La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Xavier Bosch, autor de 'Diagonal Manhattan'
Jordi Vilarrodà
El seu idil·li amb el lector català no té fi. ‘Diagonal Manhattan’ (Columna) és el llibre de ficció més venut des de la mateixa setmana que va sortir a la llum. Ara fa poc més de quinze anys que el periodista Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va decidir provar sort com a escriptor amb ‘Se sabrà tot’ i li va sortir molt bé. La darrera novel·la s’ambienta en els anys preolímpics, entre Barcelona i Nova York, en el món de les agències de publicitat.
Les vendes demostren que hi ha molts lectors que li fan confiança. Si és la novel·la de Xavier Bosch, la compren. Com ho rep, això?
És un bon símptoma, el senyal que has deixat un bon record de l’anterior. Aquest cercle s’alimenta perquè si una novel·la agrada, et fan confiança per a la següent.
Pensa a vegades en si un dia es pot trencar aquest cercle virtuós? Li suposa més pressió a l’hora d’escriure?
De moment, espero que l’idil·li dels lectors amb les meves novel·les sigui de llarg recorregut, tot i que cap amor no és per sempre. Però no escric amb aquesta pressió, ho faig intentant que cada novel·la que estic fent m’agradi a mi. Em satisfà escriure les novel·les que m’agradaria llegir. I fins ara, sembla que als lectors també els agradaria llegir el mateix!
Sempre ho ha dit, això, que primer s’hi ha de trobar còmode vostè mateix.
És que és veritat. Escriure una cosa que no m’agradi, no m’hi sentiria bé ni fent-ho ni corregint-ho ni explicant-ho a les presentacions.
I vivint la història, fent que la visquem perquè vostè l’ha viscuda abans.
Aquesta és la clau. Si el lector s’emociona o pateix al mateix moment que els personatges, senyal que anem bé. Si a més m’emociono jo quan ho escric, l’èxit està garantit.
Compartim una edat aproximadament semblant, i per tant ens recordem de la Barcelona preolímpica. Entre altres efectes d’aquella nominació, n’hi va haver un: vam començar a conèixer el nom de dissenyadors, arquitectes o publicistes que es van convertir en personatges públics i que fins llavors no ho havien estat.
És el moment d’efervescència, des que Samaranch diu allò de à la ville de… Barcelona. Hem de construir barris nous, és la campanya de “Barcelona, posa’t guapa”… i certament ens sentim tots orgullosos d’una cosa que, col·lectivament, estem a punt de fer: ser el focus d’atenció mundial i que ens surti tot bé. I que no plogui. I que les competicions funcionin. I que esportistes visquin bé a la Vil·la Olímpica… i tot suma una explosió col·lectiva d’alegria a la ciutat.
A tot això se li ha de donar una identitat, una imatge. Comencen a veure el poder que pot tenir la publicitat.
Els publicistes tenen una capacitat per explicar la vida millorada, fer-ho en les paraules justes i concretes i, a més, en vint segons. Tens mal d’esquena i no dorms bé? “Hoy me siento Flex”. Té, ja t’han venut el matalàs amb una història bonica i en temps rècord.
Ara que ha entrat en aquest món i ha volgut saber com funcionen les fórmules de creació dels publicistes, és més fàcil fer un bon titular o un bon eslògan?
Segurament, sí. El titular, al capdavall, és la quinta essència d’un esdeveniment, d’un fet, i els que som periodistes i estimem l’ofici n’hem fet molts, de titulars. Ens hi trenquem les banyes però sempre ens acaba sortint. Un eslògan, en canvi, pot sortir o no. Pot ser reeixit o no ser-ho. El que vol el publicista és a partir d’aquell encàrrec que li han fet per vendre matalassos –si seguim amb l’exemple– la gent compri matalassos de la marca, no de la competència. Recordi un altre eslògan: “El algodón no engaña”. Ara que vaig per Catalunya fent presentacions ho demano i tothom se’n recorda. Però després pregunto: “I la marca?”. I em diuen Don Limpio, KH7 o d’altres… i no! Era el Ten con bioalcohol. Doncs els senyors de Ten van invertir malament: van fer un eslògan però no van vendre producte.
Vostè n’ha hagut de pensar, per a les campanyes del seu personatge publicista, Claudi Leveroni. Com Fiest y siesta… i d’altres.
Tant a l’agència de publicitat de Barcelona com a la de Nova York on treballarà la seva filla Edda hi ha uns personatges, però l’autor que fa que ells creïn un eslògan finalment soc jo. I per tant, sí. Els encarreguen una campanya per a Turismo de España i pensen dues paraules que la puguin definir… fiesta i siesta són les que trien. Permet fer des d’un eslògan fins a una cançó que la canta tot Europa, en una campanya que és el gran èxit de l’agència.
Això és posar-se en la pell d’un personatge!
En cada novel·la ho fem, i és el repte apassionant. Aquí no m’ha costat gaire, perquè els que vam fer Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona en el seu moment teníem els tres primers anys assignatures troncals compartides entre Periodisme i Publicitat. Encara tinc els apunts! En aquella època també vaig mirar de fer de becari en una agència de publicitat –que no em van agafar per patata – i tinc una germanastra que ha estat una molt bona directora d’agència. He tingut molt bones fonts.
Parlem dels personatges. Comencem per en Brauli, de qui ja hem parlat, i el seu soci, l’Òscar. Gent que treballa moltíssim, que viuen per a la feina en un món tan absorbent com és el d’una agència de publicitat.
Viuen per la feina, no concilien com diem ara. I s’equivoca. En Brauli es pot dir que no educa la seva filla, l’Edda, li dona eslògans. I a més, vol determinar el seu futur. Als 21 anys li fa un regal que ens encantaria a tots: te’n vas un any a treballar en una agència de publicitat de Nova York. El que no sap l’Edda, i que anirà descobrint com els lectors, és que al capdavall potser li fan un regal enverinat, amb segones intencions.
D’entrada, pensa que no li han consultat res, que el seu pare (i potser l’Òscar, que és el seu padrí) està decidint per ella.
Per a mi és el moment clau de la novel·la, quan l’Edda es planteja a partir de quin moment la vida ens pertany, quan deixem de fer les coses per obeir els pares o perquè se sentin orgullosos de nosaltres. Potser hi ha gent que arriba als 60 anys i continua fent no una vida pròpia sinó que la pensa que ha de fer per no fallar al seu entorn. En aquest sentit la novel·la és un cant a la llibertat.
