El nom de Constantí Serra és conegut en l’àmbit de la medicina. Cirurgià, especialista en patologia mamària, i també exgerent del Consorci Hospitalari de Vic. Com altres metges amb tradició humanista, la seva professió convivia amb una afició artística, en el seu cas la pintura. Una exposició a la sala de Can Puget recull, des de dissabte passat, l’obra de Constantí Serra que mai no havia estat exhibida. El resultat d’una pulsió creativa que ha anat assumint nous reptes fins que se li va presentar el darrer: reaprendre a pintar amb la mà esquerra, després de superar un ictus. I ho fa millor que mai.
El pare de Constantí Serra ja pintava per afició. Dos dels seus germans també han tingut inclinacions artístiques. Alguna inquietud sura en l’ambient. “Jo també vaig començar per afició, de manera autodidacta.” L’any 1974 va fer una primera exposició, a la Caixa de Manlleu: “Pedres enganxades i pintades”. Una incursió en aires contemporanis que no va tenir continuïtat. Però pintar, ho va fer sempre, i va tenir premis en concursos que convocava el Col·legi de Metges de Barcelona. Va sentir la necessitat de dotar-se de més eines, i es va convertir en deixeble de Ferran Sanz –mestre de tants pintors osonencs– fins que aquest es va jubilar. I seria amb la seva pròpia jubilació com a metge quan la pintura va ocupar una bona part del seu temps. Sempre, fins aquest moment, amb la tècnica de l’oli. El repte d’endinsar-se en l’aquarel·la va venir llavors. “Em feia respecte, en l’aquarel·la no et pots equivocar.” Una pintura de primera impressió en la qual es va endinsar de la mà del vigatà Joan Peiron. “Ell m’ha fet estimar l’aquarel·la.”
D’això ja fa uns sis anys. L’exposició mostra només nou olis, de l’etapa anterior, que inclouen un homenatge a Nighthawks d’Edward Hopper. La resta són aquarel·les, en un estil que mostra un gust per la precisió poc habitual en l’aquarel·lisme, una pintura de gest. Fins que va arribar un ictus, i durant un temps va deixar de pintar. Constantí Serra ha recuperat la mobilitat de la mà afectada, la dreta, “però no la precisió”. El seu entorn el va empènyer a recuperar l’afició i provar-ho amb la mà esquerra, una habilitat que a qualsevol dretà se li presenta com a impossible. Però el cos humà busca camins allà on sembla que no n’hi hagi: “L’adaptació va ser molt ràpida, ni jo m’ho creia… i avui em sembla que pinto millor amb l’esquerra que mai no ho havia fet amb la dreta”. Retrats i paisatges, sobretot. Els primers, de personatges sovint marginals mirats amb tendresa i humanitat. Els segons, a partir de fotografies que fa en les seves caminades.
L’exposició, amb més d’un centenar d’obres, es va inaugurar amb una gran assistència i es pot visitar fins al dia 2 de març proper.
