Entrevista a Pau Alabajos

Jordi Vilarrodà

En temps de la dictadura, la paraula poètica va esdevenir una eficaç eina de lluita. El cantautor i filòleg Pau Alabajos (Torrent, 1982) hi ha posat la seva mirada en un projecte de múltiples formes. ‘Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifran-quista’ (Rebel Ed.) és un llibre-disc, que s’acompanya d’un projecte a les aules. El va presentar la setmana passada a Ripoll, al festival poètic Pirineu, Terra de Versos.

Primer de tot, pensi que haurem d’explicar a molts lectors què caram era una vietnamita en l’argot dels anys 60 i 70 del segle passat…
Jo tampoc ho sabia. Popularment, a una màquina multicopista se l’anomenava així. De fet, a la coberta del llibre hi ha la fotografia d’una vietnamita que vaig comprar en un portal de segona mà, és a dir, que aquestes màquines encara volten pel món. Era un sistema útil per saltar-se el sedàs de la censura, i per imprimir de manera ràpida i immediata textos que políticament podien ser delicats: una octaveta que cridava a una manifestació o una poesia que parlava dels abusos de la dictadura.

Vol dir que hi havia poesia combativa i poesia que utilitzava canals externs al món editorial.
És el leitmotiv de l’antologia. D’una banda, inclou versos combatius, des de molts àmbits de lluita. I com bé diu, una manera de mantenir la continuïtat editorial. Hi ha un moment en què es prohibeix publicar no només textos polítics sinó qualsevol text en llengües que no fossin l’espanyol. Gràcies a les vietnamites hi havia lectors que podien mantenir el contacte amb la seva llengua escrita.

Tota antologia és, per definició, subjectiva, perquè expressa la visió que té l’antòleg. I vostè ho posa explícitament en el títol: incompleta. Per quin motiu?
Per una banda, constato que una antologia és incompleta perquè mai no respon al total de la realitat. Sempre et deixes coses fora que una altra persona podria considerar que han de ser-hi. Per altra banda, és incompleta en el sentit que moltes denúncies que es feien en aquests poemes antifranquistes parlen de reivindicacions que són plenament vigents avui. Temes com la censura de cançons: és el cas de Valtònyc, el prologuista del llibre, que va ser perseguit per les lletres que criticaven la monarquia, i això el va portar a l’exili. O com Pablo Hasél, que encara és a la presó. Algunes actituds dictatorials i repressives de la censura s’estan reproduint avui, en democràcia. Mentre no acabem amb totes les actituds d’opressió, falten poemes i cançons que ho critiquin. És el moment de continuar utilitzant la cultura com a eina de transformació social.

Qui va fer poesia antifranquista? Va ser una postura assumida per molts escriptors dels Països Catalans, la d’entendre que havien de fer un pas endavant en el seu compromís?
Hi ha poetes que es van trobar fent-la, directament. Per exemple, Salvador Espriu amb La pell de brau, que va ser un dels grans emblemes de la poesia antifranquista. O un Vicent Andrés Estellés des del País Valencià, que parla de la mateixa època i que vaig treballar en el meu últim llibre (Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble, 2024). O Maria Mercè Marçal. I tots els que van participar en el Price dels poetes.

Que també haurem d’explicar què era i què va significar. El Price era una antiga sala de Barcelona on es feien combats de boxa.
Allà s’hi va fer, l’abril de l’any 1970, un autèntic aquelarre d’escriptors, un gran recital de versos amb contingut polític, encara que alguns potser no eren tan explícits. Però sí que tenien eixa consciència que la seva poesia s’associaria a un moviment per la democràcia. El Price dels poetes, on hi havia quatre mil persones escoltant Salvador Espriu, Pere Quart, Gabriel Ferrater, Joan Brossa…, va tenir rèpliques en els anys posteriors. Va ser un exemple de convocatòria col·lectiva on la cultura era damunt la taula, però el que unia sobretot aquelles persones era la lluita antifranquista.

La poesia del moment, a banda d’aquest recital i d’altres, no hauria tingut tanta repercussió si no hagués estat per la Nova Cançó? I les lletres no escrites per poetes sinó per cantautors, haurien de ser considerades poesia també?
S’ha tingut com un gènere menor, la cançó. Des d’aquesta perspectiva, el llibre vol ser com una invitació a la reflexió. Per a mi, la cançó és un gènere literari a l’altura de la poesia, fins i tot podem dir que forma part de la poesia. A Bob Dylan li donen el Nobel de Literatura per les lletres de les seves cançons, no? I aquí la Nova Cançó, en aquell moment, va ser una punta de llança, era un moviment popular, que arribava a molta gent, més que la literatura escrita: Salvador Espriu a través de Raimon, Miquel Martí i Pol, a través de Ramon Muntaner i Lluís Llach… i tants d’altres.

Més que un llibre, això és un projecte que té diversos vessants, no?
El llibre és una de les dimensions d’un projecte de 360 graus. Per una banda, el llibre de ple dret, una crònica dels darrers anys de la dictadura franquista i els primers de la transició que explica moltes de les batalles que es van produir al voltant de la literatura i la cançó. També és un espectacle musical: molts d’aquest poemes de l’antologia els he musicat i els porto a l’escenari en festivals, auditoris, cases de cultura… I també tenen un braç a l’aula que em sembla molt important. Ara mateix, les estadístiques ens diuen que els joves d’entre 18 i 25 anys arriben a pensar que potser es vivia millor en una dictadura. I això és perquè no coneixen el que implicava realment viure sense llibertat. Per tant, em sembla que les generacions més grans tenim molta responsabilitat. Parlo d’una època que no vaig viure, perquè vaig néixer l’any 1982, però sí que en tinc la memòria col·lectiva, les cançons que sonaven a casa dels meus pares. Portar tot això a les aules dels instituts serveix per generar debat i que vegin les coses des d’una altra perspectiva del discurs que els arriba des de les xarxes. Saber què perdem si perdem la llibertat.

Quan va pels instituts, nota que aquest seu missatge arriba, i connecta?
Sí, perquè ho plantejo de manera participativa. Canto els poemes, i poso exemples de diferents abusos i repressions. Però ho connecto amb la realitat, i els explico que hi ha un mallorquí que per les lletres que cantava va haver d’anar a l’exili fa molt poc. Que no estem parlant del 1975, que per a ells és molt lluny. O que n’hi ha un de Lleida que ara mateix és en una cel·la. Que vegin fins a quin punt és perillós que per expressar les seves idees corrin perill.

