Què tenen en comú Vic, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses o Lleida amb Silent Hill? La boira, és clar. Aquest poble fictici dona nom a la saga de terror psicològic parida fa 25 anys pel Team Silent de la distribuïdora japonesa Konami. Llavors, la boira va servir per emmascarar les limitacions tècniques de la primera PlayStation. Les targetes gràfiques de l’època no tenien la potència necessària per renderitzar el mapa al complet. El fenomen meteorològic no només donava una sensació d’opressió i de tensió per no saber d’on sortirien els monstres, sinó que ocultava les zones que es veien malament i el rendiment no patia tant, ja que no havia de carregar de cop tots els elements en pantalla, com els edificis o els enemics.
El setembre de 2001, el Team Silent va crear el considerat millor joc de la franquícia: Silent Hill 2 (PlayStation 2, Xbox i PC). Ha plogut molt des de llavors. A banda de Silent Hill, Konami ja va viure la seva època daurada fa temps amb sagues com Castlevania, Pro Evolution Soccer (PES) o Metal Gear. Des de fa una dècada ha deixat força de banda els videojocs per introduir-se en el món dels pachinkos, les màquines escurabutxaques i els jocs per a mòbils. Algunes de les seves sagues han mort en vida com és el cas de PES, que ara es diu eFootball. No és el cas de Silent Hill, que ha ressuscitat gràcies a Bloober Team, coneguda per fer The Medium el 2021. Els primers tràilers del Silent Hill 2 Remake (en venda des del 7 d’octubre) no van convèncer, sobretot, per algunes mecàniques de joc com el combat cos a cos. Però la desenvolupadora polonesa va fer cas a les crítiques i va rectificar.
Silent Hill 2 és molt fidel a la història del joc original, però amb uns gràfics i una ambientació molt més terrorífica. L’argument versa sobre l’arribada del protagonista, James Sunderland, a Silent Hill, després de rebre una carta de la seva esposa, la Mary, que va morir fa tres anys per una malaltia degenerativa. El joc treballa molt millor la construcció de la personalitat dels NPC (personatge no jugable) com Angela Orosco, Eddie Dombrowski o la María, que com en James estan atrapats en aquest poble maleït. La llanterna i la ràdio, que alerta de la presència dels monstres quan t’hi apropes amb interferències, són claus en una aventura de survival horror que té força munició i cures en la dificultat normal, però que escasseja en la difícil. Una altra de les grans millores és el combat contra els enemics finals, que s’han redissenyat i són més difícils i angoixants: el Pare Abstracte o el Cap de Piràmide en donen fe. El joc fa molta por. L’Hospital Brookhaven (ple d’infermeres assassines) i la Presó de Toluca són els indrets més terrorífics. I menció especial als trencaclosques, que et faran pensar molt. Les combinacions d’algunes caixes fortes i portes o el del final de la presó són per a experts. Ara només falta que el joc vengui bé. La saga al complet “només” ha venut 9 milions de còpies. Cal una empenta dels nostàlgics.
