Joan Pau Inarejos (Sant Boi de Llobregat, 1983) és periodista i actualment treballa a La Xarxa. Però a banda d’això és conegut pels seus perfils @RomanicCatalà a les xarxes socials. A través d’ells, i amb bon humor, ajuda a donar a conèixer l’art romànic que l’apassiona. Ara acaba de publicar ‘Amb ulls de romànic’ (Rosa dels Vents), llibre que fa un pas més en aquest objectiu i dona als lectors les claus per entendre –i gaudir– el que s’ha considerat un ‘art nacional’.
Es tractava de donar-nos les claus per entendre el romànic? Com més en coneguem, més gaudirem d’aquestes obres…
Sens dubte. Com més coneixes, més curiositat tens. I més pots estimar-te les coses que t’ensenyen. Parlo sempre del plaer de re-conèixer. Hi ha el plaer de la primera vegada quer descobreixes quelcom, de quan t’han ensenyat les lletres, els colors… I sobretot el de reconèixer: algú haurà estudiat el romànic a l’escola o l’institut, o l’haurà vist anant d’excursió per Catalunya. A través del llibre i d’altres iniciatives que tiro endavant busco aquesta retrobada. El del romànic és un paisatge que ja ens sona, però saber-ne més coses dona un plaer especial.
Molta gent el coneix pels seus perfils a les xarxes: més de 18.000 seguidors a X, més de 5.000 a Instagram, ara també amb un compte a Bluesky, i el canal de Youtube!
Soc a tot arreu on es pot estar. Com l’Esperit Sant en el romànic.
Són audiències molt bones per a un compte en català, sobre art i entorn d’un estil específic. Com va sortir aquesta idea?
Sempre dic que no són tan importants les xifres com el retorn qualitatiu que ha tingut aquest projectes des de que el vaig començar… que no fa tant, només dos anys i mig. Sobretot a X, que ara s’ha convertit en una xarxa més controvertida però que és on tinc de moment més seguidors. La resposta de la gent, quan vaig començar a fer fils, va ser molt bona. I l’interès dels mitjans, també. No m’ho esperava, perquè a priori aquest no és un tema de masses ni molt comercial. Però l’efecte nínxol a vegades ajuda: dedicar-te a un tema específic, i procurar fer-ho amb un to amè i divulgatiu. Pot haver servit per amplificar l’interès pel romànic.
Una de les claus del seu èxit és vincular el romànic amb imatges d’actualitat. No estem tan lluny, d’aquella gent que el va crear o el va contemplar.
I tant que no! Val la pena de resseguir aquest fil roig que ens uneix en tantes coses. El llibre tracta, de fet, temes universals. Començo parlant de la creació, del naixement, acabo parlant de la mort, parlo del cos, del dolor… Són coses que ens interpel·len a totes les generacions. I pel que fa a les comparatives amb el món actual, busco que sigui una mena de broma il·lustrada. M’explico: dic que tots som romànics sense saber-ho perquè al capdavall parlem una llengua romànica, som d’una civilització hereva de l’antiga Roma. El romànic ve d’això, que utilitzaven algunes tradicions constructives de l’antiga Roma. Establir aquesta comparativa és ensenyar-nos que venim d’aquí, i es pot fer de manera estripada, comparant amb la política internacional o amb el futbol.
“El romànic no és un ‘corpus’ únic, hi havia artistes més ben dotats que d’altres. Però en totes les obres hi podem trobar un encant, unes per sinceres i expressives i d’altres per més acurades”
Algunes et fan pensar. Recordo un post recent en què feia un paral·lelisme entre la imatge del cavall del Gernika de Picasso i un cavall en una pintura romànica. S’assemblaven!
Hi ha totes les capes de lectura. Puc fer un simple meme per entretenir, però també un altre d’analogies com aquest. Artistes del segle XX com Miró, Tàpies o Picasso es van inspirar en el romànic. El romànic connecta amb llenguatges actuals, des de la pintura a l’animació o la publicitat. Per exemple, amb aquesta utilització d’uns colors saturats, brillants, de línia gruixuda… És un art que no vol ser amable, ni versemblant, sinó eficaç. I d’aquí que connecti amb la publicitat: hi ha els seus claims i logotips. Intenta ser persuasiu.