L’Edda la trobarà a Nova York. La llibertat i la manera de ser ella mateixa. Però encara una observació del seu pare: no solament està poc amb la seva filla, sinó que ell mateix no sap construir relacions de parella una mica sòlides. No és hàbil emocionalment parlant.
A vegades l’èxit encega. És un cercle viciós, una espiral de la qual no pots sortir. En aquest cas, vols més clients, més campanyes, més diners, més premis… i això t’acaba perjudicant. El seu soci, que té amb ell el 50 per cent de l’agència que hi ha a Diagonal amb Tuset, fa un canvi vital. El fa quan passa el que passa –que no direm què és– i veu que la vida s’entén cap enrere però la mirem cap endavant. I vol aprofitar els anys que li quedin (ell en té 60) per posar remei al que ha fet malament.
La protagonista de debò, la que trobem des de principi a final de la novel·la, és l’Edda. Arriba a Nova York a fer pràctiques en una agència de publicitat molt coneguda. Però això no vol dir que ho tingui tot solucionat: vostè diu que New York City pot ser “Busca’t la Vida City”.
Allà ets una formiga enmig d’una multitud, un lloc on tothom hi va buscant el somni americà però la gran majoria queda engolida en el tràngol. És individualista, i de cops de colze. L’Edda ve recomanada de Barcelona, i les seves companyes la miren de cua d’ull, no li ho posen fàcil. En aquest sentit és una novel·la de creixement del personatge, de descoberta del món –també del món professional– i d’emocions, misèries… i una descoberta sexual. L’Edda en té 21 quan arriba allà.
Hi ha una admiració cap a Nova York. En tot traspua que a Xavier Bosch el fascina aquesta ciutat, des de tots els punts de vista.
És la capital del món. Vaig arribar-hi per primera vegada el setembre de 1989 i amb 21 anys, com l’Edda (tot va a favor de l’obra). La sensació que et fa aquella ciutat, per més que l’hagis vista a les pel·lícules i en tinguis un pòster de l’skyline a l’habitació, és que vols deixar el periodisme i fer-te arquitecte! M’agrada, crec que ha anat millorant amb el temps i que malgrat la gent que mana als Estats Units continua estant molt bé. Políticament només cal veure què voten, és el gran feu del vot demòcrata i progressista.
A Barcelona, a l’agència, tot són homes. Allà arriba a l’agència de la gran Bianca B. Miller, mira al seu voltant i… tot són dones!
És un homenatge que faig, una reivindicació. El món de la publicitat, no només el d’aquell moment, ha estat sempre molt masculinitzat. Masclista, fins i tot. Ha perpetuat en els anuncis un rol de la dona que o bé estava molt bona i anunciava perfums o cotxes o bé era una mestressa de casa que tot el dia rentava plats o canviava bolquers. Els anuncis han fet durant molts anys un retrat de la realitat esbiaixat. Però la literatura ens dona la llibertat, que no tenim en el periodisme, de fer el que vulguem. I per tant, poso una agència a NY on només hi ha dones. Perquè hi ha hagut grans dones en el món de la publicitat de les quals no se’n farà mai una sèrie, una Mad Women en lloc de Mad Men.
Hi ha unes quantes sentències memorables. “Els publicistes ens enamorem perdudament de les marques que ens contracten”, afirma la Miller.
Jo ho crec, això. Perquè n’han de destacar les virtuts i n’han d’amagar els defectes. I quan ens enamorem d’una persona, sigui un home o una dona, fem exactament el mateix. Amb el temps canvia, però d’entrada només li veus les virtuts.
Eva Remolina / AMIC
Cada dia, moltes persones llencen les peles de les fruites sense adonar-se que poden tenir moltes utilitats. En lloc de desaprofitar aquests recursos naturals, podem donar-los una segona vida i contribuir a la sostenibilitat. Aquests són alguns dels usos que li podem donar a les restes del plàtan, la taronja, la poma i altres.
1. Adob Natural per a les Plantes
Moltes peles de fruita, especialment les de plàtan i taronja, són riques en nutrients com el potassi i el fòsfor. Per aprofitar-les, podem:
2. Netejador Natural
Les peles de taronja i llimona contenen olis essencials amb propietats desinfectants. Podem utilitzar-les per:
3. Exfoliant i Cura de la Pell
Les peles de fruita poden beneficiar la pell de diverses maneres:
4. Repel·lent Natural d’Insectes
Les peles de fruites cítriques tenen propietats repel·lents contra mosquits i formigues. Per fer-les servir:
5. Aromatitzant Natural
Si vols donar una aroma fresca a casa teva, pots:
6. Infusions i Begudes
Algunes peles de fruites, com les de poma o taronja, es poden utilitzar per fer infusions saludables. Només cal:
Aquest Diumenge i Dilluns de Pasqua tornaran els balls de bastons a Prats, una tradició més que centenària
Roser Reixach
Aquest Diumenge i Dilluns de Pasqua tornaran els balls de bastons a Prats de Lluçanès, una manifestació festiva i cultural de llarga tradició que ha tingut continuïtat fins als nostres dies només amb la interrupció de la Guerra Civil. Tot i que el primer document gràfic és una fotografia del 1922, a partir de diverses entrevistes realitzades i altres referències, se’n té constància com a mínim des del darrer terç del segle XIX. Eren exclusivament masculins, i un dels trets diferencials és que els ballaven nens petits, d’entre 8 i 12 anys. Una singularitat que encara segueix, ara també amb nenes, que s’hi van incorporar a la dècada dels 80 del segle passat. A més des del 1981 hi ha una segona colla, els Estelladors, un grup d’adults sorgits de l’homenatge que van fer al que havia estat el seu mestre bastoner, Vicenç Riba.
A la dècada dels anys 30 i 40 se sortia el dissabte al matí cap a altres localitats o a les cases de pagès i al vespre s’actuava davant de l’ajuntament i el diumenge pels carrers del poble. Va ser el 1959 que el dilluns es va anar per primera vegada al barri del Raval, com es fa actualment. El 1978 va suposar un impàs perquè Riba i Manel Grau, els dos que ho portaven, es van retirar, i no hi va haver ballada. L’any següent, però, es va recuperar amb el Grup Germanor en una tasca que van allargar fins al 1993, quan el grup Dansa i Tradició se’n va fer càrrec fins avui.
Per als balls, organitzats en un grup de vuit, hi ha set melodies històriques, cadascuna amb coreografia pròpia, que són el Picotí, la Clavellineta, els Quatre cantons, el Flicacelles, l’Airosa, el Rotllet i la Processó. Cap a la dècada dels 30 es va crear una versió de la Trencadansa que encara ballen els Estelladors, i aquests han incorporat recentment el Contrapàs i fa poc el tema La Marina està morena, de Figa Flawas.
