Mòbils i adolescència, tema de debat en famílies, centres educatius i la societat en general. La restricció és l’únic camí? El pedagog Jaume Funes (Calataiud, 1947) demana una reflexió al seu darrer llibre ‘No sense el meu mòbil’ (Columna). Que els joves siguin escoltats també en aquest tema, en coherència amb la filosofia que ha explicat a títols com ‘Encara he de viure’, ‘Estima’m quan menys ho mereixi” o ‘Estima’m… però vull saber-ne més’.
Fa uns dies es feien públiques unes dades: a final d’aquest curs un 40% dels centres educatius havien prohibit els mòbils a l’aula i l’altre 60% havien adoptat mesures restrictives. Els docents, satisfets. I vostè, en aquest llibre, que neda una mica contra corrent!
Deu ser que encara soc una mica adolescent (riu), ja porto cinc dècades d’adolescència. Més que nedar contra corrent, és un toc d’alerta: veritablement, hem de pensar en l’artefacte? L’any passat van prohibir els mòbils, aquest any hi han hagut d’afegir dispositius intel·ligents –com els rellotges– i ara vindran les ulleres! A veure, pensem seriosament: en un món absolutament digital, podem continuar educant de la mateixa manera? Això posa en evidència una de les grans crisis de la secundària avui: els pares encara demanen bones notes, els professors volen tranquil·litat per ensenyar el que se suposa que han d’aprendre –perquè ho oblidin després– i al final qualsevol estri és una font de conflictes. Però, s’ha consultat el 10 o 15 per cent de docents que des de fa temps treballa (i molt bé!) amb el mòbil per explicar història en 3D o per cercar com resoldre una fórmula química? O programes per ensenyar a llegir i escriure que pot trobar al mateix web del Departament d’Ensenyament?
Per tant, vostè ens diu que hi ha una desconnexió entre les aules i el món real?
Literalment, això. Fixi’s que fins ara, qualsevol que treballés amb adolescents i arribava la primavera de tercer d’ESO havia de contestar una pregunta terrorífica: “I jo, per què he d’anar al col·le?”. Complicada… I ara se n’hi afegeix una altra: “I jo, per què he d’aprendre coses que són al ChatGPT?”. Com li contestes? “La vida és dura, a tu et toca estudiar això i a mi em toca treballar?” o altres respostes passades de voltes en to semblant? Potser l’has de convèncer que si això sap més que tu és perquè hi ha algú que t’enganya o t’explota, i no pots anar pel món sense preocupar-te de per què passen les coses… moltes de les que t’expliquen són mentida i has de saber descobrir què hi ha al darrere. Aquesta és la veritable preocupació de l’educació, avui: com evitar que els adolescents desconnectin del desig de saber. Que sàpiguen buscar allò que han de saber buscar, com fer-ho, i gestionar i aplicar allò que van descobrint.
Fer-ne un ús crític. Dit així sembla lògic però aplicar-ho no deu ser tan fàcil…
D’entrada, no has de ser antitecnològic. Si veus en aquest món el llop que s’ho menjarà tot, no comences bé. Jo he estat professor universitari molts anys, i ara suspendria qualsevol alumne que no em fes el treball amb una intel·ligència artificial.
Que no, acaba de dir?
Exacte. El que intentaria saber és de quines preguntes ha partit, quins eren els interrogants que buscava, com ha buscat i quantes vegades, amb quines eines d’IA, què hi havia al darrere, on eren les falsedats? I finalment, quin criteri personal té… que no sigui el resum que també et pot fer el ChatGPT? A la universitat, l’essència del Pla Bolonya ja era aquesta: professors que orienten processos d’aprenentatge, no professors que fan classes magistrals i examinen un treball. Però la universitat té una solució bastant més complexa que això del mòbil.
Fa una descripció del dia a dia d’un adolescent: una vida lligada al mòbil des del moment que es desperta, i a les aules, una desconnexió d’aquest món. “Al llarg del dia una part dels seus adults hauran estat entestats a aconseguir la prohibició dels mòbils.”
Una descripció literària. Convido a convertir-nos en adults invisibles i seguir què està fent l’adolescent fins a la nit. Insisteixo en una idea: nosaltres sabem què hi estan fent, allà al mòbil? Primer, el jove connecta el mòbil per demostrar que existeix. Si no hi apareix, no existeix. Ho fa per relacionar-se, per intercanviar. I algun altre per dir que ha comprat un vestit o s’ha fet un pentinat i necessita saber a través d’una selfie el mateix que la mare o el pare farien davant d’un mirall. Estem guapos? Després n’hi un que no ha fet els deures i un altre li recorda que uns quants els van penjar en una cosa digital que es diu Classroom… i així seguint. La resposta al què hi fan allà és que naveguen, creen, investiguen, es relacionen, existeixen… És d’això, que ens hauríem d’ocupar, no de si estan més o menys temps a l’aparell.
“Veure, observar, escoltar i preguntar”, el que hauríem de fer nosaltres. Però no ens podem trobar que ens posin una barrera, que ens diguin que és el seu àmbit de privacitat i el que hem de fer nosaltres és no molestar?
Aquesta és una lliçó que coneixem de fa temps. Jo no m’he trobat cap adolescent que vulgui viure aquest moment de la seva vida en solitud, però sí que volen que tu mantinguis la distància adequada. Que no t’hi fiquis massa, però que hi siguis. Això és delicat i canviant, i més en el món digital en què nosaltres no tenim ni idea del que fan ells. Tot i això, has de demostrar no que tens preocupació sinó que tens interès per saber. Deixar que et donin alguna lliçó, i també dir-los que si pengen aquella foto sexy a l’altra banda pot haver-hi un adult a qui li cau la bava mirant-la. Però tinguem present que necessiten no un vigilant, sinó un adult a qui aquest món digital també li interessa.
