El periodista Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967), ara diputat independent del grup d’ERC al Congrés de Madrid, dissecciona a ‘El franquisme en temps de Trump’ (Pòrtic) l’auge de la ultradreta. Coincidint amb els cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco, el llibre explica les claus de l’ascens de forces, a Espanya i també a Catalunya, que capten el vot jove i marquen l’agenda pública en un context mundial on emergeixen lideratges autoritaris.
Les entrevistes solen començar pel principi; aquesta comencem-la pel final: el diagnòstic que fa al llibre em sembla inquietant. És inquietant?
El diagnòstic és una manera de posar les alarmes. És una voluntat d’avisar d’una cosa que ja passa, no que passarà. Podem dir, utilitzant la metàfora, que els bàrbars no estan arribant, sinó que ja han arribat. I parteixo de la perplexitat de veure que un projecte reaccionari a escala global, espanyola i catalana arrela malgrat les lliçons de la història. Com pot ser que això torni quan pensàvem que ja ho havíem deixat enrere.
El franquisme en temps de Trump connecta un passat que no ha passat amb un present que ja és aquí?
Correcte. Connecta un món que viu de la tradició espanyola amb una actitud i unes estratègies que connecten amb el flux global. Vox representa una articulació del franquisme sociològic actualitzada gràcies a la imitació de models com el de Trump. Coincideixen la tradició més autènticament genuïna de la dreta cavernària celtibèrica amb les maneres, discursos i agenda d’un projecte reaccionari internacional que té el seu moment. I això és Vox.
Qualifica Vox de neofranquista i no de postfranquista. Argumenti-ho.
Postfranquista era Fuerza Nueva, un partit que va néixer a les acaballes del franquisme i volia tenir continuïtat després de la mort del dictador. Vox no vol una dictadura, sinó buidar la democràcia com pretén Orban a Hongria, Trump als EUA o Le Pen a França. I aquest buidatge el fa a partir de la tradició del franquisme sociològic. Això separa Abascal de Blas Piñar. Vox vol implementar una democràcia fake en què hi hagi exclusió, limitació de drets i llibertats i, per tant, un autoritarisme de caràcter postmodern.
L’origen d’aquest escenari és una transició mal tancada? Cita una entrevista a Txiqui Benegas, dirigent socialista basc ja traspassat, en què diu que la Llei d’Amnistia és la llei de punt final.
Sí, els mateixos socialistes que van governar tants anys després de la mort de Franco admeten que l’amnistia no va ser equidistant. Va afavorir més els franquistes que els antifranquistes. El PSOE tenia prou força l’any 1982 per fer un procés de desfranquització. No ho va fer. L’única cosa que s’assembla a això és l’operació que lidera Narcís Serra de jubilar la cúpula franquista de les Forces Armades arran del cop d’estat.
Per tant, aquí hi ha una responsabilitat del PSOE de González? La primera Llei de Memòria Històrica és de Zapatero, no de González. I és del 2007.
Retrec al PSOE de González, que va governar molts anys, que no abordés aquesta qüestió del franquisme sociològic. Al contrari, hi conviu i hi cohabita. També és veritat que en aquell moment el franquisme sociològic està hivernat perquè hi ha una gran victòria socialista, però existeix. I, en canvi la primera llei –i molt modesta, i molt imperfecta, i molt tímida– sobre memòria democràtica la fa Zapatero molts anys després, quan ja anem tard.
Que no es fes això, explica que florís precisament aquest franquisme sociològic que captiva sectors més joves que no saben què és una dictadura?
Hi ha una realitat global que té força al marge del que hagi passat a la història. És a dir, Alemanya va fer una desnazificació i, en canvi, els ultres existeixen amb molta força. Per tant, abordar el franquisme sociològic era una condició necessària, però no suficient. El problema és que no es va fer. Dit això, el pitjor de Vox és que el que fa és, a partir d’aquesta història no tancada, donar una nova legitimació a la dictadura. La gent de Vox, i això ho he sentit jo a l’hemicicle, ha arribat a dir que el règim de Franco va ser un període de concòrdia i de reconciliació. Això és desfigurar la veritat.
L’objectiu de Vox és substituir el PP?
El PP partia sempre de la base que Vox era un satèl·lit. I el projecte d’Abascal és ser el partit gran del bloc de dretes i convertir en un afegit als populars.
De fet, Vox ha crescut a les urnes, però també ha influït en l’agenda política.
Que la dreta democràtica segueixi el carril dels ultres fa més ràpida la destrucció dels consensos democràtics. Jo els dic sovint: “Escoltin, senyories del PP, vostès han d’escollir si volen continuar en la senda d’Abascal o seguir l’exemple d’Angela Merkel, que va marcar una ratlla entre els demòcrates i els ultres”. Merkel el 2015 va obrir les portes als refugiats, una opció complexa però valenta, que el món de la dreta democràtica hauria de posar en valor i, en canvi, sembla que se n’amagui.
Els periodistes fem titulars. I vostè en fa un. Al llibre diu: Feijóo no és Merkel.
No ho és. És el contrari. Em sembla suïcida per part del PP no veure que el tigre que volen cavalcar se’ls acabarà menjant. Això ho veurem al País Valencià. És el laboratori. Segons les enquestes, el descontentament social que ha produït la incompetència criminal de Mazón no beneficia l’esquerra, sinó a Vox. Estan encantats. Els suposa l’assaig de la substitució del PP. No cal ser gaire futuròleg per endevinar que en unes eleccions valencianes la primera força de la dreta serà Vox.
