–, representen la pressió més important que exposa els peixos d’aigua dolça endèmics de la conca mediterrània a un risc d’extinció molt elevat. La presència d’embassaments afavoreix l’establiment i proliferació d’una gran part de les espècies introduïdes al nostre país. La pesca esportiva, l’aquariofília i l’aqüicultura en són les vies d’introducció principals. Un projecte europeu, Life Invasaqua (http://www.lifeinvasaqua.com/), les dona a conèixer per mirar de corregir-ne impacte.

  • Compartir