A Espanya s’estalvia poc i malament. La percepció ja existia, però la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va rebre l’encàrrec de comprovar-ho i, en un informe recent, ho ha confirmat. No és pas el millor context de celebració del Dia Mundial de l’Estalvi, que va ser aquest dimecres. El titular de l’informe de la CNMV posa el context: a Espanya hi ha poc estalvi, força endeutament i el poc que s’estalvia es destina al sector immobiliari. Tot plegat acaba sent negatiu per a l’economia productiva.
Unes quantes dades permeten donar més context a la realitat que ha vingut a ratificar la comissió de mercat de valors. Actualment, l’estalvi dels residents a l’Estat espanyol equival a un 5% de la renda bruta disponible. Són entre set i vuit punts percentuals menys que la mitjana europea i 12 punts menys si la comparació s’estableix amb Alemanya. En els anys de la crisi, la quota d’estalvi va aproximar-se a la mitjana europea, però arribada l’etapa de recuperació ha tornat a aflorar la tradició de consumir més i estalviar menys. Va tornar a aflorar fins al punt que, ara mateix, el pes de l’estalvi sobre la renda bruta és el més baix des que existeix l’euro com a moneda (aviat farà vint anys).
A més, segons el mateix estudi, el poc estalvi que es genera s’inverteix malament. Es destina sobretot a la compra de l’habitatge. En xifres, la riquesa immobiliària espanyola és de quatre vegades el PIB, mentre que a Europa només és tres vegades el PIB. En canvi, la riquesa financera europea és un 150% del PIB, i a Espanya queda per sota del 125%. Hi ha una certa aversió al risc, perquè bona part dels diners destinats a inversions financeres són dipòsits que, si bé en principi són segurs per la cobertura del Fons de Garantia, generen rendibilitats molt baixes, per sota de l’IPC. Vol dir que cada any perden valor. Un 41% dels estalvis espanyols que no van a l’habitatge es destinen a dipòsits. Només Portugal, amb un 46%, està pel davant.
Aquesta realitat porta a una sentència ben poc coratjosa: “Les conseqüències del baix estalvi i el gran pes de l’immobiliari són desequilibris financers, amb risc de generació de bombolles, i la reducció de la mobilitat laboral, perquè els espanyols tenen fonamentalment habitatge en propietat, i el desenvolupament menor dels mercats financers. Tot plegat resta creixement potencial a l’economia espanyola”.
Els motius perquè s’estigui en aquesta situació són diversos. El primer de tots és el més obvi, però no per això s’ha de deixar de citar: a Espanya, els salaris són baixos i això deixa un marge escàs per estalviar, un cop cobertes les necessitats més bàsiques de consum. Fins i tot la comissió del mercat de valors gosa apuntar que apujar el salari mínim estaria en la bona direcció (a saber què diran sobre aquesta afirmació els liberals de guàrdia). Les rendes del treball han crescut poc, en tot cas menys que la inflació, en els últims anys i aquest ha de ser per força el primer factor analitzable quan es busquen motius pel descens de l’estalvi.
Els assessors assenyalen un segon motiu: hi ha poca cultura financera. És un clàssic. També es veritat que els assessors financers escombren cap a casa quan apunten aquest motiu, perquè les eleccions financeres dels espanyols estan basades en el boca-orella (el que es podria dir, efecte cunyat) o, majoritàriament, pels consells rebuts en la sucursal bancària. És una possibilitat constatable que l’empleat de la banca tingui més tendència a oferir productes avantatjosos per a l’entitat que li dona feina que no pas al client. I aquí arriba un motiu a l’escassa predisposició al risc dels estalviadors: la desconfiança. Qui no desconfiaria dels consells per invertir provinents de qui, no fa pas tants anys, va assegurar que les participacions preferents o les obligacions subordinades eren una aposta segura? Es pot confiar també en els organismes reguladors que no van detectar la gravetat de la qüestió?
També és cert que amb més formació financera, probablement, no s’hauria fet una estesa tan gran amb aquests productes qüestionables –per dir-ho finament–. Les enquestes del Banc d’Espanya i de la mateixa CNMV posen de manifest que hi ha força desconeixement sobre conceptes bàsics com inflació, diversificació de risc o interès compost.
Convé més cultura financera, però també fórmules que permetin recuperar la confiança perduda en els temps en què la població ho estava passant pitjor (les preferents, la sortida a borsa de Bankia, els bons vinculats a crèdits hipotecaris dubtosos…). I sobretot, si bé les dades demostren que s’estalvia poc i s’estalvia malament, el primer pas és que hi hagi capes més àmplies de població amb prou recursos per estalviar. Que siguin les mateixes entitats que recomanen moderació salarial, com el Banc d’Espanya, les que critiquin que no s’estalvia prou no deixa de tenir un punt de cinisme.
