Figura cabdal de la literatura catalana contemporània des que va debutar amb ‘Pedra de tartera’, Maria Barbal (Tremp, 1949) acaba de publicar una novel·la que té com a centre la figura de l’escriptor. ‘Peripècies’ (Columna) és la història d’Anton Bellart, un jove autor que de cop i volta es troba amb un èxit literari. Si vol que la roda continuï girant, a partir d’aquest moment ha de fer equilibris en la vida professional i personal que no sempre podrà assumir.
A la portada s’hi veu un home aguantant-se precàriament sobre una corda de funambulista. Ser escriptor és fer aquests equilibris?
Efectivament. Ser escriptor és fer equilibris. Això no vol dir, però, que només hi hagi peripècies, per descomptat. També hi ha estones de calma en què l’interior de la persona que escriu troba un diàleg amb l’exterior, mentre va creant els seus personatges i arguments.
Després de tota la seva trajectòria, s’ha sentit ara amb autoritat per poder traslladar a una novel·la tot el que sap sobre el món dels escriptors i editors?
Naturalment, amb quaranta anys d’escriure i publicar, a banda de les pròpies experiències, m’han arribat situacions que he conegut a través de companys, d’editors, de llibreters o de crítics. Però també ha de dir que aquest no és un llibre modèlic del que ens passa a tots nosaltres. És purament una vida de ficció, la d’Anton Bellart, un escriptor que comença jove. I tot el que li passa a ell, que pot ser semblant al que els passa a d’altres.
“El personatge es va carregant d’una sèrie de feines i obligacions que li impossibiliten la calma necessària per a l’escriptura, es troba amb aquesta contradicció”
Anton Bellart. Nissaga de fabricants de filatura, estudiant de Dret, però “es volia dedicar a escriure”. És a dir, trasbals familiar.
Anava dirigit cap a una altra trajectòria, una altra feina. De cop descobreix el món de la literatura i queda encisat. A més, té la sort –o no– de guanyar un premi en un concurs literari. Ni tan sols és el primer premi, és el segon, però el seu llibre de contes destaca. Això el projecta cap a una fama inesperada, a un futur que ell ja desitja com a escriptor.
Més que buscar l’èxit, doncs, se’l troba. A vegades deu passar això, que l’èxit és una concatenació de casualitats, no?
Per descomptat que sí. Sempre hi ha un factor sort que pot determinar la continuïtat o no d’una trajectòria d’escriptor. A ell li passa. Anton Bellart escriu el llibre, se li ocorre presentar-lo a un premi, l’hi publiquen i va tenint èxit… no ho ha pensat, planificat, per canviar el que feia fins aquell moment. Senzillament, li passa.
I podrà fer vida d’escriptor! D’alguna manera hi ha el ressò del que li va passar a vostè amb Pedra de tartera, que va ser un debut literari amb un èxit incontestable?
És veritat, podríem dir que és la mateixa situació de començament que jo vaig tenir però amb característiques molt diferents. Els premis, en aquell moment –parlem de mitjans dels anys 80–, no eren com avui. Les notícies no corrien tant, els èxits no eren projectats d’una manera tan absoluta cap al públic. Arribaven a un determinat públic i més a poc a poc que ara. En el meu cas, la novel·la es va publicar l’any 1984 i fins que l’any següent no vaig guanyar el Premi Crexells, que es dona a obra ja publicada, Pedra de tartera no va despertar una certa sensació d’èxit. Però sí que és començar amb un èxit. Pot passar, i al protagonista li passa, que es vulgui mantenir en aquesta alçada important, sobre l’onada.
Es troba que és escriptor i vol continuar. Però té una part negativa: la tensió entre dedicar-se a la literatura i el que li demana l’entorn. Compromisos socials que l’allunyen del fet d’estar a casa i escriure contes i novel·les. Costa de mantenir aquest equilibri?
S’adona que allò que més li agrada, aquesta capacitat d’expressar-se amb paraules, aquesta facilitat d’observar les persones i crear arguments ficticis, ja li va bé. Tanmateix, també s’adona que potser no en podrà viure perquè és una feina minuciosa i més aviat lenta. Que l’ha de portar a una editorial i aquesta ha de veure bé que aquell llibre es pugui publicar. Els editors poden orientar un escriptor, però no sempre els serà favorable. I Anton Bellart comença a patir una sèrie de… peripècies.