El preocupa veure que governs com el del País Valencià o el de Balears hagin tornat a posar la llengua en el focus, que torni a ser el seu gran cavall de batalla d’una guerra cultural?
No deixa de ser un residu més de la persecució cultural i lingüística del franquisme, d’aquells pactes de la transició que no es van acabar d’arrodonir i van deixar desprotegides les llengües i cultures no castellanes. I en el moment en què la dreta ha tornat a recuperar aquests feus, intenten aprofitar de nou aquestes eines. Però això ja no cola igual que abans, en la transició. Sobretot en el cas valencià. S’havia parlat dels blaveros com un moviment que poguera enfrontar-se en un mateix nivell als que crèiem en la unitat de la llengua, i que hi ha una identitat cultural compartida entre els Països Catalans. Hi va haver un temps en què alguns pensaven que s’havia de crear un projecte separat, per part dels valencians. Però ara s’ha vist claríssim que tot això era una mentida, que el blaverisme no era altra cosa que el braç armat de l’espanyolisme, o del postfranquisme. Ara, a cara descoberta, ja surt un regidor de Vox de València, se’n va a la sala de premsa on hi ha el nom de la ciutat escrit amb accent obert i agafa un adhesiu amb la bandera espanyola i la posa a sobre de l’accent. El tema ja no era si accent obert o accent tancat: era tornar a castellanitzar. Més gràfic, no pot ser. I amb la bandera: vosaltres, els valencians, mentre no estigueu castellanitzats, no sou purs com l’Espanya que volem.

Però diu que la gent no s’ho empassa igual. Com també surt al carrer per demanar que Mazón plegui per la mala gestió de les inundacions. Com la veu, la resposta popular?
Moltes vegades pequem de poc optimistes. Però és un moviment pendular: allò que construeixes es destruïx –com passarà aquests quatre anys de govern de PP i Vox a la Generalitat i alguns ajuntaments grans– i haurem de tornar-ho a reconstruir quan tornin governs progressistes. Però el moviment popular és cada vegada més fort, i el cas de la Dana és paradigmàtic. Cada dia 29, des del mes d’octubre, se surt al carrer. Han agafat el model de la reivindicació per l’accident del metro de València. Van estar deu anys mobilitzats però al final van aconseguir el seu objectiu, perquè es van haver d’assumir responsabilitats polítiques. El judici no va arribar a produir-se però van haver d’arribar a un acord i va quedar escrit negre sobre blanc que la culpa la tenien els governants. En el cas de les inundacions, el mateix: Mazón no rep les víctimes, no s’explica ben bé el que va passar aquell dia i es donen mil versions del mateix fet, es posen bastons a les rodes a una comissió d’investigació, no fan actes als pobles afectats per la Dana perquè saben que van a tenir protestes populars… però la gent està cada cop més calenta i les respostes són massives. Feina de formigueta, i no perdre la perspectiva de tot el que ens han fet passar. No ho oblidarem.

La vietnamita, com a concepte de resistència cultural, ha de continuar funcionant, doncs…
La vietnamita d’ara poden ser els segells independents. L’editorial que publica este llibre s’ha muntat a Torrent, des de la rebel·lia, i per això es diu Rebel. El primer text que hem publicat és aquest, però en tenim un altre sobre la relació entre la toponímia i la dominació nacional i el tercer serà sobre els fets de la Dana. Les editorials independents donarem veu a quin no té veu.

Abril Sucurrat

Roda de Ter ha estrenat aquesta setmana un mural que homenatja “la memòria històrica del barri de la Blava”, segons Joan Escarrabill, regidor de Participació Ciutadana. Situat al carrer Verge del Sòl del Pont, es tracta d’una obra de Roc Blackblock que té com a element central les dones treballadores. La composició també incorpora dues imatges –una postal antiga datada entre 1902 i 1907 i una vista de la fàbrica– i una cita de l’escriptor rodenc Miquel Martí i Pol. Escarrabill, que n’ha seguit l’evolució diàriament, assegura que “l’artista ha sabut plasmar l’essència del missatge”.

“Quan va sorgir la idea, teníem clar que volíem implicar els veïns del barri”, continua el regidor, “la intenció era que el mural fos significatiu per a l’espai, per a Roda i per a la ciutadania”. Aquest objectiu es materialitza a recollir instantànies que formen part de l’imaginari col·lectiu i, alhora, posar en relleu la gent, les mans… “El factor humà clau en la història del poble”. Després de rebre propostes de diferents artistes, es van decantar per l’estil realista del barceloní Roc Blackblock, amb molta experiència en muralisme. Des de la Fundació Miquel Martí i Pol, Montse Caralt també ha contribuït al projecte definint la proposta artística i desenvolupant-ne la part més tècnica.

Ara que està acabat, la rebuda del mural ha sigut “molt positiva”. “Que Roda i el barri de la Blava es facin seva l’obra i s’hi sentin identificats compleix amb les expectatives”, apunta Escarrabill.

La composició exerceix de teló de fons de l’espai de dol gestacional, perinatal i neonatal inaugrat el maig passat. Tot el conjunt se situa al parc de davant de la capella del Sòl del Pont, un indret que al seu torn homenatja Matilde Bruguera (vegeu complement). La regidora d’Acció Social, Griselda Arrey, destacava al seu dia que “la voluntat de l’espai és trencar silencis, legitimar el dol i dotar Roda d’un lloc digne per a la memòria i l’amor que no desapareix”.

La novena edició del festival hi porta Ensemble Vibrança, Adrián Nuez i Marc Vilajuana

Jordi Vilarrodà

Tres concerts que ofereixin diferents dimensions de la música del barroc, en un entorn privilegiat i un públic proper. La fórmula del Festival de Música Barroca de Sant Martí Sescorts ha funcionat i s’encamina amb èxit cap al desè aniversari. La novena edició tindrà lloc aquest cap de setmana, organitzada per l’Ajuntament de l’Esquirol i ja amb la majoria d’entrades venudes.