Respecte a l’acompanyament musical cal fer referència a Manel Gost Cirera, Perussa, que durant 62 anys els interpretà amb un flautí fins al 1959, data en què el succeí Alfons Ballús amb flabiol fins al 1977. Avui és Xavier Jové qui els interpreta igualment amb flabiol mentre que els Estelladors els toquen amb gralla.
Quant al vestuari, que ha seguit el model d’inicis del segle XX, excepte el grup dels Estelladors, destaca perquè a part dels faldellins i les genolleres de picarols, hi ha quatre bastoners amb cintes blaves, tres amb vermelles i el banderer taronja, i segons el color d’aquestes se situen per ballar. Així, en fer les diferents figures, es veuen en moviment línies, quadrats o cercles d’un mateix color. Si bé la indumentària és propietat del grup que se n’encarrega, fins al 1955 pertanyia a determinades famílies de la localitat que la prestaven quan se’ls demanava.
Al llarg dels anys els bastoners han actuat fora de la festivitat de Pasqua amb motiu de convits, trobades o altres efemèrides. De les més recordades hi ha la ballada del 2 de novembre de 1908 quan el rei Alfons XIII va passar per la localitat procedent de l’Alt Berguedà.
A la dècada dels 50 i fins als 60 van ser presents a diverses poblacions catalanes, en part afavorits perquè Manel Grau va ser alcalde del poble uns anys i actuaven en actes per a la Falange, per al Frente de Juventudes o convidats per diverses autoritats. Entre altres llocs van anar a actuar a Sant Feliu Sasserra, Artés, Moià, Castellterçol, Balsareny, Ripoll, Puigcerdà o la Pobla de Lillet, i el 1953 al teatre Calderón de Barcelona en un festival amb diferents grups de la Sección Femenina. A més, van ballar dues vegades davant del general Franco, el 1947 a Vic i el 1966 a Berga, ciutat on també van ser-hi per la Patum els anys 1955 i 1957.
Com altres manifestacions festives, aquests balls de bastons han estat reflex dels canvis que hi hagut a la societat, i que segueixin vius amb una notable vitalitat és una mostra que s’han sabut adaptar als diferents períodes que els ha tocat viure.
Irene Llop, Núria Sadurní i Jaume Corderas són els autors de l’estudi, presentat dissabte a Gurb
Jordi Vilarrodà
“Allà dalt d’un turó, amb el Gurri als seus peus, envoltat de camps i clapes de bosc, el castell de Vilagelans contempla i guarda un ampli territori sobre la plana.” La historiadora i arqueòloga Imma Ollich descriu així la imatge del gran casal del terme de Gurb –tot i que proper a Roda de Ter– que és ben visible però del qual molts en desconeixen la història. El seu pròleg encapçala el primer estudi seriós que es publica sobre l’edifici, Vilagelans, història d’un castell mil·lenari, escrit per les historiadores Irene Llop i Núria Sadurní amb la participació del genealogista Jaume Corderas. El Patronat d’Estudis Osonencs i l’Ajuntament de Gurb són els editors d’aquest volum, presentat dissabte al casal de l’Esperança.
Vilagelans és un reflex de la història comarcal i en part nacional. Només per intuir la complexitat del treball, una dada que donava Irene Llop: per aquest lloc hi passen 41 propietaris de 34 generacions que han pogut identificar. “Ha costat saber qui és qui”, explicava. S’han rastrejat una vintena d’arxius dels Països Catalans, sense oblidar les fonts més properes: “Forma part de moltes històries, la de Roda de Ter, la de Vic o la de Gurb, però aquest castell no tenia la seva pròpia història”. Fins i tot no tenia ni una denominació fixada: “Se l’esmenta com a torre, com a castell, com a quadra…”. A part de la documentació escrita, en el cas de Vilagelans hi ha un altre fet important: “Sempre s’hi ha treballat la terra, mai no s’ha abandonat. Això vol dir que sempre hi ha hagut vida, encara que hi hagi hagut propietaris que no hi residissin. Llop i Sadurní han pogut parlar amb masovers i els seus descendents, perquè l’estudi que han fet “no volia deixar de banda la vida quotidiana”.
Imma Ollich situa l’origen de Vilagelans. “És un exemple dels petits castells de la primera línia del Ter en època carolíngia.” Fortificacions modestes d’una xarxa de defensa en terra encara de frontera vinculada a L’Esquerda, el nucli de poblament més important. Des d’un lloc a l’altre, hi ha visió directa. Les famílies nobles de la comarca se l’aniran passant de mans, des del primer senyor o castlà documentat que és Guillem Bernat de Vilagelans a mitjans del segle XI. Amb el pas dels segles, la funció defensiva es perd i l’edifici és sotmès a ampliacions successives. Als segles XII i XIV s’amplia i el castell esdevé un casal residencial de planta rectangular. Encara hi ha alguna imatge que ho testimonia. Va patir amb les guerres remences a finals del segle XV, i encara més quan Felip V va ordenar destruir els castells. Una cosa, però, era indestructible: el nom que perviu sempre. Se suggereix que el Vila Adelane “es podria remuntar més enrere encara del món altmedieval”, potser a una vil·la d’origen romà que té continuïtat en època visigòtica. Qüestions que apunten a investigacions futures. L’estudi no deixa de banda la capella propera i vinculada de Santa Fe de Vilagelans.
El casal-castell pren la seva forma actual amb una nova intervenció prop de l’any 1920. S’amplia amb una torre central i un cos amb galeria, amb la intervenció d’un arquitecte de prestigi com Josep Maria Pericas. “En queda poc, del principi”, diu Ollich. Físicament, és així. Però el fil de continuïtat d’onze segles –com a mínim– ha deixat rastre en la història.
Les pastisseries de la comarca han intentat, en la mesura del possible, que l’impacte no repercuteixi en excés en els preus de les mones
Eudald Clascà
Els pastissers vallesans ultimen aquests dies els darrers detalls d’una campanya de Pasqua que afronten amb optimisme, però amb la incertesa de saber com repercutirà l’augment del cost del cacau, que ha assolit màxims històrics, amb un increment de gairebé el triple en tan sols un any. Les pastisseries de la comarca han intentat, en la mesura del possible, que l’impacte no repercuteixi en excés en els preus de les mones, de les figures i ous de xocolata, entre d’altres.