I al costat del tema de València, que és un ecosistema molt particular pels fets que han passat, quin grau de responsabilitat creu que tenen les polítiques més que la política?
La ciutadania, abans de votar els ultres, cau en la desesperança, el malestar, l’empipament. I què genera això? Les avaries de la democràcia, que són diverses. En diré tres: la democràcia té respostes tardanes a problemes urgents, la democràcia genera burocràcia que no s’entén i els polítics del sistema tendeixen a parlar d’una manera que no arriba a la gent. Són tres patologies, n’hi ha més, que formen aquest malestar. Què fan els ultres? Detecten això i fan tot el contrari. Parlen d’una manera molt directa, diuen que eliminaran la burocràcia i simulen que són molt propers. Així, creen la falsa esperança que quan arribin, sobre aquest cràter de l’antipolítica, construiran alguna cosa que funcioni. Després, no és exactament això. Trump, més que solucions, genera més problemes, com els aranzels. Però hi ha una altra opció, que és la de baixar el diapasó de l’agenda i fer una política menys agosarada que el discurs. És el que fa Meloni a Itàlia. No renuncia a l’agenda, però sap que hi ha unes realitats que la superen. Això li passarà factura? Potser no.
En aquest context quin paper tenen les xarxes i aquest nou sistema de comunicació que és molt instantani i molt emocional?
Els ultres treballen molt les emocions negatives: la por, la malfiança, la desesperança… Això es processa a les xarxes distribuint vídeos en què només es veuen ocupacions, agressions, violacions… I generes por. És el que va passar a Torre Pacheco, on hi va haver un incident real i els ultres amb imatges d’altres llocs diuen: “Tot això ha passat aquí”. Això no passa pel periodisme convencional. Han aconseguit la gran fantasia autoritària de prescindir de la mediació dels mitjans. Per això, Trump diu: “Com que la majoria dels mitjans són enemics, seguiu la meva pròpia xarxa”. I destrueixen el concepte de veritat factual. És la indistinció de veritat i mentida. Això genera en capes àmplies la sensació que, com que no es pot conèixer la realitat, el que digui Trump, Abascal o Orriols és la veritat.
Ja que surt Orriols, a Catalunya, quina és la importància del procés en l’ascens dels ultres?
Alguns diuen que sense el procés no hauria crescut Vox. Jo dic que sí que hauria crescut, perquè el nucli de l’agenda de Vox és la immigració. Ara, tampoc dic que no hi hagi influït el procés. És a dir, el que va passar l’octubre del 17 és una coartada perquè Vox agafi aire. No és tota l’explicació del creixement de Vox, però en forma part. I pel que fa a Aliança, neix per dues corrents. D’una banda, per imitació global –seria molt estrany que Catalunya no tingués uns ultres genuïns que imitin Trump– i, de l’altra, perquè una part dels frustrats per com acaba el procés en lloc d’anar a casa seva, a l’abstenció o a entitats civils, acaben a Aliança Catalana.
I el procés els tenia anestesiats?
Sempre hi ha hagut una franja de gent seduïble per la mà dura i per la temptació autoritària. Ja hi eren, però no estaven organitzats. I amb la frustració del procés i la imitació global del trumpisme, etc., s’articulen i troben una resposta. En clau independentista és molt senzill d’entendre: una part d’aquells que volien separar-se d’Espanya ara volen excloure gent de Catalunya. Una part d’aquells que volien la República Catalana ara volen la nació pura. Fan una mena de mutació tòxica que ve de constatar que el somni no és possible; per tant, ara el convertim en una cosa que pensen que serà possible. És un absurd, perquè pensar que Catalunya es pot construir des de l’exclusió és ignorar la història del catalanisme.
De fet, topa amb el que ha estat el catalanisme durant dècades.
L’error principal d’Aliança és la ignorància de la història de Catalunya. Des de fa més de cent anys, tant els catalanistes de dretes com els d’esquerres, els republicans com els que venien de la tradició carlina, l’obrerisme i el món de l’escola, Pujol i el PSUC, tothom està d’acord que la nació perdurarà si fabrica catalans. I tenim dues maneres de fabricar-ne: a casa i integrant els que arriben. Catalunya, des del segle XVI i XVII, és un país de xarnegos. Xarnego és un mot que s’aplicava als que arribaven de Gascunya i Occitània. I després s’ha aplicat als que, com el meu avi, van venir de Múrcia. Però no entendre que la nació catalana, que és petita, si no integra els que arriben, serà residual i, per tant, pot desaparèixer, és no saber la història. I per això em fa molta gràcia que vagin els d’Aliança amb l’estelada, quan són un cavall de Troia de la desaparició de la nació i, per tant, de l’espanyolisme.
Després del trencament de Junts amb el PSOE quina situació veu a Madrid?
La legislatura té una mala salut de ferro. Sánchez s’ha acostumat a viure en aquest clima d’agonia. Resistirà tot el que pugui. Convocar eleccions seria posar una passarel·la a la ultradreta. Jo crec que ell no convocarà eleccions si no veu una finestra en què pugui revertir la tendència.
I una moció de censura instrumental és una hipòtesi plausible? Em sembla una ocurrència.
Comparteixo la teva opinió. Em sembla una ocurrència.