Els concerts començaran aquest divendres amb l’Ensemble Vibrança, “potser la versió més clàssica del que esperem en un concert de música barroca”, explica Xevi Capdevila, tècnic de Cultura de l’Ajuntament i programador del festival. La formació de quartet la integren Cati Reus i Elisabet Bataller al violí barroc, Oriol Aymat al violoncel barroc i Jeremy Nastasi a la tiorba, que interpretaran un programa amb obres vinculades pel diàleg musical, que inclou des dels duels de violins a les danses o les melodies amb contrapunts. Dissabte l’actuació tindrà un únic protagonista, el guitarrista canari Adrián Nuez. “Un concert de guitarra sola que repeteix l’experiència de fa tres anys amb Xavier Díaz-Latorre. Amb un bagatge potent de premis en concursos internacionals, Adrián Nuez oferirà un concert sota el títol de Catedrals sonores en què vol posar en relació la música de Bach amb l’arquitectura.

El festival s’acaba diumenge amb la proposta més agosarada, la de Marc Vilajuana amb Miguel Ángel Ygoa, dues veus que “parteixen del cant gregorià” però que hi incorporen també melodies contemporànies. I en el cas de Vilajuana, també el moviment perquè és ballarí. El seu repertori no és mai fix ni preconcebut sinó que “l’adapta al so de cada espai i al públic”. Els dos primers concerts seran a les 9 del vespre i el darrer, a les 8. “Les tres propostes, sense allunyar-se del barroc, ofereixen tres perspectives ben diverses”, diu Capdevila. Les entrades que queden es poden adquirir a través del web de l’Ajuntament de l’Esquirol.

Eulàlia Llopart i Bet Serra han treballat juntes al projecte “Teixint branques a foc lent”

Jordi Vilarrodà

Com diu el seu nom, la idea es va coure a poc i poc i sense pressa. Dues artistes que treballen a Osona, Bet Serra, des de l’Esquirol, i Eulàlia Llopart, des de Centelles, van començar a enviar-se postals ara fa tres anys. “Teníem coses en comú, la natura sobretot, a nivell estètic i de concepte.” El que va començar gairebé com un joc nostàlgic va anar prenent dimensió en el moment en què van decidir d’implicar-hi “altres dones artistes”, en una xarxa que es va anar eixamplant i que va donar com a resultat “Teixint branques a foc lent”. De fet, el projecte segueix viu i en el seu estat actual es va mostrar a l’Espai 11 de Vic.

Llopart i Serra es van suggerir mútuament els noms de dones artistes “que ens inspiressin”. I va començar a escriure’ls postals per explicar què estaven treballant i suggerir que els contestessin també amb una postal artística, tal com elles havien començat. Cap a Catalunya, i també a Espanya, a Itàlia, a Anglaterra… “D’aquesta manera es va anar creant una xarxa que feia visibles connexions entre dones que no es veuen.” A vegades, una artista ho transmetia a una altra per iniciativa pròpia, perquè ho havia trobat una bona idea, i es creava una cadena espontània. Fins i tot amb els carters de cada poble es creava una relació humana: “Avui n’has rebut una!”. Tot això, de la manera més analògica possible, amb correu i paper en temps de xarxes socials. A mesura que rebien les respostes, “les vam anar cosint, teixint”. Les postals d’anada i les postals de tornada.

Les xarxes virtuals aquí es feien reals. “Amb algunes d’elles es va crear una relació especial, n’hi havia que ens deien que era el més bonic que els havien proposat mai.” El diàleg es transformava en delicats objectes en cada racó de l’Espai 11. “Feia temps que Joan Vall m’havia proposat d’exposar, i li vaig dir que teníem la proposta adient, la veritat és que ens hem fet l’espai molt nostre.” Branques, fils, paper, xarxa… la història d’una idea que segueix ben viva.

La productora del ‘biopic’ sobre el grup va convocar al Casino de Vic un càsting per trobar dos-cents figurants

Jordi Vilarrodà

Hi ha gent de la generació Sau i altres de tan joves que encara no havien nascut quan van desaparèixer. Tots volen participar en el rodatge d’Els de Sau, la pel·lícula sobre la trajectòria del grup que la directora i guionista Elisabet Terri començarà a rodar d’aquí a pocs dies. Al Casino de Vic hi ha un degoteig constant d’aspirants a figurant, en el càsting que s’ha convocat aquest dijous.

Se’n necessiten uns quants. Tants com dos-cents, segons Carmen Romero, directora de l’agència de figuració i actors que porta el seu nom i que ha participat en multitud de projectes cinematogràfics catalans i espanyols. “Aquí busquem homes i dones a partir de 16 anys i fins a 65, perquè això serà una recreació de la trajectòria de Sau, i ha de sortir la gent d’aquí, els seus veïns i amics, els fans, el públic dels concerts, tothom.” Als que van entrant a la sala Ateneu, on s’han instal·lat, no els demanen gran cosa: omplir un formulari (necessari per als tràmits del contracte) i deixar-se fer una fotografia per a la fitxa. Els afortunats no trigaran gaire a saber-ho: el proper dia 22 comença el rodatge “i els trucaran uns dies abans, segons les seqüències que s’hagin de fer”. L’equip de direcció està acabant de planificar les localitzacions, però n’hi haurà –segur– a Vic i Vilanova de Sau, a més d’altres a Barcelona, Andorra o també a Vilafranca del Penedès, on van fer el darrer concert el dia fatídic de la mort de Carles Sabater, un 12 de febrer de 1999.