“Hi ha un moment en què reflexiones, veus que hi ha autors infinits que han fet una obra meravellosa en molts sentits, i t’adones que et queda molt de camí per recórrer, d’aprofundir en la voluntat d’escriure”
En aquest país deu passar molt: som una cultura petita i viure d’escriure és complicat. S’han de fer articles de premsa, crítiques literàries, classes… Vostè va ser professora, també.
És la situació que he intentat descriure. Aquests tràfecs que et fan pensar que convé fer una cosa que no t’aparti gaire de l’escriptura, relacionada. El personatge es va carregant d’una sèrie de feines i obligacions que li impossibiliten la calma necessària per a l’escriptura, que és el que està buscant en el fons. I es troba amb aquestes contradiccions.
Aquesta és la part professional. En la personal, veiem algú que no és capaç de construir relacions afectives sòlides. Algú amb poca intel·ligència emocional.
Es deixa convèncer força. Fluctua segons el que li diuen o li recomanen les persones que va coneixent. Potser perquè és força jove, té poc més de vint anys… i és influenciable. Aquest sí que no va ser el meu cas, que vaig començar més tard. En resum, diríem que és un pocatraça en aquests aspectes.
El pitjor moment per a un escriptor és quan té dubtes sobre la seva pròpia feina? Ell se sent una mica impostor des del principi, quan coneix l’autor que ha guanyat el primer premi del concurs i li sembla que escriu millor que ell encara que no tingui tant d’èxit.
És un dels pitjors moments i, alhora, molt important. El pot fer portar a ser un veritable escriptor perquè s’imposi a continuar fent la seva feina de manera seriosa… duri el que duri. Els dubtes sorgeixen a mesura que es va trobant amb dificultats, a mesura que va obrint els ulls al seu voltant… Van de promoció junts amb l’altre escriptor, i s’adona que ell té l’èxit, però que l’altre és molt millor. És aquí on inicia la seva maduresa, una crisi que només el podria portar a millorar o bé a deixar-ho córrer.
Tot escriptor les té en un moment o altre, aquestes crisis?
Penso que sí. Més intenses o més febles segons el caràcter o les circumstàncies de cada persona. Hi ha un moment en què reflexiones, veus que hi ha autors infinits, que han fet una obra meravellosa en molts aspectes, i veus que et queda molt de camí per recórrer. Et queda aprofundir en la voluntat d’escriure, de fer-ho de manera sincera, d’exposar els temes que realment t’interessen encara que no siguin de prou pes, aparentment. Hi ha un moment en què ell ho diu, quan es troba amb un llibre meravellós, l’Odissea d’Homer. En aquell moment sap que no pot escriure així, que mai no farà una obra com aquella… almenys ho pensa. És dolorós, però és bo.
Un detall: ell comença escrivint contes. Vostè va recollir l’any passat en un volum tota la seva narrativa curta, i em sembla que n’està satisfeta. Veig com si volgués reivindicar aquesta part de la seva trajectòria.
És un projecte que no vaig iniciar jo mateixa però que després em va donar molta satisfacció. Ni tan sols jo era conscient d’haver escrit tants contes. Vaig començar a escriure’n d’una manera menor, en la meva trajectòria hi ha petits llibres de narrativa curta després de Pedra de tartera i abans de continuar amb el cicle del Pallars. Després he fet contes que m’han demanat, que han anat en antologies… no era conscient de tenir-ne tants. Es van distribuir temàticament i va quedar molt bonica, l’antologia.
Una part del que comporta ser escriptor és això: deixar-se entrevistar pels mitjans, presentar la nova novel·la, anar a un club de lectura… Com ho porta, això?
El contacte amb el periodisme cultural o amb un club de lectura on es reuneixen persones que sempre llegeixen el mateix llibre m’és molt agradable. Tot el que sigui una conversa sobre un llibre, sobre literatura… m’enriqueix i en ocasions em sorprèn. Sí que hi ha una part més difícil, la de televisió per exemple. Em costa una mica, ho reconec, perquè pot ser molt superficial, i ho trobo un esforç de temps i d’exposició d’imatge que personalment no em satisfà. Però alhora entenc que pot donar-te una difusió que no tindries d’altra manera.
