Van aparèixer al buidar un pis a dins d’una capsa de sabates. Eren cartes que en Bruno enviava a la seva dona, la Rita. Una història ben real que ha donat peu a Tot allò que callem (El Punt Volat), la primera novel·la de la periodista Maria Valldeneu.
Som al primer quart del segle XX, fa poc més de cent anys. La Rita, vigatana, ha marxat de la ciutat però hi torna. “Torno a ser a casa, a Vic”, diu tot just a l’inici del relat. Ha tornat perquè ha deixat l’home amb qui s’havia casat, un militar, i amb qui havia marxat a Barcelona, i aquesta era una circumstància difícil d’explicar en aquell moment. Valldeneu només tenia a les mans les cartes que li enviava el marit, entre suplicants i amenaçadores en algun cas. “No tenia les respostes d’ella: què contestaria?” La seva creació ha consistit a omplir aquests silencis i donar-los la forma d’un diari que, hipotèticament, ella va escrivint. “La lluita d’ella és entre el dir i el callar”, la necessitat d’expressar-se i la voluntat de no fer patir el seu entorn.
Sent una empatia clara per la Rita, això sí. “No jutjo si el que fa cada personatge és bo o dolent, però el relat s’explica des del punt de vista d’ella.” Una dona que “és víctima de l’home”, que comença a tractar-la malament, però que també ho és d’una família “controladora” en una ciutat que té molt a veure amb la que retratava Miquel Llor a Laura a la ciutat dels sants. A còpia d’entrebancs i de sobreposar-se, Valldeneu imagina que la seva Rita és una dona “que d’alguna manera és pionera del feminisme”. Que veu que pot tenir una vida més enllà del rol tradicional d’esposa i de la mateixa família, com altres dones que la Rita sap que ja existeixen. La separació de l’home és una fugida, sí. “Però a vegades un fuig només per salvar-se.”
Maria Valldeneu ha fet de Vic la seva ciutat, i se submergeix en l’ambient que s’hi respirava al voltant de l’any 1920. Els escenaris són encara ben coneguts: la rambla del Passeig amb l’antic Hotel Colon, la rambla de l’Hospital, la plaça Major, el Teatre Principal que es va cremar l’any 1919… El diari de la Rita s’allarga fins a l’any 1923 i després es tanca. L’amaga perquè sigui, molts anys després, la seva filla qui el trobi.
Coincidint gairebé amb la publicació de Tot allò que callem, Maria Valldeneu va guanyar a Cassà de la Selva el premi Correlletres d’enguany. El guardó el convoca l’Ajuntament, que proposa una paraula als participants, pròpia de la població, perquè s’hi inspiri un relat curt on ha d’aparèixer aquest mot. El conte guanyador de l’escriptora osonenca duia per títol On neden les carbassudes (capgrossos).