Aquesta és una data en què encara no havia nascut, per exemple, Roger Franquesa, un dels aspirants que s’ha presentat al Casino. Estudia Batxillerat Artístic a l’Escola d’Art de Vic i té molt clar que es vol orientar “a les arts escèniques”, i anar a l’Institut del Teatre si pot. “Els càstings són experiències que se’t regalen, i que serveixen per anar aprenent.” Va ser el seu avi, en aquest cas, que el va advertir que hi havia el d’Els de Sau. Un grup que “agradava moltíssim” a la seva família. Ell reconeix que no en coneix tant la discografia, però “Boig per tu és de les que queden”. També és molt jove Judit Fructuoso, de Folgueroles, que ve “a provar… si m’agafen haurà estat una experiència”. Fa teatre amateur i també aquí hi ha una connexió amb l’avi: ell havia sortit de testimoni al documental Sau, la memòria submergida d’EL 9 TV. Per la coincidència de Sau –encara que un fos sobre la presa i l’altre sobre el grup musical– li fa gràcia de participar-hi. “I perquè m’agrada el món de les arts.” La memòria de les cançons del grup li ve, també, “pels pares”, tot i que també hi ha “amics joves” al seu entorn que les escolten. En canvi, Elisabet Codinach, d’Olot, sí que va viure la plenitud de l’èxit del duet de Pep Sala i Carles Sabater. I per això voldria formar part de la pel·lícula: “Serà una bona ocasió per recordar-los, em fa il·lusió, els vaig seguir molt en el seu moment i ens van fer descobrir el rock en català”.

 GUIM PUIG

A més dels figurants que surtin seleccionats al càsting, hi haurà un altre osonenc amb un protagonisme molt rellevant a la pel·lícula. És l’actor Guim Puig, de Centelles, que ja fa temps que va ser escollit per interpretar el paper de Carles Sabater. També ell va començar a formar-se cursant el Batxillerat Escènic a l’Escola d’Art de Vic, i després es va graduar a l’escola Nancy Tuñón de Barcelona. Tot i la seva joventut, Guim Puig ja acumula una llarga experiència en el món audiovisual (sèries i pel·lícules) i en teatre, on va començar en els grups amateurs centellencs.

Tòtem del teatre amateur, és conegut a Manlleu per ser el Satanàs dels Pastorets. ara es recupera d'un ictus

Abril Sucarrats

Pere Riera, conegut artísticament com a Petrus, és un dels tòtems del teatre amateur manlleuenc. Distingit sobretot per la seva interpretació de Satanàs als Pastorets, Riera es recupera avui d’un ictus que l’ha mantingut allunyat dels escenaris. No obstant això, la seva presència a la vida pública del municipi no ha desaparegut del tot, i enguany ha participat en actes com el pregó de les festes de Gràcia o el Serpent.

Això de fer de Satanàs als Pastorets, com va anar?
A principis dels anys 70, jo formava part d’un moviment júnior de teatre, que abans es coneixia com a Aspirantat d’Acció Catòlica, i fèiem molt teatre amateur. En aquell moment, Carles Molist em va proposar d’interpretar Satanàs als Pastorets. Aleshores utilitzàvem el teatre de Gràcia i els mateixos actors havíem de fer els canvis de decorat quan s’acabava una escena. Més tard, els vam poder fer al Centre i vaig interpretar el paper fins fa relativament poc, i sota les ordres de diferents directors, com ara Pep Colomer o Joan Roura.

Què li ha aportat aquest paper?
És el més increïble que he fet mai, i considero que m’ha marcat per a tota la vida. A més, els Pastorets és un dels actes populars més estimats, en què intervé molta gent, i era molt entranyable veure que els manlleuencs em coneixien com a Satanàs.

És un personatge que troba que li escau?
Crec que quan Carles Molist m’ho va proposar va ser pensant en les meves característiques físiques, sobretot l’alçada (faig un metre vuitanta) i la veu.

És el dolent de la pel•lícula, però…
No ben bé. Per fer de Satanàs s’hi ha de posar el granet de sorra personal, perquè no tot són crits i gestos. Em va ensenyar que interpretar un personatge amb maldat necessita temprança.

Quants anys el va encarnar?
Potser més de trenta, però de manera intermitent. Abans de fer la mili ja l’interpretava, i quan vaig haver de marxar amb 21 anys em van suplir altres actors, com Xavier Boada o Joaquim Salinas. A principis dels anys 80, vaig tornar i em van deixar reprendre-ho.

D’on ve la seva passió pel teatre?
Va començar quan tenia set anys i formava part del moviment júnior. Era la meva afició i l’any 1979 em vaig llicenciar en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Vic, una delegació del de Barcelona. Sempre he fet teatre amateur. Vaig estar a punt de saltar a professional, però la meva situació familiar m’ho va impedir.

N’havia après d’algú?
No vaig tenir cap referent concret en un professional, però quan veia alguna pel·lícula o obra em fixava en com ho feien i buscava els matisos. Vaig aprendre molt dels professors a l’Institut del Teatre de Vic, com ara de Pere Planella, Joan Anguera o Joan Sagalés, per exemple. Més tard, vaig ser professor d’acrobàcia durant dos o tres cursos. També m’agradaria destacar qui va ser el mestre principal de la meva vida teatral, Antonio Anglada.

Quin moment de la seva trajectòria com a actor destacaria?
Segurament quan vam fer el muntatge de l’obra Víctimes del deure, d’Eugène Ionesco, amb el grup teatral El Rusc. Era complex, però vam gaudir molt perquè el vam representar en diferents sales arreu de Catalunya i, de fet, vam estar a punt de fer-lo a Barcelona.

Com veu l’escena teatral manlleuenca?
El teatre es popularitza cada vegada més, i Manlleu té la sort de ser un poble amb gent que s’hi dedica. Ja des de les escoles s’impulsa molt i el Teatre Centre organitza tallers per a nens, i això fa que tingui futur. Crec que aquesta embranzida ha estat, en part, gràcies al Serpent.

Aquest any hi ha participat…
Sí, abans acostumava a fer de taverner i en aquesta edició em van proporcionar una banqueta dins de la taverna per desfilar fins a Can Puget. Després, em vaig situar davant de l’escenari i, tot i no pujar-hi, vaig poder gaudir de la festa.

L’obertura del teatre municipal ha afavorit la riquesa cultural i teatral de la ciutat?
Diria que no. La veritable nissaga del teatre a Manlleu és al Teatre Centre i a l’Espai Rusiñol, és a dir, allò que ho manté viu és l’entitat, no l’espai físic.

Seria bo que el gestionés l’associació Teatre Centre?
Sempre hi ha hagut aquesta polèmica. Seria el millor, perquè la gestió ha de ser a càrrec d’aquella gent que fa teatre i sap què és.

A banda d’interpretar-ne, n’ha vist moltes, d’obres?
Sí, gaudeixo molt fent d’espectador. Precisament, d’aquí poc podré anar a veure Lluís Soler i Xavier Boada, que representen La tempestat, de Shakespeare. He vist molt teatre a Barcelona, però també a L’Atlàntida de Vic.