Tot i que, enguany, Setmana Santa s’ha endarrerit al calendari i és molt pròxima amb la celebració de Sant Jordi i del dia de la mare, les reserves avancen a bon ritme a molts dels establiments consultats per EL 9 NOU, que confien a fer una campanya almenys tan bona com la de l’any passat. Això sí, reconeixen que moltes famílies esperen a fer les seves compres a última hora, un cop arriben a casa després d’haver passat les vacances fora de la comarca.
Així ho expressa Jordi Rodellas, de la Pastisseria Rodellas de Sant Celoni. “També és cert que la gent va cada cop més a última hora, una tendència que ja observàvem des de feia anys, però a l’últim moment tothom s’acaba animant. Tot i així, les mones es vendran, sens dubte”, assegura.
“La campanya està sent molt bona. Portem un ritme molt bo de figures. N’estem molt satisfets”, afirma Lluís Costa, propietari de Vallflorida Xocolaters, juntament amb el seu germà, Gerard. Des del negoci de Sant Esteve de Palautordera consideren que l’augment de la xocolata “ha estat notable” i que, per tant, s’incrementarà el preu d’alguns productes, com és el cas de les figures, d’entre 4 i 5 euros. “La gent compra igual, ho fa per tradició. De fet, la nostra previsió és igualar, almenys, les vendes de l’any passat. Però penso que les podem superar”, sentencia Costa.
També auguren una bona campanya des de Xocolates Granollers, que reconeixen que “s’han hagut d’ajustar i mantenir els preus, malgrat la pujada del cacau”. Amb tot, la clau del seu èxit, apunten, “és mantenir els productes artesans i de molt bona qualitat”, assegura Marta Bonet.
“L’ambient és una mica diferent al dels altres anys. La gent cada cop és menys previsora, i ho deixa tot per a última hora. No obstant això, creiem que serà una bona campanya, en la línia de l’any passat”, explica Roser Quesada, de la Pastisseria El Racó, de Granollers. També va reivindicar que, enguany, apunta que la gent torni als pastissos i mones més tradicionals. “És sorprenent. La gent està apostant més per allò més tradicional, com les mones de mantega, crema cremada o fruita confitada.” En aquest sentit, l’increment de preu de la xocolata podria tenir-hi alguna cosa a veure. “Hi ha alguns tipus de xocolata que han pujat un 100%. Això ha repercutit en alguns productes. Crec que la xocolata, si continua en aquesta dinàmica, acabarà convertint-se en un article de luxe”, denuncia Quesada.
També està preocupat per la situació de la xocolata, Xavier Baucells, de la Pastisseria La Vienesa, de la Garriga. “Ha pujat una barbaritat. S’està notant molt, ja fa mesos”, expressa. Els clients d’aquest negoci, segons apunta, també tenen preferència per allò més tradicional. “La clientela està buscant el pa de pessic tradicional”, apunta. I reconeix que espera que sigui un any com els anteriors.
televisió i esport
Els aparadors de les pastisseries de tot la comarca llueixen aquests dies com en les grans diades, peces de xocolata, ous gegants i casetes meravelloses que enlluernen petits i grans. Es tracta d’una tradició molt nostrada, i que mana que sigui el padrí qui s’encarregui de fer o escollir la mona per al seu fillol i fillola. Les tendències i els gustos dels infants fan que els motius que guarneixen aquests fantàstics pastissos canviïn any rere any, però sempre hi ha constants, com ho és el món del futbol i els dibuixos animats.
No obstant això, i tot i l’auge de les figures, encara hi ha qui prefereix la mona tradicional amb pastís de sara o gema i ous decoratius. “Sempre hi ha un producte que mai falla, les figures d’unicorn”, apunta Rodellas. En aquest sentit, la mona que més està venent la Pastisseria de Sant Celoni és del personatge de Stitch de la pel·lícula de Lilo i Stitch. A banda, es mostren sorpresos amb l’èxit que estan tenint les pilotes del Girona Futbol Club, que fins i tot superen les del Barça. En la mateixa línia apunta Marta Bonet, de Xocolates Granollers, que assegura que la mona de l’Stitch és de les més venudes.
“Abans era molt fàcil saber què era tendència, enguany, cada any n’hi ha de noves”, matisa Bonet, que diu que també tenen molta sortida els dibuixos animats del Mick i del Bluey. A més de les clàssiques com les del Barça. La mona del club blaugrana també és de les més venudes a la Pastisseria Vallflorida, de Sant Esteve de Palautordera.
Pel que fa a les tendències de la canalla, la Peppa Pig i els Tres Porquets continuen sent els més sol·licitats. Ja és tradició que el Barça sigui un dels grans protagonistes de la Setmana Santa. També ho és a la Pastisseria al Racó de Granollers i a La Vienesa de la Garriga. El Racó, enguany, ha fet una aposta en ferm per les figures de xocolata d’animals. Quesada admet que “cada cop és més difícil preveure les tendències, hi ha moltes plataformes de pel·lícules”, tot i que també en fan. En la línia de la resta d’establiments, el personatge de l’Stitch és un gran atractiu per als infants.
Els clients de La Vienesa es continuen decantant pels ous de Pasqua, com el producte més venut. El negoci de la Garriga també té molt èxit amb els productes del Barça. En aquest sentit, han fet imatges per posar en mones, com la de Lamine Yamal, jugador de l’equip masculí, i amb passat a la Torreta. Pel que respecte als dibuixos animats, els Minions i la pel·lícula de Cars són cridaners.
EL 9 NOU
S’espera que aquest dijous i divendres, entre 5.000 i 6.000 persones visitin la processó dels Sants Misteris de Camprodon. “Hi ha més gent dijous que divendres”, explica el vicepresident de l’entitat organitzadora de l’acte, Marc Navarro. Aquesta processó es va recuperar el 1987 i enguany fa 80 anys de la recuperació dels armats. Són una setantena de romans de les 600 persones que desfilaran pels carrers en els tres actes centrals de les dues jornades.
Dijous Sant, a les 8 del vespre, el maniple es concentrarà davant del monestir de Sant Pere. Tot seguit, a 2/4 de 9, desfilaran fins a la porta de Cerdanya, on l’alcalde els farà entrega de la maça. Es tracta d’un bastó de comandament de plata i amb l’escut de la població que data del 1597. Després aniran fins al pont i prendran el penó “simbolitzant la conquesta de Camprodon”.
Divendres Sant hi haurà dues processons. A les 8 del matí hi haurà la de les dones, que és la “més silenciosa i amb més devoció”.
Es concentraran davant de l’església del Carme i aniran fins a la residència geriàtrica. A 2/4 de 9 del vespre serà el torn de la processó, composta d’11 passos, que sortirà de la plaça de la Vila per col·locar el retaule de la passió a les escales del monestir de Sant Pere. A les 9 del vespre, començarà la processó després que el mossèn digui: “El silenci fa pregon a la Vall de Camprodon”.
