“L’home superior és com l’aigua. L’aigua beneficia a totes les coses i no competeix amb elles. Habita en els llocs humils que tots menyspreen. Per això està prop del Tao…” (Tao te king, capítol VIII). La humilitat és una de les virtuts que la persona té, que s’ha de cultivar i practicar amb voluntat, perquè molt sovint ens n’oblidem.
Conèixer un home que transmet humilitat ens pot ajudar a cultivar-la. És d’aquelles grans experiències que no s’obliden. L’emoció que vaig sentir el dia que en vaig conèixer un és d’aquelles que perduren. Era un típic dia de tardor de ja fa uns anys, quan es va posar ploure a mig matí i vam deixar l’activitat hortícola-formativa per aixoplugar-nos a la caseta de l’hort. Un dels alumnes, originari de Ghana, es va resguardar de la pluja sota un arbre i es va posar a cantar, mentre els altres maleíem aquella pluja per no deixar-nos realitzar el que havíem de fer. Era una melodia i una lletra que no entenia, que es deien en l’instant present. Tots vam callar i escoltar. Un cop va acabar, li vaig preguntar què deia la cançó i va explicar que era costum cantar-la quan plovia, per agrair al cel l’aigua que oferia per fer créixer els aliments.
I avui, gràcies a aquella experiència, canto quan estic al camp, sobretot quan estic collint. Canto quan estic connectat a la terra i li agraeixo els fruits que m’ofereix per compartir-los amb altres. Canto quan estic en pau, perquè no tinc res més a fer que estar present.
Es dona gairebé per fet que antigament la gent de les nostres contrades, sobretot aquelles que es consideraven humils, cantaven molt més que ara. De les que treballaven a pagès o a les indústries que vorejaven el Ter, fins i tot, aquells de l’altra banda de l’Atlàntic, anomenats esclaus, que avui són els pares d’algun dels estils de música que escoltem. Perquè és evident que s’escolta molta més música que abans. Abans l’activitat de cantar formava part inseparable del fet quotidià i avui cantem en un segon pla, acompanyats d’un enregistrament o d’algun músic o grup que ens invita a cantar. Però poques vegades cantem, sobretot en l’edat adulta, per cantar.
Potser sí a la dutxa o després d’un bon àpat, però no tant quan treballem o anem atrafegats d’un lloc a un altre, que són els moments que ens carreguem de preocupacions i maldecaps. I és en aquest moment que és necessari cantar. Perquè és ben cert allò que diu aquella cançó, que hem cantat molts en colònies quan érem infants: “Qui canta els seus mals espanta, cantem una cançó, cantem-ne cent quaranta, cantem-ne un milió”.
I potser avui i amb els temps que corren, seria una bona manera de treure’ns pors que s’enganxen com una paparra. Cantar una cançó, una melodia, o només una tornada en veu alta, ens porta a sentir el present que ens allunya d’un passat que allibera el futur.