Recomani’ns alguna obra o companyia.
Sempre m’han agradat les que fan al Teatre Lliure. Quan Flotats hi va actuar, juntament amb Lluís Homar i Anna Lizaran, hi vaig anar, i és una funció que recordo molt. També m’agrada el teatre musical, però a Barcelona no en fan gaire, no s’ha potenciat tant com a Madrid.

El cinema també l’ha enganxat?
Sí, he vist moltes pel·lícules.

Algun actor, actriu, director, directora… en particular?
Dels mítics, Marlon Brando o Charlton Heston, i si n’hagués de dir algun de més actual, probablement Brad Pitt.

Enguany ha estat l’encarregat d’encetar les festes de Gràcia amb el pregó. Com ho va viure?
Va ser increïble. Em van acompanyar els meus fills i vaig poder dedicar el pregó a tothom del barri. Per començar-lo, em vaig maquillar el bigoti de Charlot i vaig posar-me un nas de pallasso com Tortell Poltrona.

Com es troba de l’ictus?
És molt lent. Vaig a rehabilitació, que em serveix molt, i és important prendre consciència que és una feina llarga, però he fet bastants avenços.

En què consisteix la recuperació?
Vaig al centre CRIV, de Vic, tres dies a la setmana, i algun dia a l’Hospital de Sant Jaume, a fer un taller d’activació de la memòria. Pel que fa a la parla, he tingut sort de poder mantenir la logopèdia des del principi, però és de les coses que més m’ha mancat.

Què ha estat el més difícil de la malaltia?
Tenir consciència de tenir-la, perquè hi ha dies en què el món s’ensorra. També he trobat molt a faltar les caminades amb els amics, per exemple.

Més enllà de l’home de teatre, qui és Pere Riera? A què s’ha dedicat?
Abans de fer la mili, treballava d’administratiu en una empresa de Manlleu que es dedicava a fer pots de llet, olles, cassoles… Després, i fins a la jubilació, vaig ser empleat de banca. Treballava sempre a la mateixa oficina al carrer del Pont, però amb el temps canviava de nom. Últimament, es deia Caixa d’Estalvis del Mediterrani.

Quin personatge li hauria agradat fer que tingui pendent?
No hi ha un personatge concret que m’hagi cridat l’atenció, però fer un Shakespeare o interpretar algun paper mític sí que m’ha faltat.

El tornarem a veure dalt dels escenaris?
Sí que m’agradaria, però això depèn dels que dirigeixen. A més, la meva dificultat per parlar és bastant superior a mi. Tot i així, podria fer un personatge que no digui res i només s’expressi amb la cara o el cos, però això ho deixo en l’aire.

EL 9 NOU

Les arts escèniques tornaran a Santa Maria de Martorelles aquest cap de setmana amb motiu del Festival Castellruf. Es tracta d’una cita ja consolidada al calendari cultural vallesà i que convertirà el poble durant tres dies en un escenari de teatre, música, circ, clown, titelles i instal·lacions interactives. Enguany, el festival, organitzat per l’Ajuntament amb la direcció artística de MònicaDeGira, Mònica Garcia Gené, tindrà un cartell format per vuit espectacles: ‘Home’, de la companyia Cris Clown; ‘Sienta la cabeza’, una performance de perruqueria i música; ‘Trashhh!!!’, un muntatge de teatres d’objectes de la companyia Zero en Conducta; ‘Play!’, un concert de ‘tablemusic’ amb el duet Ual·la; ‘Cacos’, un teatre itinerant d’humor amb la companyia Campiquipugui; ‘The Incredible Box’, un muntatge esbojarrat de la Companyia La Tal; ‘Orkestrònia’ i ‘Munta Titella’, aquesta última de Galiot Teatre, dues instal·lacions interactives, i el Concert de la Societat Coral La Fló, la coral centenària. Per aquesta edició, el festival manté el compromís de fer arribar la cultura escènica a tothom des de la proximitat i la vivència col·lectiva, sempre amb una proposta arrelada i propera. La localització principal serà el Parc de la Torrentera, que tornarà a ser l’epicentre de l’esdeveniment. La plaça de l’Ajuntament, de Joan Matons o de la Font Sunyera també acolliran espectacles.

Festival Castellruf d’arts escèniques. Font Sunyera, Pavelló, places Joan Matons, l’Església i l’Ajuntament. Del divendres 5 al diumenge 7 de setembre.

El festival Rock&Wheels farà tributs a grups de rock a Montmeló

Montmeló viurà dues nits d’intensa fusió entre motors, rock i barbacoa amb el festival Rock&Wheels, que s’ha fet coincidir amb el Gran Premi de Catalunya de Moto GP. L’esdeveniment, que és gratuït, convertirà l’espai del polígon El Pedregar en punt de trobada d’aficionats a les motos, la música i la bona gastronomia. El festival se celebrarà aquest divendres i dissabte de 6 de la tarda a 4 del matí, i oferirà un cartell de tributs que reviuran l’essència de bandes mítiques, com és el cas de Queen, AC/DC, Kiss, Fito y Fitipaldis o Guns N’ Roses. El divendres 5, la nit arrencarà amb Rockaways, una banda de Barcelona que portarà l’energia del punk novaiorquès dels Ramones, amb cançons directes i himnes que han marcat diverses generacions. Tot seguit, serà el torn de Kiss of Death, un tribut que reprodueix amb fidelitat el poder escènic i l’estètica inconfusible de Kiss, amb maquillatge, pirotècnia i un so que recorda als grans concerts dels anys setanta i vuitanta. El punt àlgid de la primera jornada arribarà amb Attitude for Destruction, que faran reviure els grans clàssics de Guns N’Roses, amb l’energia desbordant i la força del hard rock californià que va conquerir el món. La segona nit, dissabte 6, el festival continuarà amb Rosie’s in Hell, que oferiran un intens homenatge a AC/DC, amb els riffs elèctrics i l’actitud rebel que han convertit la banda australiana en sinònim de rock and roll. Aquesta banda són l’únic tribut femení al grup australià de tot l’Estat espanyol. Després serà el torn de Scaramouche, un dels plats forts del cartell d’enguany, que ret homenatge a Queen. La banda, consolidada des de fa anys, tocarà un repertori que fa vibrar el públic i una posada en escena capaç de transmetre la màgia i la grandesa de Freddie Mercury i companyia. El tancament de la programació musical arribarà amb Fitos y el Fitipaldi, que revisiten l’obra de ‘Fito y Fitipaldis’. Un repertori proper i ple de melodies que connecten tant amb el gran públic com amb els amants del rock en castellà.