Isaac Muntadas
Enguany, la processó dels Sants Misteris de Campdevànol arriba a la 19a edició des que es va recuperar l’any 2007. Aleshores, havien passat 42 anys des de l’última vegada que havia desfilat pels carrers de la vila. “El 1965 es va deixar de fer perquè es van asfaltar els carrers i places del poble i no van voler sortir”, explica el president dels Amics de la Processó, Eduard Roma. Els organitzadors volen saber l’any exacte en què es va fer per primera vegada i, per aquest motiu, ha recopilat fotografies de l’acte des del 1956 fins al 2024. Pensen que la processó hauria començat entre la dècada dels 40 i la dels 50 del segle passat, però no n’estan segurs.
Les imatges s’han pogut veure en una exposició, al centre cívic, que obrirà per últim cop aquest divendres (d’11 a 1). La processó de Campdevànol és “l’única al món en què les persones, a dalt d’un baiard, fan la funció d’imatges estàtiques i mudes”. Dijous Sant, els armats aniran a la residència geriàtrica a veure els avis i, tot seguit, faran una petita volta pel poble abans d’entregar el pendó a l’Ajuntament (a les 7).
L’endemà, Divendres Sant, la processó sortirà a 2/4 de 9 del vespre de la zona del pavelló i, després de passar pel centre del poble, acabarà a la plaça de l’Església. A la processó, de 18 passos, hi participen 247 persones. Es preveu fer un petit homenatge a Lluís Carrillo, president de la processó i que va morir a principis d’any.
Dilluns de Pasqua s’hi celebraran els 50 anys de l’inici de la carretera
Xavier Bardolet
L’aplec de Dilluns de Pasqua de Bellmunt tindrà aquest any un caràcter extraordinari. Amb motiu de la celebració dels 50 anys de l’inici de les obres de la carretera, la festa s’ha fet més solemne, i a banda de la missa i la tradicional rifa aquest any s’ha organitzat un dinar d’arrossos a l’esplanada del santuari, a càrrec dels mateixos ermitans. Fins a Bellmunt també hi pujaran els gegants de Sant Pere. La sobretaula serà amenitzada amb l’actuació musical de Panxolina.
En el marc de l’aplec s’ha organitzat una caminada popular, que sortirà de la plaça Monmany de Sant Pere a 2/4 de 9 del matí. Com és habitual, tots els participants tindran esmorzar a l’arribada i un penjoll commemoratiu. Per al dinar, els últims tiquets es podran comprar a botigues fins aquest dissabte, a un preu de 15 euros.
Dissabte passat, un centenar llarg de persones van assistir al primer dels actes pels 50 anys de la carretera.
Sonaran a la Garriga, Vilamajor, Marata, Santa Agnès, Santa Eulàlia, Sant Feliu i Martorelles
Pol Purgimon
La Setmana Santa també és setmana de caramelles. Al Vallès Oriental, està previst que se’n cantin almenys a set municipis, sigui aquesta setmana, la següent o, fins i tot, la vinent, quan ja sigui mes de maig.
A la Garriga, se’n cantaran dos dies: dissabte a la tarda i diumenge durant tot el matí i el migdia. El guió serà el mateix de cada any, amb la diferència que el Diumenge de Pasqua, després de la cantada a Puiggraciós, la vintena de cantaires de la Societat Coral l’Aliança iniciaran el seu recorregut davant l’estàtua de la Moreneta del barri de Montserrat, amb motiu del mil·lenari de la muntanya màgica.
A Sant Antoni de Vilamajor, on les caramelles van a càrrec de la coral Lo Rossinyol, les caramelles es faran diumenge de 9 del matí a 2 del migdia amb inici davant de l’ajuntament. Des del grup de cantaires insisteixen que aquest any són pocs i que els fa falta relleu generacional. La coral hi cantarà sobretot cançons del disc de La Marató de TV3.
També hi haurà caramelles aquest diumenge a Marata: diumenge i dilluns de Pasqua serà el torn de la colla dels Grans i, el dissabte següent, dels petits. A Santa Agnès, el Cor Allegrissimo cantarà després de la missa a la parròquia.
I a Santa Eulàlia, les caramelles es faran dilluns pels diferents barris. A Martorelles, les caramelles seran el 26 d’abril i a Sant Feliu, encara quedarà esperar una setmana més, fins al 4 de maig. Enguany La Poncella ha reconvertit les caramelles en un concert de primavera.
Jordi Sunyer
‘Discmedi’, 1995
Ara fa tres dècades que es va publicar IV, un àlbum que va capgirar la trajectòria i la música del trio de Banyoles format per Lluís Costabella, Joan Peiró i Bep Greboleda. Kitsch, que venia de treure III, un directe espectacular quan als Països Catalans ningú feia discos en viu, va fer una aposta arriscada i va aparcar el pop-rock d’aire sinistre i de vegades gòtic per apostar per una sonoritat molt més dura. Aquest canvi es nota sobretot en la veu de Costabella, molt més punk i esparracada, i també en les guitarres, que sonen totes amb una distorsió agressiva i poc convencional que costa d’assimilar a la primera escolta. El quart disc dels banyolins, a més, va ser un dels primers discos conceptuals en català i els 13 temes, fets des de la ràbia i la mala llet, versen tots sobre la dualitat i l’existencialisme. Hi ha cançons espirituals com “Cicle”, d’altres de sexuals com “Autoviolació” o “Abús”, algunes amb inspiració espriuana com “Avís” i d’altres directament fatalistes com el “Foc off” que tanca l’àlbum. Parlant de la portada amb Costabella i Pairó, recordo que un dia em van explicar que van triar “la nena que agrada” (llegiu la nena cagarada). I després del IV en van venir uns quants més fins que el 2008 va arribar el Deu (o Adeu). L’últim rastre de Kitsch és de 2017, amb un EP titulat Ratificació fet amb Mon a la Cova i signat com a Kitsch a la Cova. Tant de bo algun dia ressuscitin. En els temps que corren Kitsch serien –i són– del tot imprescindibles.
Jordi Sunyer
MIONA
‘Buscant el sentit’
Mariona Vilar és una cantautora osonenca que amb el seu excel·lent tercer treball demostra que menys és més. Que una bona cançó es pot defensar amb una veu i una guitarra i que no cal embolcallar-ho tot amb sintetitzadors ni electrònica ni produccions metafísiques com sembla que dicti el cànon dominant actual. Sinceritat, naturalitat i sobretot veritat amb un recull de cançons bàsicament autobiogràfiques que toquen la pell i l’ànima. El videoclip de la peça Es rendeix, per cert, és del tot imprescindible. I sí, la Miona troba –i té– sentit.
