Teresa Ibars (Aitona, 1962) es va donar a conèixer com a narradora ara fa sis anys, en paral·lel a la seva trajectòria com a historiadora i arxivera. ‘L’atles de l’oblit’, on la memòria tenia un paper fonamental, va ser un èxit inesperat. Ara torna amb ‘La mort de l’altre’ (Comanegra), un relat que parteix del moment en què dues vides s’acaben en una habitació d’hospital. Dues vides dife-rents, oposades. I des d’aquí estira també el fil de la memòria cap a altres morts.
Li confesso que vaig agafar el seu llibre, sabent que hi parlava de la mort, amb una certa prevenció. Però l’he acabat amb sensació de serenitat.
Quan comences una aventura, i més aquesta sobre la mort amb un procés intern per explicar-te i per explicar, no saps com acabarà. Però penso que agafant-te fort a aquesta eina que és la literatura, pots dominar els temes i la forma d’explicar-los. La literatura ajuda a explicar un tema tan profund com aquest.
Ha necessitat un temps de reflexió, de maduració. Des de la mort de la seva parella, hi ha hagut uns anys d’endreçar records i afegir-hi el bagatge cultural perquè esdevingués un llibre?
Tot i que entremig he fet altres coses, el procés ha estat de cinc anys. Aquest llibre, el començo a escriure de forma una mica compulsiva, just en aquest moment de pèrdua. Però s’ha de deixar reposar, atemperar tot el que sents en un moment tan dur, i no volia fer un llibre que fes llàstima, ni d’autoajuda. Volia parlar del tema de la mort, de com el veia i el vivia, de com m’havia configurat i com viuré el que em quedi de vida a partir de les pèrdues. I com ha dit vostè, un element molt important són les lectures.
Quines l’han acompanyada?
Per agafar el to de tot el que volia explicar, m’ha fet falta llegir molt. Des de Montaigne fins a literatura més actual, que m’ajudava a saber en quin lloc era jo. És poc habitual asseure’t a pensar sobre la mort, el gran tema.
“Dues persones que tenen edats i realitats diferents però que coincideixen per culpa d’unes cèl·lules que els creixen de forma descontrolada fins a destruir-los la vida”. Són en una habitació d’hospital.
Per una banda hi era el meu company, el Xavier, massa jove per morir però que havia fet tota una vida, en un món com el nostre i en un entorn plàcid, ordenat. Al seu costat, en el mateix hospital sociosanitari, hi ha un xiquet de 19 anys que ha arribat de Gàmbia. Cinc anys de travessa per arribar des del seu país fins al poble de la Portella, al costat de Lleida. Cinc anys que coincideixen amb els de la travessa del Xavier amb la malaltia. Es troben dues persones que potser mai no s’haurien conegut, si no hagués estat per la malaltia. I em fa pensar en com n’és de capriciosa, la vida.
El títol és La mort de l’altre. Aquest noi gambià, el Dawda, és un altre dels que conviuen en la nostra societat, dos mons paral·lels.
Jo no explicaré mai la meva mort, però explico la dels altres. En aquest cas, un altre de lluny, que al principi no té nom, que em costa d’entendre que es diu Dawda… tot això em fa pensar que aquest caprici s’ha d’analitzar, i és el motor d’arrencada del llibre.
Té la voluntat personal, humana, d’acostar-se al noi jove que jau al llit de la vora del seu company. Saber qui és, d’on ve, quina família té… i el llibre encara no era ni un projecte.
En aquell moment potser era més inconscient, però després hi penses. Veiem per la tele gent a qui no els posem nom que moren al mar, gent amb qui ens creuem cada dia als pobles i ciutats i de qui no recordem la cara… ens resulta estrany el fet de compartir espai amb gent migrant que tenen tots la seva història. Des de la nostra situació de privilegi, els oblidem. El fet de compartir l’espai, demanar-li d’on és… de Gàmbia! I haver d’anar corrents a internet per situar bé el país dins de l’Àfrica. Parlar d’aquesta alteritat, que no és tan estranya perquè va ser la de molta gent d’aquí després de la Guerra Civil.
El Dawda va morir, també?
Sí. Amb 19 anys.
Partint d’aquest nucli, surt una reflexió sobre totes les altres morts que ha viscut. I ens hi podem sentir reflectits perquè són també les nostres: el padrí o padrina, l’amic que mor d’accident… Ens les hem anat trobant.
Sí, partint del nucli anava escrivint per impulsos. “Si fera llibres, prepararia un registre comentat de morts diverses. Qui ensenyara els homes a morir els ensenyaria a viure”, diu Montaigne en el fragment que cito en el prefaci. Un inventari dels meus adeus per aprendre a viure millor. Vaig pensar que era aquest, el to i la idea. I vaig començar a fer aquest recorregut des de la primera vegada que tinc consciència de la mort, quan jo tenia 6 anys, i el mort era un nadó. Vaig anar construint aquest itinerari, per veure com m’havia marcat cada un dels meus records amb la mort.
Alguns gairebé arraconats, que a vegades no considerem ni com a morts. El dol perinatal, per exemple.