Festival Rock&Wheels. El Pedregra, Montmeló. Divendres 5 i dissabte 6 de setembre, de les 16,.00 a les 04.00.

Jaume Espuny

‘Mr. Fantasy’ Island, 1967

Traffic va ser una mena de precursor dels anomenats supergrups que van aparèixer a finals dels anys seixanta. El formaven Steve Winwood, molt jove i un dels grans organistes del rock –i cantant–; Chris Wood, flauta; Dave Mason, guitarra, i Jim Capaldi, bateria. Tots compositors que en un moment o altre de la seva carrera van tocar en discos dels més grans, com Bob Dylan o Jimi Hendrix, entre molts d’altres. Winwood venia d’un dels primers grups de l’explosió del beat a Anglaterra, The Spencer Davis Group. Aquest Mr. Fantasy va ser el seu debut discogràfic, l’any 1967. Entre les cançons hi ha de tot, pop, beat, blues rock, rock psicodèlic i fins i tot música índia, amb el sitar de Dave Mason. Amb tanta varietat el disc no avorreix gens. Els temes més destacats són “Heaven Is in Your Mind”, que obre el disc, “Dear Mr. Fantasy” i “Coloured Rain”. També està molt bé “No Face, No Name, No Number”, una cançó molt melòdica amb aire barroc, on Winwood toca el clavicordi. A l’edició del CD s’hi van afegir alguns temes que havien publicat anteriorment en single, com “Hole in My Shoe”, que va tenir molt d’èxit en el seu moment, i “Paper Sun”. Traffic va durar fins a l’any 1974 i en total va gravar 10 discos, cap desaprofitable. El 1994, 20 anys després, van ressorgir amb un nou disc que està molt bé, Far from Home, però aquí es va acabar definitivament.

Jordi Sunyer

WILDSIDE
‘Un segon. Edició 30è aniversari’
El grup de rock de l’Esquirol Wildside no torna. Van deixar de tocar el 1998 i el 2011 van reaparèixer només puntualment per publicar Mort als Wildside, un treball en què posaven el punt final a una trajectòria que el 1998 havia quedat en standby. I ara, amb l’excusa dels 30 anys d’Un segon, han reeditat digitalment tota la seva discografia i han convertit Un segon en un disc llarguíssim (a les plataformes hi cap tot) on les cançons remasteritzades conviuen amb material inèdit i les gravacions de l’històric concert que van fer al Velòdrom d’Horta de Barcelona el 96.

LAKASTE
‘Segon origen’
Qui sí que torna, en canvi, és el grup empordanès Lakaste, que va tenir cert ressò després de guanyar el concurs Sona 9 l’any 2016. Amb l’empenta del premi van editar Desastres naturals (2017), però poc després la banda liderada per Núria Castelló va cessar les hostilitats. Ara, vuit anys després, la cantant, juntament amb el guitarrista Joan Xifra i un nou baixista i un nou baterista, ha reactivat el projecte i ha publicat un segon disc també en l’òrbita de la cançó-pop amb 10 temes produït per Joan Colomo. A veure si a la segona va la vençuda.

ESCAMARLANS DE PALAU
‘Sota estrelles i a coberta’
Aquests Escamarlans no són de la costa sinó de Palau-solità i Plegamans però refilen com si haguessin nascut a Calella de Palafrugell. I en aquest disc, amb 15 peces, recullen alguns clàssics de l’havanera de tots els temps (El meu avi, no) com La balada d’en Lucas i també interpreten algun tema propi que s’acosta a la cançó de taverna. Després d’uns quants canvis a la formació, el quartet que ha gravat el disc són Josep Castillón (guitarra i veu), Lluís González (veus), Toni Garcia (veu tenor) i Josep Maria Farré (acordió). Per als amants de l’havanera clàssica.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. La bateria.

Primer grup del qual vas formar part? En el Punt de Mira.

Primer concert en directe? Va ser en un festival de Nadal de l’institut.

Primer disc que et vas comprar. El Nou de Sopa de Cabra.

Quants discos tens aproximadament? Una vintena.

Salva’n tres (de discos). Benvinguts al llarg viatge, de Txarango; Enema of The State, de Blink 182, i Ja s’hi val, de Sixtus.

Grups o músics de capçalera. Blink 182, La Raíz, Txarango i Michael Jackson.

Un concert (com a públic) per recordar. El de Txarango a la platja del Bogatell de Barcelona.

Pere Martí i Bertran

Matèria de Bretanya
Autora: Carmelina Sánchez-Cutillas
Editorial: 3i4
Lloc i any d’edició: València, 1976/2015
Pàgines: 134

Els aniversaris i les commemoracions solen ser bons per recuperar obres literàries que sovint queden arraconades a causa de l’allau de novetats que omplen llibreries, biblioteques, seccions de revistes i diaris… L’any 1975, Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid, 1927 – València, 2009) va guanyar el Premi Andròmina de narrativa, dins dels Premis d’Octubre, amb l’obra Matèria de Bretanya.
Per a alguns crítics i estudiosos es tracta d’una novel•la, per a d’altres més aviat és un llibre de memòries clarament autobiogràfic. La considerem com la considerem, el que és clar és que som davant d’una obra clarament literària (per la riquesa de la llengua, per l’estil, pels recursos literaris que la recorren…) en què l’autora recupera la seva infantesa i adolescència a Altea (la Marina Baixa) a través dels records que en guarda, que vol “rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes” (pàg. 29); “perquè els records són així: primer et semblen tan a prop que pots tocar-los amb les mans, i en acabat van fent-se petits petits fins que els oblides” (pàg. 89).
Contra l’oblit, des de la maduresa i des d’una obra poètica i assagística consolidada, Sánchez-Cutillas hi recupera cançons, jocs, topònims, vocabulari, costums…, en definitiva, la vida d’una societat diversa i jerarquitzada, vista des del punt de vista aparentment innocent d’un infant, però amb el rigor i el sentit crític d’un adult. Com assenyala Josepa Cucó i Giner, al “Pròleg a la nova edició” (2015), “en aquesta obra Carmelina Sánchez-Cutillas projecta sobre l’Altea d’altres temps, l’Altea de la seua infantesa, una mirada que recupera de la seva memòria, i per tant de l’oblit, la gent i els quotidians quefers que l’envoltaren en una etapa llunyana i dolça de la seua vida que ens situa al voltant dels anys trenta del segle passat (…) Etnografia riquíssima, delicada, minuciosa, reblida de detalls i de coses petites, amb la sensibilitat sempre a flor de pell” (pàg. 10).
Un llibre que val la pena de llegir, o de rellegir, ja que l’Altea de Carmelina Sánchez-Cutillas pot ser la infantesa de molts altres pobles del País Valencià i, gosaria dir, de molts altres indrets del Mediterrani, més enllà de les nostres fronteres i tot, la qual cosa el converteix en una obra local i alhora universal.

