La periodista Jèssica del Moral (Martorell, 1982) fa el seu primer pas en la literatura. La complexitat de les relacions humanes, en tota la seva gamma, emergeix en les vuit històries interconnectades de ‘Vincles, afectes i grillons’ (Columna). Actualment presentadora del programa de cultura ‘Connecticat’ de La Xarxa, Del Moral té una destacada trajectòria en ràdio i televisió, a més de col·laborar en premsa escrita.
Comença la novel·la no amb el primer capítol sinó amb la relació/descripció de personatges que apareixeran a cada capítol. Com una guia per no perdre’ns, i una anticipació que aquesta és una novel·la coral.
Hi ha certa constel·lació de personatges, i el dramatis personae és un suport de la lectura. Com que són vuit històries entrellaçades entre elles, té aquest recurs per anar a buscar els personatges. Però no és part de la lectura, que ningú pensi que obligatòriament ha de començar llegint-ho. La gent que ve del món del teatre hi està més acostumada, que al principi de les obres hi hagi el dramatis personae.,
Vincles, afectes i grillons és el títol. Són com tres estadis en les relacions humanes, no necessàriament per ordre: agafem afecte a algú, després s’esdevé un vincle i, si és massa fort, ens pot fer presoners… els grillons.
El títol fa referència, per una part, a l’estructura del llibre. Vuit històries interconnectades, a vegades encadenades entre elles per personatges que són presoners d’altres històries. I per altra part, és la gradació (o degradació) que vostè diu de les relacions humanes: n’hi ha d’afectuoses, de molt lluminoses i també de tenebroses, El llibre no vol ser dogmàtic, no vol escatir quines són el model. Exposa una sèrie de personatges, cada un amb la seva casuística, i alguns que formen part de relacions que els engrillonen. Per cert, això ho he hagut d’explicar en algunes presentacions: els grillons són aquella mena de manilles per als peus, que no deixen caminar els presoners. L’instrument que més apresa, dels que coneixem.
Són històries diferents però enllaçades, cosa que deu haver comportat una certa complexitat a l’hora d’estructurar el llibre.
Sobretot a l’hora de rellegir-lo i reescriure’l perquè no hi hagués incoherències. Vaig tenir-hi feina, efectivament. Hi ha paràgrafs que me’ls sé de memòria. Un personatge a qui li atribuïa uns fets al quart capítol, per exemple, havia d’aparèixer dos capítols abans amb un posat que no desvelés cap enigma. De fet, si es llegeix dues vegades, cosa que potser no farà ningú però que jo si que he hagut de fet, hi trobes capes diferents. Detalls aparentment irrellevants que després són importants, personatges secundaris en un capítol als quals després els fem un zoom in, que diem a la tele, i els aproximem el focus.
Al principi hi ha una cita de l’escriptora anglesa Jeannette Winterson: “Una altra relació fallida, un altre ésser humà ferit”. Viure és acceptar que en un moment o altre causaràs aquesta ferida a algú, ni que sigui sense voler?
La cita és treta d’un llibre que es diu Escrit al cos, una història intensa d’amor i venjança. El meu no fa referència només a relacions romàntiques, se n’aborden de tot tipus (hi ha alguna mare dolentíssima, per exemple). Però sí que és cert que hi ha relacions en què ens acabem ferint, fins i tot les d’amistat que semblen la cosa més innòcua del món… i per omissió, les relacions d’amistat també poden ser doloroses.
“Les ànimes solitàries sempre ens acabem trobant”, diu un dels seus personatges. Les circumstàncies en què pot sorgir una relació d’amistat o d’amor profund són d’allò més insospitades. O inesperades.
Aquesta frase la diu la Chiara. És un personatge solitari, viu en una profunda solitud física i també existencial. Ella tenia només una agenda de contactes, perquè hi ha gent que no té amics, té contactes. És una workaholic addicta a la feina en detriment de la resta d’àrees de la seva vida, que ha menystingut… fins que una circumstància de la vida –la pèrdua de memòria– la fa lligar de nou unes amarres que feia temps que havia tallat. I troba una altra ànima solitària. L’essència de totes dues semblava que fos viure convençudes (i militants) de la solitud, però al final s’adonen que estan més bé juntes que separades.
Gent que evita no ja el vincle, sinó l’afecte, amb prevenció que algun dia es vegi massa lligat. Però en les seves històries sembla que ens vingui a recordar que, en el fons, som animals relacionals i ens necessitem.
Sí, Aquesta gent que evita el contacte humà potser són animals ferits, als quals aquesta ferida els genera hostilitat. I volen evitar que es repeteixi amb el contacte amb altres persones. Però com diu, som animals relacionals. I som éssers pensants, cosa que ens complica força l’existència. És l’altra cita que hi ha al principi, de Wajdi Moawad: “Sols els animals saben de debò què necessiten per viure” .
