Aquest Diumenge i Dilluns de Pasqua tornaran els balls de bastons a Prats de Lluçanès, una manifestació festiva i cultural de llarga tradició que ha tingut continuïtat fins als nostres dies només amb la interrupció de la Guerra Civil. Tot i que el primer document gràfic és una fotografia del 1922, a partir de diverses entrevistes realitzades i altres referències, se’n té constància com a mínim des del darrer terç del segle XIX. Eren exclusivament masculins, i un dels trets diferencials és que els ballaven nens petits, d’entre 8 i 12 anys. Una singularitat que encara segueix, ara també amb nenes, que s’hi van incorporar a la dècada dels 80 del segle passat. A més des del 1981 hi ha una segona colla, els Estelladors, un grup d’adults sorgits de l’homenatge que van fer al que havia estat el seu mestre bastoner, Vicenç Riba.
A la dècada dels anys 30 i 40 se sortia el dissabte al matí cap a altres localitats o a les cases de pagès i al vespre s’actuava davant de l’ajuntament i el diumenge pels carrers del poble. Va ser el 1959 que el dilluns es va anar per primera vegada al barri del Raval, com es fa actualment. El 1978 va suposar un impàs perquè Riba i Manel Grau, els dos que ho portaven, es van retirar, i no hi va haver ballada. L’any següent, però, es va recuperar amb el Grup Germanor en una tasca que van allargar fins al 1993, quan el grup Dansa i Tradició se’n va fer càrrec fins avui.
Per als balls, organitzats en un grup de vuit, hi ha set melodies històriques, cadascuna amb coreografia pròpia, que són el Picotí, la Clavellineta, els Quatre cantons, el Flicacelles, l’Airosa, el Rotllet i la Processó. Cap a la dècada dels 30 es va crear una versió de la Trencadansa que encara ballen els Estelladors, i aquests han incorporat recentment el Contrapàs i fa poc el tema La Marina està morena, de Figa Flawas.
Respecte a l’acompanyament musical cal fer referència a Manel Gost Cirera, Perussa, que durant 62 anys els interpretà amb un flautí fins al 1959, data en què el succeí Alfons Ballús amb flabiol fins al 1977. Avui és Xavier Jové qui els interpreta igualment amb flabiol mentre que els Estelladors els toquen amb gralla.
Quant al vestuari, que ha seguit el model d’inicis del segle XX, excepte el grup dels Estelladors, destaca perquè a part dels faldellins i les genolleres de picarols, hi ha quatre bastoners amb cintes blaves, tres amb vermelles i el banderer taronja, i segons el color d’aquestes se situen per ballar. Així, en fer les diferents figures, es veuen en moviment línies, quadrats o cercles d’un mateix color. Si bé la indumentària és propietat del grup que se n’encarrega, fins al 1955 pertanyia a determinades famílies de la localitat que la prestaven quan se’ls demanava.
Al llarg dels anys els bastoners han actuat fora de la festivitat de Pasqua amb motiu de convits, trobades o altres efemèrides. De les més recordades hi ha la ballada del 2 de novembre de 1908 quan el rei Alfons XIII va passar per la localitat procedent de l’Alt Berguedà.
A la dècada dels 50 i fins als 60 van ser presents a diverses poblacions catalanes, en part afavorits perquè Manel Grau va ser alcalde del poble uns anys i actuaven en actes per a la Falange, per al Frente de Juventudes o convidats per diverses autoritats. Entre altres llocs van anar a actuar a Sant Feliu Sasserra, Artés, Moià, Castellterçol, Balsareny, Ripoll, Puigcerdà o la Pobla de Lillet, i el 1953 al teatre Calderón de Barcelona en un festival amb diferents grups de la Sección Femenina. A més, van ballar dues vegades davant del general Franco, el 1947 a Vic i el 1966 a Berga, ciutat on també van ser-hi per la Patum els anys 1955 i 1957.
Com altres manifestacions festives, aquests balls de bastons han estat reflex dels canvis que hi hagut a la societat, i que segueixin vius amb una notable vitalitat és una mostra que s’han sabut adaptar als diferents períodes que els ha tocat viure.