Jordi Vilarrodà

‘Berlin Alexanderplatz’
Alfred Döblin Ed. de 1984
S’acaba de reeditar la novel·la amb què ha passat a la història l’escriptor alemany Alfred Döblin (1878-1957), la gran novel·la sobre la ciutat de Berlín escrita l’any 1929. Hereva del futurisme, combinant monòleg interior i tècnica fotogràfica, és una peça mestra servida en una magnífica traducció de Carme Serrallonga.

‘Estimat senyor fiscal’
Maurici Serrahima Ed. Clandestina (Crims.cat)
El segell Crims.cat inicia una col·lecció que vol recuperar clàssics catalans del gènere que ara mateix no es podien trobar. I ho fa amb aquesta novel·la de mitjan segle XX, d’un autor conegut sobretot per les seves memòries però gran defensor de la negror. La història d’un home condemnat que s’adreça per carta al fiscal.

‘Els poemes’
Catul Adesiara Ed.
Pocs poemes amorosos han influït tant en la literatura universal com els que va escriure Gai Valeri Catul al segle I aC. En la seva poesia hi ha tots els registres possibles de l’amor (i del sexe), expressats de manera líricament sublim o desvergonyidament irreverent. Dos mil anys després, frescos i sorprenents, traslladats al català per Jaume Joan Castelló. Per viure un estiu… tòrrid.

‘L’enginy d’Eiffel a Catalunya’ Lluïsa Amenós
Rafael Dalmau Editor
Quan encara no havia construït la famosa torre de París, la companyia de l’enginyer Gustave Eiffel ja feia estructures metàl·liques a Catalunya. A partir del 1866, li encarreguen una bona quantitat dels ponts per al tren fins a Portbou, i també treballa a Barcelona. La historiadora de l’art Lluïsa Amenós, especialista en el metall, documenta la petjada d’Eiffel a casa nostra.

‘Jo vull ser diable’
Vivim del Cuentu / A. Mongay El Cep i la Nansa
Com que és temps de festes majors, pot ser que alguns dels petits de la casa se sentin molt atrets pels correfocs. Com la Montse, que explica al seu company d’escola, en Ramon, què és això de ser diablessa. Amb la narrativa dels contacontes Vivim del Cuentu i els dibuixos d’Anna Mongay, un llibre preciós per introduir els infants de 5 a 8 anys al món de la nostra cultura popular.

El Casino va acollir una trobada de jugadors d'arreu de Catalunya

Jordi Vilarrodà

Si aquest any que ve Netflix té en el calendari l’estrena d’una sèrie basada en el Warhammer és perquè hi veu molt més que un joc de taula. Warhammer 40.000 és un univers en ell mateix, un món d’infinites possibilitats. Així ho veuen els seus jugadors més experimentats, una part dels quals es reunia dissabte al Casino de Borgonyà en el torneig d’estiu del Club Helheim Osona. És l’entitat que agrupa els de la comarca i que en va atraure d’arreu de Catalunya, fins a una quarantena en les 20 taules repartides al teatre del Casino.
Exèrcits amb figures, màquines de guerra i escenaris, daus que es llancen i moviments precisos, a vegades mesurats amb cinta mètrica, en el tauler. Tot això en un món distòpic del futur, en què es barregen ciència-ficció i fantasia heroica. Qui no coneix el joc hi entreveu tot el coneixement que hi ha al darrere: “Combina estratègia i atzar, els exèrcits es mouen en torns correlatius, amb atributs que et permeten desplaçar-te d’una manera o una altra”. Introducció ràpida a nocions de Warhammer per part de Ferran Higueruelo, president de l’entitat organitzadora. El Warhammer és el joc de taula més antic, creat l’any 1987, dels més venuts del món, i també “dels que té més comunitat, perquè sempre s’ha anat reinventant”. Catalunya, i en particular Osona, és dels llocs on hi ha força afició, i de fet aquest torneig d’estiu és el petit dels tres que organitzen. El mes que ve en tenen un altre de previst, amb més participants, al pavelló de Sant Vicenç de Torelló.
Lluís Fontanelles ve de Vilassar de Mar, al Maresme, i forma part de l’associació Tempesta de Daus de Granollers. És un exemple de jugador de nova fornada que s’hi ha aficionat de nou: “De petit ja em mirava el Warhammer en els centres comercials on en venien, m’encantava però no hi havia jugat mai”. Fins que va començar fa tres o quatre anys, i des de llavors ja no ha parat. Un dels atractius que hi veu és que t’hi pots agafar “de la manera que vulguis”. A uns els agradarà sobretot muntar les miniatures, com que fa modelisme, a altres pintar-les, customitzar-les de maneres personals, i altres seran més de jugar. “Pot ser molt competitiu, però també molt narratiu.” De fet, ho compara amb Joc de trons o amb El Senyor dels Anells, perquè també hi ha llibres del Warhammer. “El joc em reconnecta amb tot el que és manual, quan fas això deixes de mirar pantalles”, diu Fontanelles. I no menys important, “la companyonia”, explica Higueruelo. La sensació de compartir comunitat amb altres que tenen la mateixa passió. En una trobada com la de Borgonyà, s’hi va també a aprendre, “a millorar perquè aquí hi ha gent molt bona”. I com que algun inconvenient havia de tenir, hi ha l’econòmic: apassionar-se pel Warhammer també pot sortir car, perquè no hi ha límit. El consell: ser prudent, “perquè si no et pots trobar que tinguis a casa moltes caixes sense obrir”.
S’acaba un torn de partides i en comença un altre. Seran tres, disputades a la fresca dins del teatre del Casino. Un lloc petit on s’ha concentrat durant un matí tot un univers.