CLEPTON
‘Joan’
Clepton és una banda que va viure el seu auge a l’escena del pop independent a finals dels 2000. Van publicar tres discos i quatre EP navegant entre el punk americà i l’indie britànic i a finals del 2015 van plegar. Ara han tornat per explicar en un disc monogràfic i temàtic la història d’en Joan, un jove (que ara ja té 60 anys) que als 16 anys va caure al món de l’heroïna però que se’n va acabar sortint. Clepton no tornarà a fer concerts però sí que tenen la intenció de presentar el disc en un format d’audició comentada amb el protagonista de l’àlbum. Interessant.
JAUME ARESTÉ
‘L’amant de la lluna’
Jaume Aresté és un músic de Molins de Rei que ha format part de grups com Edison, Cuidad, Cuidado! o Transilvania. També és el creador del tema Foteu-li canya, que obria un recopilatori de rock en català publicat pel segell Picap als anys 90 que els més granadets segur que recordareu. I ara, després d’una temporada allunyat del món de la música, ha decidit tornar per publicar un recull amb 15 peces personals de pop-rock en català que difícilment arribaran al gran –i potser ni al petit– públic. La intenció, però, és bona.
Jordi Sunyer
CALA VENTO
‘Brindis’
L’octubre del 2014, Aleix Turon i Joan Delgado van començar a quedar en un local de Barcelona. Deu anys després, Cala Vento s’ha convertit en una gran banda de rock sense pal·liatius tot i ser només dos músics. Sense pressa però sense pausa, han construït un projecte sòlid amb una personalitat molt marcada i han volgut celebrar la seva primera dècada amb l’edició d’un disc de versions. N’hi ha tres en català: Underwater Boi de Turnstile (rebatejada com A sota aigua), Pau d’Els Pets i Aixopluc dels mallorquins Da Souza. Per molts anys!
MIQUEL ABRAS
‘1977’
Després de la gira del disc 20 anys fent camí (2022), el músic de la Bisbal Miquel Abras va fer una aturada. Durant aquest temps va treballar per a artistes com Pure Negga, Sergio Dalma, Artico Surf, Mandie Rules o Toni Cayena, va aparèixer al Zenit de TV3 i ara ha tornat per parir 1977, un àlbum on parla de l’ego, les pors i les fòbies amb cançons com Massa por, Ego o Filofòbia; però també de saber buscar el costat bo de les coses a peces com Optimisme o Quantes coses hem après. Bon pop-rock d’autor de veu trencada d’un tio que va néixer el 1977, sí.
LA PANDEMIC
‘Tour 2024 Live at Canovelles’
Durant la pandèmia, “un boig ple d’energia” va aconseguir reunir un grup de músics procedents de bandes com Família Rústica, Odi Social, Dr. Calypso, Justinians, Kinki Coocos, Decibelios, The Cabrians o Los Rebeldes i va crear The Pandemic All Star Band. Ara, aquella banda que va començar agressiva i influenciada pel punk s’ha rebatejat com La Pandemic i ha evolucionat cap a un estil més tranquil i madurat i publica un primer disc gravat en fals directe amb 11 cançons originals i una versió del tema La platja d’Albert Pla. Divertits i desenfadats.
‘Echoes’ (Seed Music) es va gravar a L’Atlàntida
Jordi Vilarrodà
Echoes és el títol del primer disc que ha gravat el Trio Fortuny, una formació amb components osonencs que es consolida com una de les formacions amb més projecció de Catalunya dins del seu àmbit. El disc, editat pel segell Seed Music, es va presentar dilluns a la sala Joaquim Maideu de L’Atlàntida, el mateix lloc on es va enregistrar el mes de març de l’any passat.
El Trio Fortuny està integrat per Joel Bardolet al violí i Pau Codina al violoncel. Als dos músics de Vic i l’Esquirol, que també són col·laboradors habituals en format de duo, s’hi afegeix el pianista barceloní Marc Heredia. Tots tres són molt actius en diverses formacions de cambra i orquestres, però com a trio van començar l’any 2016 i des de llavors han actuat en sales com el Palau de la Música o L’Auditori, i al festival Bachcelona. La seva aposta per interpretar peces de compositors contemporanis vius els ha singularitzat.
Precisament en l’acte de dimecres hi va ser present el compositor Joan Magrané, que va dialogar amb el Trio Fortuny. En el disc hi han inclòs els seus Trois Nocturnes, fruit d’una col·laboració de Magrané amb la companyia de dansa Mal Pelo. Les altres dues peces del treball són d’autors dels segles XIX i XX, el txec Josef Suk (l’Elegie op. 23) i Piotr Txaikovski (el Trio per a piano en La menor op. 50). Mentre que aquesta està considerada una obra mestra, la primera és una obra poc coneguda, de les que el Trio Fortuny acostuma a portar als seus repertoris. La presentació del disc va acabar amb un petit concert.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar?
El piano i la guitarra.
Primer grup del qual vas formar part?
Cheb Balowski.
Primer concert en directe?
A l’Ateneu Popular de Vallcarca.
Primer disc que et vas comprar?
The Final Countdown, d’Europe.
Quants discos tens aproximadament?
Uns 3.000.
Salva’n tres (de discos).
Pepalallarga i…, d’Adrià Puntí; Omega, d’Enrique Morente, i La Polla Records.
Grups o músics de capçalera?
Clara Peya i els que ja he dit abans.
Un concert (com a públic) per recordar?
Zebda a la sala Bikini de Barcelona. Crec que era cap a l’any 2004.
Miquel Moreno Gayoso
Autor: Bohumil Hrabal
Editorial: Navona
Lloc i any d’edició: Barcelona, octubre de 2022
Pàgines: 264
Bohumil Hrabal (Brno, 1914 / Praga, 1997) va doctorar-se en Dret. Passà per diversos oficis abans de ser un reconegut novel·lista. Començà a publicar l’any 1963, a 49 anys. A Txecoslovàquia, a partir de 1948, les seves obres van ser prohibides pel règim comunista. Està considerat un dels millors escriptors europeus de la segona meitat del segle XX. Altres obres seves són Trens rigorosament vigilats –duta al cinema per Jiří Menzel, que va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1968–, Una solitud massa sorollosa i Personatges en un paisatge d’infància. La biografia de Hrabal ha estat escrita per Monika Zgustova: Els fruits amargs del jardí de les delícies.
