PROSA DE COMBAT
Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial: Editorial Comanegra
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2025
Nombre de pàgines: 284
Júlia Ojeda ha recopilat en aquest volum un conjunt d’articles publicats per Manuel de Pedrolo al llarg de quasi tres dècades, des dels darrers anys del franquisme i la transició fins a la recuperació de les institucions catalanes: el Parlament i la Generalitat.
Al llarg d’aquest temps, Pedrolo passà de ser l’autor més popular de les lletres catalanes, a un dels més marginats pels intel•lectuals i polítics oficials de l’època. Com es passa de ser un autor ultrapopular, reconegut i admirat, a quasi un eremita reclòs en el seu diminut i fosc despatx de treball?
Doncs, com molt bé explica tant el pròleg com l’epíleg del volum, i confirma la lectura dels seus textos, perquè Pedrolo: “no tocava de peus a terra” i “no va saber adaptar-se als nous temps”, en paraules dels nous censors, ja en temps “formalment” democràtics.
És clar que Pedrolo va cometre el pitjor pecat possible. I és que, com afirma al final del primer article de l’antologia, on denuncia precisament les renúncies que els seus contemporanis intentaven disfressar de “servei al país”: “Molt poques coses ens justifiquen com a éssers humans, i cap si no som íntegres. I no se’n pot ser sense fidelitat.”
La seva tossuderia, integritat i coherència a mantenir-se fidel a allò que era essencial posà els seus companys literats, intel•lectuals i polítics davant d’un espill que els reflectia una desagradable imatge, despullada de coartades i justificacions. I això no li perdonaren mai, ni li perdonen encara avui!
Sobta com encara 60 anys després, la diagnosi que fa Pedrolo de la nostra situació nacional ens pugui arribar a il•luminar amb tanta claredat tots els subterfugis i manipulacions (la trampa de “l’un sol poble”, del bilingüisme, de la naturalitat de la renúncia als nostres drets lingüístics, de l’aparent universalisme d’esquerres, coartada de la imposició d’un poble sobre un altre, i tantes altres) que avui són usades (exactament igual com en aquells temps primerencs del nostre redreçament nacional) per ocultar i emmascarar la nostra realitat de nació ocupada. No ens ha d’estranyar, doncs, que resulti encara inassumiblement incòmode per a la nostra oficialitat.
Es critica de Pedrolo que escrivia sempre el mateix article. Era, és clar, el de la llibertat del seu poble. Tant de bo que els qui el criticaven i el critiquen es posessin d’una vegada a treballar perquè aquest article ja no calgués escriure’l mai més.