Per acostar-nos-hi, hem de deixar de banda prejudicis? L’edat mitjana de foscor, un estil simplista perquè no en sabien més…
Totalment. Si us hi fixeu, en algunes de les ficcions contemporànies que han fet més fortuna com Joc de trons o El senyor dels anells, la imatge de l’edat mitjana que ha fet fortuna és la més neogòtica (o neo-neogòtica!) amb el món de les catedrals. El romànic no ha fet tanta fortuna, no s’ha identificat amb la recuperació dels estils nacionals com el gòtic a França o Alemanya. Aquí, a Catalunya, potser perquè va ser juntament amb una part de l’arc mediterrani un dels llocs on primer es va desenvolupar el romànic, va haver-hi gent com Puig i Cadafalch i els seus contemporanis que s’hi van fixar. Era el bagul perfecte d’on treure’n alguna cosa semblant a un art nacional, com feien les burgesies d’altre llocs d’Europa. Espanya es fixava en l’art mudèjar, Itàlia en el renaixentista… i aquí va haver-hi un enamorament o redescobriment del romànic. Això va mobilitzar recursos per portar pintures que eren en esglésies del Pirineu cap a Barcelona, posant les bases de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Algunes es van conservar gràcies a això: si no potser haurien marxat del país, o s’haurien destruït en la Guerra Civil.
És un fet controvertit, si han d’estar en el seu lloc d’origen o bé on puguin estar més ben preservades. Però cal recordar que la guspira de tot això, precisament, ve del perill que se les enduguessin a l’estranger. Recordem la història de la canònica de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, quan es va desvetllar l’interès dels nord-americans pel romànic: és la història que va narrar Martí Gironell a la novel·la Strappo. Això va fer encendre les alarmes i es va muntar un programa de rescat per dur aquestes obres a la nostra metròpoli, a Barcelona.
Moltes són en museus. Però vostè diu que ens les hem d’imaginar en una església, amb la llum tremolosa d’unes espelmes. Veure-les com ells les veien… vives, movent-se!
És curiós. Mai podem arribar a veure una obra d’art com en el moment en què es va crear. No només pels propis canvis –el romànic ha patit substitucions estilístiques i retocs de molta mena– sinó per les condicions ambientals, que han canviat radicalment. Al segle XI o XII s’entrava en una església amb llum d’espelmes, amb certs llocs il·luminats estratègicament (els més importants en la litúrgia) i altres de més foscos, i aquesta llum feia que la gent veiés les imatges en moviment. D’això en parla l’historiador Michel Pastoureau respecte a les pintures rupestres, que es contemplaven com nosaltres quan veiem una animació. Amb una llum flamígera, no estàtica i fins a cert punt asèptica com la d’un museu d’avui.
Amb ulls de romànic, ja ho diu el títol. I els ulls són importants, perquè el títol del llibre fa referència a aquestes mirades que ens criden tant l’atenció quan contemplem una pintura d’aquell estil.
És difícil restar indiferent davant de les mirades del romànic. Et segueixen. I d’això es tractava: que quan entressis a l’església et sentissis vigilat. Convido el lector a retornar aquesta mirada al romànic amb ulls actuals. I adonar-nos de la importància que tenen els ulls que mai no descansen, aquesta vista frontal amb la idea de l’omnisciència divina, del Déu que ho sap tot. Ara estem acostumats a dobles intencions, a una cultura del secret, i el romànic ens sobta perquè és directe i unívoc.
Els gestos també són importants. Els compara amb les actuals emoticones: gestos que tothom entenia, amb un significat concret.
Exacte. Com la benedicció, els tres dits amunt del Crist de Sant Climent de Taüll. En el romànic els rostres són estàtics, inexpressius, i són sobretot les mans i altres símbols geomètrics els que ens donen la clau interpretativa de l’escena. Gestos com els dels orants amb les mans amunt, els dits assenyaladors… o el palmell de la mà ben obert davant del tors. Els ulls o les mans no s’assemblen als reals, però son ben reconeixibles. La gent entenia què volien dir.
Sabem molts pocs noms dels artistes del romànic. Hi ha algun moment en què l’ànima de l’artista es deixi veure, en què puguin deixar anar una mica la imaginació?
Avui en dia, el concepte d’autoria individual el tenim molt clar. Durant la major part de l’edat mitjana no coneixem els artistes… amb excepcions. Als capitells del claustre de Sant Cugat del Vallès, l’artista –Arnau Cadell– s’hi esculpeix ell mateix com a picapedrer. En general, però, la marca no era tan important, tot i que alguns trets distintius ens permeten d’identificar algunes obres amb un taller, com el mestre de Taüll o el de Pedret. I també ens ha de fer pensar que identifiquem l’art romànic com a naïf, amb un punt infantil. Potser és perquè tenim al cap algunes de les obres més senzilles, més rústiques… però això passaria en tots els estils i les èpoques. Amb les marededeus, les veiem rectilínies, hieràtiques, que no són belles en el sentit actual de bellesa… tot i que a mi m’encanten. Però també tenim la Mare de Déu del Claustre de Solsona, encisadora, una reina! Ja és la transició cap al gòtic. Tenim pintures senzilles, però en tenim com les de Taüll, o el frontal de Ribes, amb una qualitat extraordinària, el classicisme romànic! No és un corpus únic, hi ha artistes més dotats i altres que no tant. En totes les obres hi podem trobar un encant, unes per sinceres i expressives i d’altres per acurades.