Entre Anglaterra i Etiòpia, en un temps indeterminat, transcorren els atzars de la ficció. Geografies invisibles que condicionen els destins del protagonista, un cambrer d’hotels. El fil narratiu en primera persona presenta un marcat caràcter d’oralitat; per això l’autor inicia cadascun dels cinc capítols del llibre amb la frase: “Escolteu bé el que us diré ara” i acaba amb “En teniu prou? Doncs per avui plego”. Barreja una implacable verbositat hilarant, fruit d’una exaltada fantasia, amb un humor buf, grotesc i alhora graciós, on la sensualitat i l’erotisme tenen un paper rellevant. Malgrat que l’escriptura de Hrabal sembla oral, va formar-se amb la prosa avantguardista txeca. Els seus referents van ser Hašek i Kafka, amb qui Hrabal compartia la visió d’impotència de l’ésser humà davant els totalitarismes i les institucions polítiques deshumanitzades, que tan magistralment descriu per mitjà de les peripècies del protagonista txec, el cambrer Jan. Esplèndid monòleg sobre la grandesa i la decadència humanes.
Hrabal descriu els vaivens d’un antiheroi en l’època a la Segona Guerra Mundial. L’ocupació nazi de Praga, Moràvia i Bohèmia obligarà el protagonista a prendre decisions sobre la seva escalada social. Assumirà la decisió de Liza, la seva esposa alemanya, de salvar els alemanys de la Bohèmia del jou txec. Amb el Cop de Praga, 1948, el cambrer Jan es veu degradat dels seus privilegis anteriors i per evitar la presó accepta anar a treballs forçats en un bosc. Escull la solitud de la natura, on descobreix que l’home autèntic és aquell que sap retirar-se i viure en l’anonimat. En la lluita entre l’atzar i la voluntat, la tragèdia i l’humor, Jan es transforma en un espectador que “fusiona l’absurd de Franz Kafka amb la capacitat analítica de Milan Kundera”.
El filòsof vigatà Abel Miró ha tingut cura de la primera edició en català del principal llegat espiritual de sant Miquel dels Sants, un text que havia estat ‘ocult’ durant segles
Miquel Erra
Sant Miquel dels Sants (Vic, 1591 – Valladolid, 1625) no sempre ha estat una figura prou coneguda ni reconeguda, ni tan sols a la seva ciutat natal. Ara, quan es commemoren els 400 anys de la seva mort, l’editorial Albada publica per primer cop en català el Breu tractat de la tranquil·litat de l’ànima, el principal llegat espiritual del sant, un text que va desaparèixer fins al 1913, quan es va publicar per primer cop en castellà. Més de 100 anys després, la nova edició ha anat a cura del vigatà Abel Miró, professor de Filosofia a la Universitat Internacional de Catalunya i expert en pensament religiós i espiritualitat catalana. Dilluns es va presentar en un acte que va omplir la sala d’actes de l’Escrivania, amb la presència del bisbe, Romà Casanova.
“Podem considerar sant Miquel un clàssic de la literatura espiritual; juga a primera divisió, al costat de noms com els de sant Joan de la Creu o Teresa de Jesús”, va sentenciar Miró, tot advertint que, durant anys, des de Vic mateix s’havia corregut el risc de considerar el seu patró “una glòria local”, un sant menor, quan en realitat esdevé “un vigatà universal”.
A més del text original traduït al català, l’edició inclou notes explicatives que ajuden a aprofundir en el significat de cada passatge, una biografia actualitzada i l’epistolari del sant amb la família i amics. “És l’obra completa de sant Miquel?, li va preguntar el professor de llengua Enric Gil, en la conversa de presentació. “Podríem dir que sí”, va admetre Miró –només quedarien pendents unes possibles octaves que va escriure, però encara hi ha dubtes de la seva autoria–. La publicació permet “redescobrir el llegat espiritual de sant Miquel” i posar-lo a l’abast del lector contemporani, va remarcar Gil.
En l’obra, inscrita en l’àmbit de la filosofia mística, sant Miquel mira de donar resposta a tot repte: “Com viure amb serenitat i plenitud en un món ple de preocupacions i inquietuds”. I ho fa convidant a fer un viatge interior a la recerca de la “tranquil·litat de l’ànima”. I en què consisteix? “En voler allò que Déu vol que vulgui”. Per sant Miquel, “el fi últim de l’home no està en l’acció sinó en la contemplació de la veritat, i per tant, de Déu”. En aquest sentit, el llibre abona una tesi fins ara inexplorada: “La doctrina de sant Miquel coincideix plenament amb la teologia mística de sant Tomàs d’Aquino”, va posar en valor Eudald Forment, doctor en Filosofia per la UB i autor del pròleg.
Que l’original, escrit en llatí, quedés amagat durant més de 300 anys té un culpable principal, “el mateix sant Miquel, que per la seva virtut de la humilitat no l’ensenyava mai a ningú”. Avui potser arrufaria el nas en veure que se’l llegiran, també, a la seva ciutat. Una ciutat a la qual “sempre es va sentir molt arrelat”, malgrat que només hi va viure 12 dels seus 33 anys de vida.
Isaac Muntadas
El ‘Pokémon Espanya’ entra pels tòpics, però no pels ulls
Amb l’anunci del llançament de Leyendas Pokémon ZA per a finals d’any, Game Freak s’entesta a allunyar-me de la saga. Penso que des de la sortida al mercat de Pokémon X i Y (2013), aquesta està en decadència per la desídia de la desenvolupadora. El clímax de la deixadesa es va culminar el novembre de 2022 amb Pokémon Escarlata i Púrpura. Gairebé dos anys i mig després, hi continuo jugant amb regularitat. Un exercici de masoquisme fonamentat. L’argument del joc no té secret. Ets un entrenador/a de Pokémon que ha de completar la Pokédex (composta per 400 criatures) i guanyar tots els combats fins a convertir-te en campió de la lliga de la regió. El magnetisme del joc és que el món (Paldea) està ambientat en Espanya. La capital es diu ciutat Meseta i combina elements de Barcelona i Madrid com les figures gaudinianes, una Sagrada Família de marca blanca o la plaza Mayor. El món, que és obert i extens, té toponímia pròpia de la península Ibèrica com Sierra Napada o Bahía de Cahíz. Us sonen? També hi ha Pokémon made in Spain com l’Smoliv (una oliva), en Lechonk (un garrí) o els toros embolats i els bous a la mar representats per un Tauros.
