Les tenebres del cor
Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial: La Campana
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Pàgines: 366
Segurament, i jo el primer, quan es parla d’Albert Sánchez Piñol allò que ens ve al cap és la seva trajectòria com a escriptor. El novel•lista, sobretot. Per tant, la primera virtut d’aquest llibre és descobrir-nos Sánchez Piñol com a antropòleg i, també (en el darrer capítol), altres aspectes de la seva vida professional. Les tenebres del cor és un llibre sobre els anomenats “pigmeus”, però, en realitat, és un llibre que té un càrrega de profunditat molt més potent. En primer lloc, és un llibre que aborda preguntes que sempre són difícils: Com som? Com mirem? Com comprenem?… En segon lloc, és una barrina que destrueix la manera en què els occidentals hem construït la ciència, en aquest cas la ciència antropològica. I la barrina fa el forat necessari per posar damunt la taula la mesquinesa i l’absurditat d’allò que hem fet i, finalment, d’allò que som.
En aquest sentit, i com queda palès en el darrer capítol, en què ell parla de la seva experiència a l’Africa, el llibre és una necessària cura d’humilitat. Un viatge iniciàtic o un pelegrinatge, en podríem dir. Un camí que fem de la seva mà i a través d’un text ben escrit, àgil i ben documentat, ple d’ironies i de lúcides reflexions. Aquest xoc de cultures, d’alteritats, queda patent al llarg de tot el llibre, en el qual de manera constant i amb agudesa es posen en entredit tots els prejudicis i totes les fal•làcies i falòrnies sobre les quals hem anat construint la nostra visió del món i les nostres relacions amb els altres i amb la natura i, pel cas que ens ocupa, amb els pigmeus.
En el títol, l’autor fa un joc amb Joseph Conrad. Si Conrad va escriure El cor de les tenebres, Sánchez Piñol ha escrit Les tenebres del cor i aquest canvi en l’ordre dels termes és molt important. L’un volia descobrir tot allò que damunt d’un mapa del món li semblava misteriós, selvàtic, exòtic i obscur; l’altre, l’escriptor i antropòleg català, proposa un viatge cap al nostre interior. És a dir, cap a les tenebres que no ens deixen conèixer de manera adequada els altres, a nosaltres mateixos i el món.
I per això, enfront la mirada que ha predominat a Occident (que és la que plasma Conrad i que és aquella que parteix del fet que els occidentals ho sabem tot i tenim el coneixement i la tecnologia), l’antropòleg parteix del fet que és l’altre qui ho sap tot i que jo he de fer l’exercici més difícil de tots: escoltar-lo. Escoltar i mirar en silenci, que és la única manera de respectar i d’aprendre. De trobar una via de vida en comú amb l’altre i amb nosaltres mateixos.
