Només fotografies, perquè cap text no ens condicioni la mirada. Un enfilall de 52 imatges del Pirineu capturades durant 15 anys configuren Pirenaica, l’obra que acaba de publicar Oriol Clavera, fotògraf lleidatà que des de fa uns anys està establert a Borgonyà. Amb elles ha volgut reflectir d’una manera molt personal “la meva visió sobre la vida al Pirineu i sobre la relació de l’ésser humà amb la muntanya”, en un moment en què hi ha formes de vida ancestrals que estan desapareixent.
Pirenaica no vol ser, però, un registre antropològic. És un fotollibre en què allò que Oriol Clavera ha capturat amb la seva càmera té absolut protagonisme. Ell mateix explica que la idea sorgeix l’any 2010 quan es troba al Vallespir fent un reportatge per a la revista Descobrir. “Als fotògrafs ens sol agradar fer projectes personals”, diu. A poc a poc, va anar reunint fotografies que encaixaven amb la seva idea de mostrar “les petjades –a vegades cicatrius– que deixem a la muntanya, o la que aquesta deixa en nosaltres”. La presència humana hi és, en la majoria, però mai directa i en primer plànol. Com a molt, de lluny: un bosquerol que estira un matxo arrossegant troncs tallats, un solitari caçador de becada enmig d’un bosc, un pastor ajupit bevent aigua d’un toll… “És una manera de parlar del despoblament.”
S’hi fan presents les tradicions, la cultura i els rituals. I també els paisatges però mai des del tòpic: en tot el llibre, per exemple, no hi ha la vista clàssica del cim d’una muntanya. L’absència de cap referència escrita “dona peu a la imaginació”, i una mirada atenta revela que hi ha una seqüència narrativa, de forma que les imatges enllacen per temàtica les unes amb les altres. La coberta mateixa és part del llibre-objecte de Clavera, dissenyat per l’estudi Underbau.
Tot i que no consti explícitament, les imatges han estat preses a una banda i altra del Pirineu, amb una majoria de la part occidental, però també altres més properes del Pirineu i del Bisaura. Llocs des d’on es mostra la convivència entre nosaltres i la natura “que balla molts cops entre la vida i la mort”, com diu la pastora i activista Vanesa Freixa a l’epíleg.