El protagonista estudia a l’acadèmia Naranja o Uva en funció de l’edició i, des de l’inici, compta amb un Pokémon llegendari a mode de pokémontura per viatjar pel mapa. El joc es divideix en tres camins principals. El més interessant és la Travessa de la victòria, que consisteix a obtenir les vuit medalles de gimnàs dels líders Pokémon. Un clàssic que mai falla i que podem abordar en l’ordre que vulguem. Els combats, per torns, són més difícils que en altres edicions i es basen en un sistema de fortaleses i debilitats. El foc guanya la planta, però perd amb l’aigua; mentre que la planta eixuga l’aigua. El Camí llegendari consisteix a derrotar cinc Pokémons destructius i gegants, i funciona prou bé, mentre que la Via Stardust, en què has d’assaltar cinc bases enemigues i guanyar els seus líders, és avorrida. La majoria dels combats es fan automàticament i no plantegen cap repte.
Pokémon t’enganxa a la pantalla durant hores, perquè el combat és addictiu, però falla en apartats clau. El tema gràfic clama al cel. Game Freak sap que vendrà jocs com xurros, sobretot als nens; però pels nostàlgics i veterans de la saga, és intolerable tècnicament. No qüestiono l’apartat artístic, però tot i això, el món es veu buit i poc orgànic. Està bé veure els Pokémons salvatges per no empassar-te combats aleatoris, però el rendiment és pobre. Hi ha realentitzacions (caigudes de frames), múltiples bugs (errors), popping (aparició d’objectes del no-res) o desaparició de textures. Seria partidari d’un món més lineal amb zones obertes puntuals que cuidés més els detalls, que no d’aquest despropòsit. TLOZ: Breath of the Wild és gràficament molt superior, tot i ser del 2017. La terracristal·lització dels Pokémons no reinventa res, tot i fer els combats més estratègics. La història no és de les millors, però no desentona. El lema de la saga és “Hazte con todos”, però aquest haurà estat el meu últim Pokémon si no hi ha un gir radical.
Plataformes: Nintendo Switch
Gènere: Rol
Idioma textos: Castellà
Idioma veus: No en té
Format/Preu: Físic i digital: 59,99 euros
Desenvolupador i distribuïdor: Game Freak / Nintendo
EL 9 NOU
Eva Remolina / AMIC
Amb el pas del temps, acumulem objectes a casa que, sense adonar-nos-en, omplen espais i generen una sensació de saturació. Fer neteja i desfer-se del que no ens serveix no només ajuda a mantenir l’ordre, sinó que també ens aporta claredat mental. Però, com saber què conservar i què llençar? Aquí t’expliquem algunes claus per prendre decisions amb practicitat i coherència.
1. Pregunta’t si realment ho fas servir
El primer pas és sincerar-se: fa més d’un any que no ho utilitzes? Si la resposta és sí, potser ja no és necessari. Objectes com roba, estris de cuina, aparells electrònics o decoració que fa temps que no toques poden estar ocupant un espai que es podria aprofitar millor.
2. Té un valor sentimental real o només culpa?
Molts objectes es conserven per nostàlgia o perquè ens sap greu llençar-los, sobretot si ens els ha regalat algú. Però és important distingir entre un record amb valor real i un que només arrosseguem per compromís. Si el record viu dins teu, no necessites que un objecte t’ho recordi cada dia.
3. Aporta valor o només ocupa lloc?
Una bona manera de triar és fixar-se en si l’objecte millora la teva vida diària. Et fa sentir bé? És útil? Està en bon estat? Si no compleix cap d’aquests criteris, probablement és hora de deixar-lo anar.
4. Fes servir la regla del “sí rotund o no”
Aquesta tècnica, molt recomanada per minimalistes i experts en organització, diu que si un objecte no et fa dir un “sí rotund”, la resposta és un “no”. És una forma senzilla i efectiva de filtrar el que realment importa.
5. Revisa si pots donar-li una segona vida
Abans de llençar res, pensa si algú més ho podria aprofitar. Hi ha moltes associacions, mercats de segona mà i plataformes digitals on pots donar o vendre allò que ja no fas servir. Donar una segona vida als objectes és també un gest sostenible.
6. Estableix un sistema de revisió regular
Un cop hagis fet una primera tria, és bo revisar cada cert temps (per exemple, un cop cada temporada) què tens i què ja no et cal. Això evita que la casa torni a omplir-se d’allò que no aporta valor.
Eva Remolina / AMIC
Ingredients (per a 4 persones):
Elaboració:
1. En una cassola amb una mica d’aigua i vi blanc, posa-hi les cloïsses i tapa-les. Quan s’obrin, retira-les del foc i reserva-les. Cola el suc que han deixat anar i guarda’l per a la salsa.
2. Preparar la base:
En una paella ampla, posa-hi un bon raig d’oli d’oliva.
Afegeix els alls laminats i el bitxo sencer o a trossets.
Daurar els alls.
3. Afegir la farina i remenar perquè no quedin grumolls.
4. Cuinar les cocotxes: Torna a posar la paella al foc i incorpora les cocotxes amb la pell cap avall.
Sala lleugerament i cuina a foc suau uns 3-4 minuts.
5. Afegir el vi i el suc de les cloïsses:
Afegeix el vi blanc (i el líquid reservat de les cloïsses colat) i deixa que faci xup-xup uns minuts més. Incorpora les cloïsses i deixa-ho tot plegat un parell de minuts més perquè s’integrin els sabors.
Just abans de servir, afegeix julivert fresc picat per sobre.
Laia Miralpeix
El carrer de la Riera de Vic compta des de divendres amb una nova botiga i taller. Es tracta de Sant Cacau, que han obert Raúl Cegarra (El Xocolater de Taradell), Sandra López i Genís González. “Tenim el mateix producte que a Taradell excepte, de moment, els pastissos”, explica Cegarra, tot anunciant que “d’aquí a uns tres mesos volem fabricar-nos la nostra pròpia xocolata a partir de la llavor del cacau”. I és que Sant Cacau es va començar a gestar fa uns dos anys, coincidint amb la celebració dels 15 anys d’El Xocolater de Taradell i en un viatge que es va fer a Sao Tomé.
Expliquen que volen seguir amb “el compromís, la tradició i la innovació” en l’elaboració de productes derivats del cacau, a partir de valors com el producte de proximitat, la consciència social, el comerç local o l’artesania en tots els àmbits. Divendres al matí dues pancartes que deien “Aupa Sant Cacau” van aparèixer a punta i punta del carrer: “No les hem posat nosaltres. Hem tingut una gran rebuda del barri”. I la millor prova que veïns, comerciants i clients d’El Xocolater de Taradell van convertir la inauguració en tota una festa.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
