Tiberi Cèsar
Autora: Núria Cadenes
Editorial: Proa
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Nombre de pàgines: 398
Si encara no heu llegit aquesta excel·lent novel·la històrica, amb més de sis edicions, ho heu de fer sense demora. El rigor històric amb què l’autora reconstrueix l’època de Tiberi traspua en cada frase i ens transporta a un moment fascinant, a voltes cruel i a voltes encisador.
L’obra s’articula en capítols que s’obren amb una cita llatina de Tàcit, Virgili, Ovidi, Horaci o Ciceró, entre d’altres. L’estil, precís i poètic, s’adapta a cada personatge i situa el lector dins la intensitat emocional del relat. Els finals de capítol, sovint resolts amb una sola paraula –”No mostris mai res. Mai. Res”–, colpegen com profundes sentències que ressonen dins el lector al llarg del llibre.
El llenguatge combina solemnitat i sensibilitat: “Tiberi respira la brisa marina, el dia esplèndid que el saluda, blau, blavíssim i fresc com acabat de fer”. Hi apareix també la veu de la poeta Sulpícia, reivindicant la llibertat femenina davant la dominació masculina i familiar.
El retrat de Tiberi és d’una gran profunditat psicològica (insociable, críptic, aspriu, eixut…). Les acurades descripcions de la infantesa inquietantment bella, fins a l’edat madura, on se’ns mostra un home just, respectuós amb el Senat, i la família, sobri i legal. L’autora en destaca detalls històrics com la prohibició de vendre pastissos a les tavernes –mesura moralitzadora per limitar el luxe– o la d’evitar els òsculs de salutació per motius higiènics. Lluny del tòpic del tirà, Tiberi és aquí un home sensible, capaç de plorar per la mort de Germànic o de la mare Livia, a qui venerava.
Les dones són un eix central del relat. Júlia, viva i irreverent; Agripina, la filla fidel, o Livia Drusil·la, forta, pal de paller, silenciosa –l’etern silenci femení–, digna. A través d’elles s’alça una mirada femenina i, en moments, feminista, que denuncia la submissió, la violència, el desig i la força interior de les dones romanes.
Destaquen també detalls de la vida quotidiana –la menstruació, “ella li volia dir que feia tres llunes que no havia fet servir la llana i el cotó per recollir la seva sang”, la maternitat, la guerra, el vestit, la superstició– i símbols com les àligues imperials o el pensament de la mort: “Un dia empeny l’altre dia i les llums noves corren cap a la mort”. Una novel·la bellíssima, ben escrita, colpidora i rigorosa, que ens descobreix la humanitat amagada darrere el nom de Tiberi.