La cartellera dels cinemes

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

La imparable transformació xinesa

Després de participar en la secció oficial del 77è Festival Internacional de Cinema de Canes’2024, A la deriva, del xinès Jia Zhang-Ke, arriba als nostres cinemes. Es tracta d’una història coescrita per ell mateix i Jiahuan Wan per fer un recorregut per la transformació imparable de la Xina dels darrers vint-i-escaig anys rodant ininterrompudament amb els mateixos actors. El realitzador xinès ha estat guanyador del Lleó d’Or de la Mostra de Venècia amb Natura morta (2006) i ha participat de forma assídua en el Festival de Canes amb títols com 24 City (2008), A Touch Of Sin (2013) –premi al millor guió–, Més enllà de les muntanyes (2015) o La cendra és el color blanc més pur (2018). La Xina entra al segle XXI amb grans desplaçaments de gent fruit de demolicions de pobles, edificacions de megalòpolis o la construcció de grans preses. El canvi incessant del gegant asiàtic s’explica també per la irrupció i influència de les xarxes socials, la tecnificació i els avenços en intel·ligència artificial.
Però el moll de l’os d’aquesta pel·lícula ambientada en la nova era digital és la inestable història d’amor dels joves Qiaoqiao (Zhao Tao) i Bin (Zhubin Li) iniciada a principis del 2000 al llarg d’una vintena d’anys. Una relació romàntica problemàtica presidida per la separació quan Bin marxa a una altra província del país a provar sort mentre Qiaoqiao l’espera infructuosament o surt a cercar-lo pel país. Un registre del pas del temps que es grava inexorablement en els rostres i els cossos d’aquests amants separats que culmina en un impossible retrobament quan ja són més grans i certifiquen la impossibilitat d’un retrobament amorós. De nou, Jia Zhang-ke ens parla de la modernitat i d’allò antic en un relat dispers i disgregat que combina ficció i documental carregat d’imatges cuidades i plenes de sentit, siguin de runes, vaixells o escenes quotidianes.
La pel·lícula A la deriva es troba disponible també en versió original subtitulada al català en algunes sales.

Isaac Muntadas

La tinta del calamar camufla la lentitud amb els jocs més sanguinaris

El millor de la tercera part d’El juego del calamar és que només hem hagut d’esperar mig any per conèixer el desenllaç de la sèrie sud-coreana que va causar furor el setembre del 2021 en l’àmbit internacional, amb un èxit de crítica fulgurant. Es va convertir en la sèrie més vista de la història de Netflix i els fans n’esperaven la segona part amb candeletes, que es va demorar més de tres anys i es va estrenar el desembre de 2024. Fa poc més de dues setmanes (27 de juny) hem sabut com acaba la història protagonitzada per Seong Gi-hun, el guanyador de la darrera edició del joc del calamar, que va voler participar-hi de nou per aturar els seus creadors. El juego del calamar 3 s’ha convertit en la major estrena televisiva des de la creació de la plataforma nord-americana amb 60,1 milions de visites en només tres dies. Més de 368,4 milions d’hores reproduïdes. Una barbaritat.
La segona temporada acaba amb molt de suspens i tensió. Gi-hun es rebel·la contra els creadors del joc, i juntament amb altres jugadors tenen la intenció d’eliminar-los per acabar la partida. Però quan estan a punt d’assolir-ho, el jugador número 001 (el líder del joc infiltrat) els traeix i executa el seu millor amic, Jung-bae, davant seu. Els sis capítols finals poden haver decebut els que van enamorar-se de la primera temporada, però el desenllaç és correcte. No està estirada com un xiclet per allargar-la artificialment. És veritat que és més previsible, però és igual de sanguinària i cruel, o més, que el primer dia.
La sèrie es divideix en tres trames principals. La millor és la dels jocs. Com s’esperava (espòiler!), els jugadors han de superar-ne tres més per guanyar. Com més suspens i acció, més hipnòtica és per l’espectador i s’acosta al nivell de la primera temporada. El segon episodi, titulat Noche estrellada, on juguen a fet i amagar (amb la variant salvatge), és un dels clímaxs de la sèrie. Violència, supervivència, morts… Ho té tot. De fet, en el primer i el tercer capítol, els jocs no hi tenen un pes rellevant i la sèrie té alts i baixos. Quan arriba el joc de saltar a la corda, tot salta pels aires. I just després, la traca final: les decisions dels jugadors seran claus, a diferència de les votacions per abandonar la partida. Una dinàmica interessant de la segona temporada que ha esdevingut testimonial. En l’àmbit interpretatiu, res de nou. Els actors sobreactuen i presenten els estereotips clàssics.
La trama més previsible i que alenteix el ritme de la sèrie és la del policia. Per moments, pot fer-nos badallar. Hwang Jun-ho continua buscant l’illa on se celebren els jocs amb un equip de mercenaris, però no hi ha tant moviment com en la temporada passada. D’altra banda, en un punt intermedi hi ha la lluita de la soldat número 11 per salvar la vida del jugador 246, que té una filla malalta de leucèmia que l’espera a fora. Compleix i no es fa pesada. La banda sonora ja la tenim més interioritzada, però el tema del joc de la corda Jump Rope Song ens arrencarà algun somriure. Per ara, l’aventura coreana ha acabat, però sembla que creuarà l’oceà Pacífic fins als Estats Units i la doble guanyadora dels Oscars, Cate Blanchett, hi tindrà un paper. Game over? No. To be continued…

Fitxa tècnica

Plataforma: Netflix
Gènere: Suspens, distòpia, drama, acció i supervivència
Llengua original: Coreà
Català: No. Doblada al castellà
Capítols: 6 episodis (22 en tres temporades)
Creador: Hwang Dong-hyuk

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers