‘Viva’ Bankrobber, 2005
Aquests dies es compleix el 20è aniversari del debut discogràfic de Sanjosex, un xicot de la Bisbal (déu-n’hi-do amb la collita musical de la capital del Baix Empordà, d’on han sorgit altres patums de l’escena nostrada com Mazoni, Miquel Abras, Fetus… recentment fins i tot s’han apoderat de la vigatana Núria Graham!) que es diu Carles Sanjosé i que des d’un primer moment ha alternat la faceta de músic amb la d’arquitecte. El seu debut ja va ser tota una declaració d’intencions amb unes cançons que musicalment traspuaven Bob Dylan, Neil Young i Beck al costat de Pau Riba o Andrés Calamaro i que pel que fa a lletres explicaven històries quotidianes sense cap vergonya ni filtre. Peces com “De Girona al Japó” o “Quatre pensaments” ho denotaven ben clar. D’entre la dotzena de cançons del disc també en destacaven “Et menjaria a petons”, “Puta” o “Fem l’amor”, que va sonar molt a l’excel·lent sèrie de TV3 Porca Misèria. Després del debut amb Viva va venir Temps i rellotge (2007), Al marge d’un camí (2009), Festival (2014), Càntut (2016) amb Carles Belda, i l’EP Dos somnis (2020). Des de llavors que ha anat fent la viu-viu (així es titula també un directe que va publicar el 2012) però és evident que s’ha centrat més a dissenyar habitatges que no pas en bastir cançons. Tan de bo aparqui de nou l’arquitectura per tornar a construir cançons. Les seves ens fan falta.
