A primera hora del matí, Manel Valdivieso (Barcelona, 1967) és a L’Atlàntida, a punt de començar una de les maratonianes jornades d’assaig. Mentrestant, van arribant els integrants de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC) que des de dissabte passat són a Vic per participar en l’encontre d’estiu, una de les trobades anuals de la formació. Hi preparen el repertori que oferiran en tres únics concerts: aquest divendres a L’Atlàntida (8 vespre), dissabte a la Universitat de Cervera i diumenge al Palau de la Música Catalana. Valdivieso dirigeix la JONC des de l’any 2001, quan va succeir Josep Pons, cofundador de l’orquestra i actual director artístic del Liceu.
Havent viscut bona part d’aquests 30 anys a la batuta de la JONC, com viu els preparatius de l’aniversari?
Té dues respostes. Per una part, com una trobada normal perquè el dia a dia és molt potent quan l’estem preparant o fent. Són vuit o nou hores al dia de feina, que per a un músic és molt realment, i anem progressant en la proposta de programa que hem fet, difícil i que ens apassiona. La segona resposta és que ens arriben missatges constantment d’exmembres de la JONC que ens parlen del seu pas per l’orquestra, tants que ens esborronen. És molta gent la que hi ha passat, que ens diu que per a ells va ser important, que seguim fent el que fem… I tant de bo puguem seguir-ho fent fins i tot millor que ara perquè ho segueixin percebent així.
El primer concert serà a Vic, on la JONC és fidel en l’encontre d’estiu des de fa anys. Què hi heu trobat i quina és la relació amb la ciutat i L’Atlàntida?
Vam començar a venir-hi fa vint anys, almenys. El desè aniversari ja el vam preparar aquí. Recordo que ens allotjàvem al Seminari, on encara hi havia les habitacions dels capellans, i assajàvem a l’Institut del Teatre o al Sucre perquè encara no hi havia L’Atlàntida. Hem vist de prop la transformació que aquesta ha suposat per a la ciutat: és un centre molt bo, arquitectònicament, però també en la funcionalitat i potencial. Ens hi trobem molt bé perquè té tot el que necessitem per poder treballar, començant per la sala de concerts i el personal i tot l’equipament de l’Escola de Música i Conservatori.
Com li vau plantejar al mestre Ros-Marbà l’encàrrec de la seva obra?
Volíem una obra d’un compositor català actual que entronqués amb la tradició simfònica que ve de Pedrell, Gerhard, Montsalvatge, Toldrà… tots ells compositors que han fet música del seu temps però molt arrelada al país. Que quan la sents notes que és de casa, perquè hi ha les tonades, una calidesa… I quan dic casa és el país, la pàtria. Li vam demanar a Ros-Marbà, que és un savi, que escrivís una obra brillant i atrevida que estigués en aquesta tradició. Amb el flaire de la terra. I va proposar fer-ho utilitzant com a material de base les Cançons i danses de Frederic Mompou. Ens ha fet una obra magnífica.
L’arrelament al país, en el programa que interpretareu, també és en peces de Robert Gerhard, Alberto Ginastera o fins i tot Benjamin Britten inspirant-se en Catalunya.
És un missatge d’amor al país, tot ell. De confiança. El nostre patrimoni cultural ens diu qui som i ens diu, si ho treballem, fins on podem arribar. El que van fer agafant les tonades populars del país era música de molt nivell en el segle XX. En Britten hi ha fins i tot el component d’homenatge a Barcelona un cop començada la Guerra Civil. Una Barcelona on ell havia estat un any abans en el famós Congrés Internacional de Música.
Hi ha una altra estrena, a part de la peça de Ros-Marbà. I és la interpretació, per primera vegada, de Tardes de Barcelona, un ballet de Robert Gerhard.
Ell la va deixar inacabada per molt poc, i la BBC Filharmonic va encarregar a un compositor anglès, Malcolm MacDonald, que en fes una versió interpretable, que l’acabés i la revisés perquè es pogués tocar en concert. I només es va tocar una vegada als anys 90, a Manchester, per part de la mateixa BBC Filharmonic. Enlloc més del món s’ha tocat amb una orquestra professional. És gairebé l’estrena mundial d’una obra molt important, que l’aspiració estètica dels grans ballets de Stravinski o de Bártok. Fet per un compositor que té una relació directíssima amb Schönberg, companya de Weber i d’altres grans, algú que era el rovell de l’ou en moments decisius de l’Europa del segle XX. Aquesta obra eleva el nostre patrimoni de cançons al nivell, per exemple, d’un Petrushka o de La consagració de la primavera de Stravinski. Torno al missatge del programa: podem fer el que vulguem si ens ho proposem, perquè el nostre patrimoni és molt bo. Només hem de treballar-ho.
És exigent preparar-lo en tan pocs dies?
Hi estem habituats. L’orquestra té un nivell que li permet fer això. L’any passat vam ser aquí a Vic preparant la novena simfonia de Mahler amb Josep Pons, que també era un repte. Els alumnes arriben de les escoles de música molt més ben preparats, més complets. Hi ha una diferència gran respecte a fa uns anys. Als 16 o 17 anys hi ha joves que saben el que es fan quan toquen un instrument, i a un nivell molt alt.
Si ja arriben amb aquest nivell, què els oferiu?
El que no han pogut fer a les escoles i conservatoris. Per començar, un repertori que no podrien fer perquè demanaria aturar tota l’activitat i centrar-se en això exclusivament durant una colla de dies. I ho fem portant els millors especialistes del món en aquest repertori a treballar amb ells durant els tres primers dies de l’encontre. Un dels professors de violí que hem tingut a Vic, per exemple, era alumne directe del violinista que va estrenar l’any 1936 a Barcelona el Concert per a violí d’Alban Berg. Què vol dir això? Que els ha pogut transmetre tota la tradició violinística del segle XX. I el privilegi gran que ofereix l’entorn de treball de la JONC és el temps: encara que sembli poc, és molt més del que podria dedicar una orquestra professional a preparar aquest programa. Dediquem més temps a mirar al detall cada partitura.
Els joves arriben a l’orquestra en un moment complicat, de canvi vital. Quina transformació veu que fan?
Quan guanyen la plaça per ser aquí, vol dir que abans han fet ja una feina molt gran en solitari. La preparació d’un instrumentista és tan exigent com la que fa un atleta. Cada dia han d’entrenar perquè si no, no fan la marca. I això tots els dies de la vida, sense excepció. Pensi, doncs, en el tipus de talent extraordinari de què parlem: són 80 o 90 músics que, personalment, han fet el compromís de dedicar-se a aquesta feina. Han passat pels mateixos reptes, i quan es troben, la connexió i la retroalimentació que es produeix és potentíssima, una reacció nuclear! Una suma que multiplica. És extraordinari, i molt difícil de veure: hauríem de comparar-ho amb aquells moments de grans equips de futbol o de bàsquet en què tot encaixa.
Venen d’una gran potència individual, i aquí han de treballar junts. És fàcil?
És com els metalls al gresol, no es fan nosa. Es mesclen i l’aliatge és més fort i millor que els que hi havia al principi. En una orquestra com la JONC busquem que la llum de cadascú no quedi esmorteïda en l’orquestra sinó al revés, que les individualitats sumin a la llum del col·lectiu. I la nostra feina, de direcció i professors, és ajudar-los en aquest procés. És una manera de treballar diferent de les orquestres a l’ús, on la disciplina interior és molt important. Avui les millors orquestres no funcionen necessàriament així.
