El desig de la paraula
Autor: Josep Lázaro
Editorial: Edicions Trípode
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Nombre de pàgines: 74
El nou llibre de Josep Lázaro és un pas endavant en la consolidació de la seva poètica. En ell s’endú el lector vers la mítica Esparta i esdevé la veu d’Helena, però des de dins del mite fa un salt endavant per fer-nos sentir el dolor, la por, la solitud de la bella dona i ens ofereix una nova mirada al mite i a ella mateixa.
A cada vers ens arriba una dona diferent del tòpic que tots tenim al cap. En el mite, Helena, de nena ja la va violar Teseu, els nobles d’Esparta se la juguen a sorts i guanya Menelau. Els homes i la seva bellesa aniran marcant la seva vida, bellesa que fa de moneda de canvi. Les deesses tampoc l’estimaven, és Afrodita que l’entrega a Paris… en fi. I és des dels versos de Lázaro que la seva veu ens parla i el llibre esdevé una reivindicació de l’etern silenci femení. De fet, Homer no la fa parlar gaire en el seu llarg poema, i quan ho fa les seves paraules mostren una gran humanitat i també el patiment personal que l’aclapara.
Lázaro mostra la sororitat entre mare i filla quan els seus versos diuen: “… ma filla que em besà / temperada d’humanitat… quan ha de deixar-la sola a Esparta… No sé pas qui instruirà el teu món”.M’agrada imaginar que el vestit blau que porta Helena s’inspira en obres d’art que han plasmat el seu rapte, com és el cas de Raffaello, Genga, Reni, Giordano… Com si l’autor amb la seva alta sensibilitat omplís d’art la crua realitat de la protagonista. Les prunes i les mores configuraren la vegetació mediterrània. Tots dos fruits són símbol d’humilitat, d’abundància, de dificultat, d’esperança, que bé es poden identificar en alguns dels durs aspectes de la vida d’Helena.
La fúria masculina que ha de suportar el seu cos en un món d’homes guerrers i empeltats de salvatgia és cruel. “Repiquen les llances / en el replec d’una sola veu / fins que s’ascla l’estuc / de la raó”. Perduda la dignitat arriba la vergonya, però l’Helena de Lázaro és forta, “… sacsejo el vestit blau i / penso tant de bo no sigui la vergonya de tants segles”.
Estem davant d’un capgirament de 180 graus en la mirada mítica, històrica i deixeu-me dir hollywoodiana d’Helena. Marcada per l’abús de poder, ella, intel•ligent com és, s’enlaira enmig de tanta mediocritat, bella, sàvia, digna, xopa de venjança, exiliada i “amb dits a vessar / d’anells sense compromís”. Una mirada aguda, renovada, trencadora, que Lázaro, amb sensibilitat poètica, ens fa arribar de manera emocionant i colpidora.
