Venien dels Estats Units, de Letònia, de Romania, d’Alemanya, del Canadà, de Rússia… i van confluir a Vic a mitjans de l’any 1938, quan ja s’albirava que el final de la Guerra Civil no seria favorable a la República. Eren les infermeres de les Brigades Internacionals, que van instal·lar un hospital per als seus combatents a l’Escorial, i que s’havien anat movent a mesura que el front reculava. La seva història fins ara molt poc coneguda ha emergit gràcies a la recerca de Maria Cinta Sadurní, especialista en història de la infermeria i professora de la UVic-UCC. En va sortir la seva tesi doctoral, que ara pren forma de llibre –en un format més divulgatiu– amb la col·laboració del periodista d’EL 9 NOU Xavier Bardolet. Infermeres en guerra (Eumo Editorial) es presentava aquest dijous en un acte al MEV.
Per l’hospital de Vic hi van passar infermeres de 17 nacionalitats diferents. “Algunes eren titulades i amb experiència i d’altres no, tot i que la República va controlar que tinguessin una mínima formació i els va impartir cursos”, diu Sadurní. Al front, a prop de la primera línia, sempre hi anaven les titulades. Era un panorama heterogeni, unit per algunes característiques compartides: “Moltes eren comunistes, i venien aquí per lluitar contra el feixisme”. Les motivacions que podien impulsar-les, en alguns casos, a deixar bones feines i marxar a milers de quilòmetres de casa seva per apropar-se als perills d’una guerra eren les conviccions. “Un nombre significatiu d’ells eren jueves” i possiblement eren les que més advertien els perills d’una victòria feixista, veient el que ja estava començant a passar en l’Alemanya de Hitler. “Eren partícips de la lluita.”
“Les infermeres escrivim poc”, diu la investigadora. Per això no li ha estat fàcil de trobar testimonis documentals en el cas de Vic. Va haver-hi excepcions, per sort, com la de la franco-romanesa Fanny Bré, el dietari de la qual ha estat “fonamental” per conèixer detalls de com funcionava l’hospital de Vic. També ha rastrejat arxius com l’Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica, i l’Arxiu de la Brigada Abraham Lincoln, que agrupava els combatents nord-americans. I va comptar amb els treballs previs fets sobre l’Hospital Internacional de Vic per osonencs com Josep Casanovas, Marta Costa o Manel Montero. I va visitar llocs de l’Estat espanyol on hi havia hagut hospitals semblants, on va prendre consciència que Vic havia estat “una parada més en el seu trajecte en la Guerra Civil”.
Tot plegat ha permès a Sadurní fer-se una idea del que succeïa en aquell centre sanitari, que funcionava al marge dels altres i completament integrat dins de l’estructura de les Brigades Internacionals (a Vic hi havia dos altres hospitals que atenien ferits de la guerra, el de la Santa Creu i el de L’Aliança). “Les cures estaven vinculades a la moral, a reforçar l’esperit de lluita.” Es feien activitats politicoculturals, des de l’alfabetització si calia a la lectura, o l’aprenentatge d’idiomes mentre durava la convalescència. I també s’ha pogut constatar que la seva visió de les cures era moderna, perquè es preocupaven per aspectes com el descans –que no fos interromput constantment– o la presentació del menjar de forma agradable per als soldats que no tenien gana. Això sí, l’escassetat els obligava a moltes limitacions i va haver-hi fins i tot brots de febre tifoidea. “A Vic es nota que ja som al 1938, al final de la guerra.” Tot es feia sota la supervisió d’un comissari polític, i no sempre era benvinguda aquesta vigilància. “N’hi va haver alguna que no veia clar que es fes propaganda política a l’hospital, altres creien que no et pots desprendre de la ideologia quan estàs curant.”
L’hospital es va tancar el gener del 1939, quan ja feia dos mesos llargs que les Brigades Internacionals havien marxat del front. Per a les infermeres, en alguns casos, començava una altra peripècia, perquè no podien tornar a països amb règims feixistes, com Alemanya, Itàlia o Romania. Compartirien també el camí de l’exili (i camps de concentració a la Catalunya Nord) amb milers de refugiats. Altres, com les americanes, tot i poder tornar no ho tindrien fàcil: la seva ideologia d’esquerres i el seu compromís les posaria en el punt de mira de la cacera de bruixes impulsada pel senador McCarthy.
Soledat Ralló, empordanesa de naixement però vivint a Vic des de petita, és l’única osonenca de qui s’ha pogut trobar el rastre. Encara no era titulada –estava en període de pràctiques– i estava acompanyada per dues joves més, de les quals només se sap que eren de Roda de Ter. Va poder ser entrevistada l’any 2002 pel metge i professor de la UVic-UCC Josep Maria Llobet.