“Han de sentir que ens interessa la seva vida, també en la versió digital”, diu.
Quan defineixen un adult enrotllat es refereixen a aquell que té interès per la seva vida. Tot i que és diferent un tutor o una tutora –docent– que un pare o una mare que tenen, en certa manera, l’obligació d’angoixar-se i a qui els preocuparan moltes més coses. En tot cas es tracta que, des dels pares fins als docents o els pediatres, es plantegi tothom com aquell noi o noia s’està construint.
Que d’això va l’adolescència, al capdavall!
L’adolescència no és més que el primer intent de respondre grans qüestions vitals: qui soc jo i què faré amb la meva vida? Amb una variació, que ells encara tenen identitats múltiples i que aniran canviant al llarg del temps. Nosaltres els hi podem ajudar, ser la cala segura on posin l’àncora… Aquesta construcció (sempre en funció del que l’altre veia) ara es fa, en bona part, al món digital…
On aquest altre són molts altres! Al món digital hi ha molta gent que els observa…
Els miralls parlen! Necessiten afirmar que existeixen perquè un altre els veu, o perquè a un altre els agrada. On és l’emergència educativa ara? En tenir adults que els ajudin a construir la identitat sense que depengui tant del que diguin uns altres que en el món digital poden ser milers. “Soc jo, però sé que el que soc, en bona part ho estan dient multiplicadament en aquest univers.” Pensi que els adolescents sempre ens posen en qüestions complicades, en cinquanta anys que fa que m’hi dedico, no he conegut cap qüestió que plantegen que no fos un problema per als adults. Els hem d’ajudar a trobar respostes, no donar-los respostes del passat que ja no serveixen.
Si tot ja era complex, l’aparició de la intel·ligència artificial hi afegeix un nou element de complexitat?
Hi ha dues coses irrenunciables: han d’aprendre a saber com funciona. Hem d’educar, ja des de la infància, no només en el pensament computacional sinó en el pensament algorítmic. Perquè entenguin com dimoni funciona. Les nostres maneres de processar han canviat. Un mestre de tercer o quart de Primària ensenya la IA, a través d’una plataforma. Feia que els infants dibuixessin un animal imaginari, que no existeix, i havia de fer-ne la descripció. Finalment, la llegia a una IA perquè aquesta li dibuixés l’animal que ell havia descrit: si li posava cinc potes, potser és que no s’havia explicat bé! Amb això mantenia la imaginació, feia que s’haguessin d’expressar correctament, i dominar. Tots plegats hem de decidir quina part de la nostra condició humana volem cedir, o no, a la intel·ligència artificial. La capacitat de pensar no la podem cedir, que és la que ens fa humans. Si ho portéssim a l’extrem, podríem ser analfabets, perquè la IA ens pot llegir fins i tot els rètols.
Mantenir el gust per la lectura serà un dels grans reptes, en aquest context?
Hi ha una condició prèvia: per què val la pena llegir? Què trobarà, un adolescent, llegint? Com li donarem a descobrir com un altre va imaginar el món? És igual si és en paper, o en pantalla o en un audiollibre. Llegim per sentir diferent en el moment en què ho fem. I què és allò que hem de preservar, del fet humà i humanitzador de llegir? Quan vaig escriure El humanismo en tiempos digitales, com que el món canviava, el vaig deixar obert, i a la meva pàgina web vaig afegint capítols. I n’hi ha un sobre què vol dir avui llegir, o un altre de com governar una IA quan sap més que nosaltres. Contínuament se’ns presenten reptes humans als quals de tant en tant potser cap abandonar-se i no pensar, però d’altres sobre els que sí que cal pensar.
Hem començat parlant de mòbils i centres educatius. Com en tants d’altres debats, hi ha un risc de derivar-ho tot cap a l’escola? I l’escola ja no pot assumir-ne més.
Cada vegada que aquesta societat té un problema diem el mateix: on ho abordem? A l’escola. I la mecànica sempre és la mateixa: hi ha una complexitat o una incertesa? Primer li posem un nom, després fem un protocol i al final posem en marxa un taller per ensenyar no se sap què als adolescents. I si d’alguna cosa n’estan ben farts, els adolescents, és de tallers! Miri, l’any passat em van convidar a fer una xerrada en un institut d’aquests que s’anomenen d’alta complexitat sobre l’educació afectiva per a alumnes de quart d’ESO. I a l’arribar vaig demanar als estudiants de què volien parlar. I em van dir: “Volem parlar… de nosaltres”. És a dir, que tu vagis allà i te’ls miris i els escoltis.
“Si som també (i subratllo aquest també) digitals, és perquè som.” I aquest és un missatge que pot arribar molt clar als adolescents. I que poden entendre perfectament.
Durant la pandèmia, vaig tenir contacte amb alguns adolescents a través de la pantalla, perquè volia saber com se sentien. Recordo un dia, en un grup, que una noia va dir que s’havia posat a pensar en ella mateixa, perquè ja havia arribat un moment en què no sabia què més fer. S’hi va veure obligada. Quin és el tema que ens ensenya? Que no és que et vegis obligat a preservar la teva intimitat, és que has de tenir intimitat. El gran risc que tenim és l’acceleració de la superficialitat, que la vida sigui només allò que és a fora, i mai allò que és a dins. A l’altre plat de la balança hi hauria el cas invers: que la vida sigui només jo sense tenir en compte que existeixen pels altres. I són els altres els que fan que jo sigui jo.
