Sexe, amor, poder
Des que Sean Baker presentà Tangerine (2015), gravada amb un iPhone als carrers de Los Angeles, s’ha convertit en un dels grans –si no el més gran– del cinema independent americà. Les magnífiques pel·lícules posteriors, Florida Project (2017) i Red Rocket (2021), confirmaren aquest estatus. Anora (2024), havent guanyat el festival de Canes, és probable que l’elevi a la figura de mite.
L’Anora és una jove prostituta de Nova York que comença un idil·li amb el fill d’un ric oligarca rus, que els portarà a casar-se. Aquesta situació inversemblant desencadenarà una sèrie de forces que posaran al límit la vida de l’Anora.
Aquest nou film no és sorprenent ni innovador dins l’univers cinematogràfic de Baker: càmera en mà, personatges excèntrics, ambients decadents, realitats que s’ignoren (voluntàriament)… També manté un punt de vista fidel a la realitat que es retrata, a l’altura dels mateixos protagonistes, sense caure en sentimentalismes compassius, que ja hauríem de saber que són la primera forma de discriminació. En aquest cas, la pel·lícula compta amb dues parts ben diferenciades: una història d’amor estranya però lluminosa i una de tragicòmica, plena de desenganys, que es condensa en una sola nit, tot accelerant el ritme i la desesperació dels personatges.
Ens endinsem en un món paradoxal, la festa nocturna plena de luxe es barreja amb la vida indígena dels qui treballen. Veiem la cara freda de Nova York. La Coney Island d’hivern, la comunitat russa que hi habita. No es tracta d’una realitat extrema, però és la que és, i a partir d’aquí es construeix la història, que ens fa preguntar fins a quin punt podem ser dependents de les tribulacions d’un tercer, i com la prostitució té un punt de misèria esfereïdor. El sexe, igual que a Red Rocket, hi té un pes molt important, però no es fixa en l’erotisme, sinó en el poder que l’acompanya i les conseqüències que té; també sobre el que identifiquem com a amor, les il·lusions que ens pot generar i el desengany posterior.
Anora representa la conjuminació perfecta de totes les tendències de Sean Baker; una història grotesca amb una perspectiva a l’altura de la situació. Una trama des d’on s’entreveu la misèria dels seus personatges, però que no sents plenament fins al final de la pel·lícula, quan cauen totes les màscares i la realitat més brutal es fa percebre.