Tenim la sensació que la majoria d’aquestes històries ens podrien passar a un de nosaltres. Però n’hi ha una d’excepcional: un personatge pateix una amnèsia. Transitòria, li diuen al principi. Però veu com se li va allargant en el temps…
Es poc freqüent, però que sapiguem que ens pot passar! Productes d’una commoció, o d’un episodi d’estrès molt agut. No és habitual que es perllongui gaire en el temps, com li passa al personatge: un home de 41 anys que un dia es desperta i l’únic record que té és d’ell mateix amb 16 anys. Es mira al mirall, i queda espantat: qui soc jo, aquesta senyora que dorm al meu costat o aquest nen que em diu papa? Amb això volia evidenciar com d’important és la memòria i cadascuna de les passes que anem fent al llarg de la nostra vida per comprendre qui som avui en dia.
Des d’on ens vinculem amb els altres, des d’on ens construïm? Ell s’ha de reconstruir.
En el fons, està de sort: té un entorn més o menys estable, té ports on amarrar. Hi ha la Chiara, de qui parlàvem abans, que ha tallat els vincles amb el seu entorn afectiu i no sap a quina porta ha d’anar a trucar, perquè tothom qui es relacionava amb ella era per un motiu professional. El llibre exposa una cosa i la contrària: la importància de saber-nos desfer de les relacions que ens encadenen, però també la de tenir una xarxa de seguretat afectiva. Per si mai perdéssim la memòria!
El personatge amnèsic es troba amb amics que fa molts anys eren íntims, i amb qui ara no hi connecta de cap manera. No hi ha el pòsit que l’amistat va creant amb els anys.
Per a ell és molt evident, però a nosaltres també ens passa: si ara haguéssim d’entaular relacions amb persones de qui fa molts anys que som amics no trobaríem punts de connexió. A vegades l’amistat es guanya per antiguitat, i bona part del valor que té és aquest: haver-hi estat molts anys.
La memòria és molt present en totes les històries: parlàvem ara de l’amnèsia, però també hi surt l’Alzheimer, i també la memòria històrica.
Quan el vaig començar a escriure, el denominador comú era aquest: la memòria. I no només la individual sinó la col·lectiva per definir-nos a nosaltres mateixos, per construir una identitat singular, de cadascun de nosaltres, i col·lectiva, de tot allò que hem estat com a comunitat.
La memòria és selectiva, això sí.
I sort que ho és, perquè ens protegeix de moltes coses!
Els animals també hi són molt presents. Hi surten els crancs blaus de l’Ebre, un conillet d’índies, tortugues marines…
I l’elefant, un animal que té molta memòria, és intel·ligent però també venjatiu. El capítol es diu “La censura de la memòria, la memòria de la censura i a l’inrevés”, i va de venjança, perquè els elefants són justiciers. És una llicència que m’he volgut prendre, aquesta d’anar fent analogies amb el regne animal. Des de la construcció humana de la realitat als animals els hem anat atribuint qualitats humanes, i em va semblar que aquest joc literari hi encaixava molt bé.
Vostè és una persona observadora, molt. Si no, no hauria estat possible fer un relat com aquest amb tant de gust pel detall. No sé si és la seva part periodística.
Molta gent ho atribueix a això però penso que és un tret de la personalitat. Arran de la feina ho he hagut de superar, però jo sempre he estat una persona tímida. Els tímids som aquells que sovint ens quedem en un racó observant el que fan i diuen els altres, amb prudència gairebé introspectiva. Ser periodista m’ha fet vèncer aquella timidesa.
Qui hagi llegit fins aquí haurà deduït que el llibre és un mosaic, un trencaclosques de molts moments i gent. I no generacional…
Llisquen, una connecta amb la següent, va resolent enigmes que s’havien plantejat en un capítol anterior. Per exemple, arran de l’auge de l’extrema dreta m’interessava molt parlar de la Guerra Civil, i això ja ho converteix en un llibre intergeneracional. A través de diverses veus narratives, em podia posar en la pell d’una senyora nonagenària o d’una adolescent que escriu les seves preocupacions en un diari. Les que a ella li semblen la fi del món, però que no deixen de ser les pròpies de qualsevol persona de la seva edat.
El capítol es diu “Crisàlide” i reprodueix molt fidelment la manera de parlar dels adolescents.
Vaig demanar permís a les correctores, és un capítol no normatiu. Havia de retratar aquesta generació que diu en plan…
Veient el conjunt, se m’acut aquella cançó d’Els Pets: “La vida és bonica però complicada”.
És que ho és! Però també hi ha un to una mica foteta, que la gent no s’imagini un drama existencial. Les relacions són complicades. I són problemes del primer món. En el fons, n’hi ha de molt més transcendents.