Per sort, hi comença a haver entitats d’ajut i acompanyament a les dones (i parelles, però sobretot les dones) que el pateixen. I llocs: on és la finitud? He volgut parlar d’aquest tema perquè he passat per quatre avortaments. Es deia que “no pateixis”, “ets molt jove”, “pitjor hauria estat que fos després de néixer” o “ja hi tornaràs”. I et passava un divendres, i el dilluns ja anaves a treballar, feta una coca. Ho vivíem com si no existís, aquell dolor. M’hi he volgut dedicar expressament perquè vull parlar dels temes que són tabú. I aquest ho era, per a les dones de la meva edat.
Tabú també és el suïcidi. Hi ha una frase que m’ha fet pensar: “Tots som a primera fila del saltador que ens porta cap allà dellà”. Si fóssim conscients que som al saltador, viuríem de manera més plena?
Jo tinc molt clar que som aquí i podem no ser-hi. Però no sé si podem tenir aquest plantejament durant les 24 hores del dia, perquè la realitat després és que et disgustes per un motiu o altre… No sé si constantment cal fer aquesta reflexió, però està bé fer-la. Ara m’he trobat, arran del llibre, amb gent que em diu que no ha pensat gens en aquest tema. Respecte al suïcidi de què parlava, ara se’n comença a parlar. Però durant molt de temps ens hem emparat en el mite del jove Werther, de Goethe, allò que un suïcidi en portava un altre. O les malalties mentals: parlo de l’anorèxia. En definitiva, som molt semblants: el que tu passes íntimament, la persona que tens al davant també ho haurà passat. Són sentiments semblants, i per això val la pena.
Hi parla de la mort del filòsof i activista Paco Fernández Buey, a qui va conèixer. Aquells artistes, creadors, intel·lectuals que deixen alguna obra, transcendeixen la mort física?
És un tema que em va fer rumiar moltíssim. Vaig ser-hi el dia que es va morir, un home d’una categoria intel·lectual i moral impressionant. Just quan es va apagar, vaig pensar: “Què passa, amb tot això, amb el potencial que tenia aquest home al cap?”. La seva obra escrita ja queda, però què més? Amb el temps, em vaig sentir estranya d’haver pensat això, perquè ell tenia llibres, una trajectòria… però i la meva padrina, que no tenia res d’això? Una dona que no sabia ni que tenia drets, que només treballava, que ens va criar a tots… què queda d’ella? Doncs queda el que han estat. La meva padrina queda en mi, i en els meus fills, perquè no hi ha dia que no parli d’ella. A la foto del llibre, que estic rient, m’hauria dit: “On vas així? Tanca la boca!”. Em nego a pensar que els altres no queden en nosaltres.
Els rituals són importants? Hi ha un moment que parla de com, a la seva família, es passa de generació en generació el d’anar al cementiri a cuidar els nínxols dels difunts.
Són importants! Només cal pensar en què passava durant la pandèmia, que no podíem acomiadar els morts. Els rituals són una altra de les desaparicions del llibre. Tota la part final, en què parlo de la cerimònia de l’adeu, s’ha perdut. S’ha perdut per culpa d’aquest capitalisme salvatge que s’apodera de tots els racons íntims, fins i tot d’aquest. La mare va vestir el seu pare i la seva mare quan van morir. Ara anem en un lloc on per fer-ho ens cobren 5.000 euros o el que sigui. I si dius que no vols que el maquillin, et diuen que ja entra en el preu. Desapareix tot un món, als pobles: les campanes, les vetlles a casa tot el dia… No dic que hi vulgui tornar, però tenia un sentit.
Va tenir un accident de cotxe força greu, i va tenir la consciència que la mort d’un mateix no existeix. Per què? “Perquè mai podré narrar-la”.
És que en aquell moment no saps què passa. Però és una sensació com de desconnexió de tot. Hi poso un punt d’humor i tot: després de l’accident, la veu del periodista Francesc Canosa sonant per l’altaveu del mòbil i cridant “Teresa, Teresa!”. I jo repetint que venia de Cal Viladot, la casa que havia estat del poeta Guillem Viladot. I era cert, venia d’allà.
Ja ha tingut reaccions dels lectors?
Sí, diverses. Un germà d’en Xavier, que també ha passat per un càncer, em va dir que quan parlava d’una persona malalta era com ell se sentia. Sol, a la seva habitació. El malalt està sol en el dolor i tu en l’angoixa.
Diu que és “la meva manera de lluitar contra l’oblit”. Que la memòria d’aquesta gent resideix en vostè. La memòria és en allò que treballa sempre com a historiadora i arxivera, en el fons, i part fonamental de l’obra literària.
És que ara, si hagués de tornar a triar estudis com quan tenia 18 anys, potser triaria literatura en lloc d’història. Però entenc que la història em porta a l’anàlisi del passat, té unes eines que van molt bé i que les utilitzo també per als llibres. Sempre hi ha un punt de recerca, d’investigació, intento dir les coses objectivament, malgrat la poesia que hi introdueixo gràcies a la literatura, o a l’artifici literari. La literatura també ajuda molt a explicar la memòria.
