Una de les menges habituals dels porcs a molts llocs de la ruralia havien estat les aglans, aquests petits fruits de les alzines i els roures que en determinades èpoques també havien estat consumits pels humans, en un ús encara força desconegut però que s’està començant a recuperar des de certs col·lectius. A les cases de pagès, per tenir-ne a disposició tot l’any, es guardaven en les anomenades tines, unes excavacions realitzades en zona rocosa que es cobrien amb aigua per mantenir-les d’aquesta manera fresques fins a la següent recol·lecció. Es tracta habitualment d’un forat circular excavat directament a la roca amb certa profunditat i amb una obertura per fer-hi entrar les aglans i també l’aigua i que se solia cobrir amb branques o pilons i terra al damunt.
Dissabte passat, i dins els actes de la festa major de Lluçà, es va fer una caminada fins a Sant Climent de la Riba, en una ruta amb diverses parades per observar i conèixer de prop aquestes curioses estructures seguint un itinerari per observar les de la casa del castell, Cal Toves, el Puig dels Eixuts i la Riba. L’historiador Jordi Piñero va ser l’encarregat d’explicar les característiques i els usos d’aquestes tines, que segons va dir semblarien molt representatives del Lluçanès, especialment a la zona oest, ja que se n’han localitzat força als municipis de Lluçà, Prats de Lluçanès, Santa Maria de Merlès i Oristà. Piñero en va distingir dos tipus, unes de rodones amb uns dos metres de diàmetre i un de profunditat, i unes altres de més ovalades que podien tenir fins i tot graons per accedir al seu interior. Va explicar que a diferència de les tines de vi, que són les més conegudes, aquestes que contenien aglans no tenen cap desguàs, tot i que a vegades es presten a confusió i potser en algun moment van tenir els dos usos.
Aquest sistema d’emmagatzematge que té una datació difícil de precisar es va deixar d’usar a finals del segle XIX o a començaments del XX, quan es van cobrir de vegetació, brossa o runa, en un estat d’abandó que feia difícil la seva localització. En algunes masies, com és el cas del Vilaró, es troben documents en els quals surten citades al segle XVIII, però es creu que són molt més antigues.
Piñero també va recordar l’ús culinari de les aglans, que es menjaven torrades com si fossin castanyes, però que havien de ser d’una varietat especial, més aviat dolça, i de la qual encara en alguns llocs en fan farina per elaborar coques i altres dolços. I és que la majoria d’aglans contenen altes concentracions de tanins que les fan amargues i astringents.
