Aviat farà cinc anys, Guillem Ramisa (Roda de Ter, 1985) va publicar el disc Ens enfilarem enlaire. Poc s’imaginava que al cap de poques setmanes, i quan no havia pogut fer ni la presentació a la Jazz Cava de Vic, quedaríem tots tancats a casa per la pandèmia. Tot i això, aquell treball i les seves cançons es van anar obrint pas, al marge de les modes i connectant d’una manera molt directa amb qui les escolta. Sense presses, amb aquest tarannà, ha anat treballant un disc nou que fa unes setmanes va veure la llum i que aquest dijous es presentava en directe a la sala Upload de Barcelona. Porta per títol Un somriure infinit i inclou nou cançons, que seran una desena perquè encara en falta una que no sortirà fins al desembre.
“El projecte ha crescut molt, en aquest temps”, diu Ramisa. Entremig, alguns singles i un llibre (Deu mil tardes) que han deixat testimoni que Guillem Ramisa no parava quiet, ni en la part musical ni en la poètica. “Ara ja tocava el disc”, explica. I en aquest cas s’ha estimat més autoeditar-lo perquè li donava més llibertat: “He provat les altres opcions i m’ha semblat que no em compensava”. El format en què es pot trobar el disc ara és digital, però quan el completi es proposa treure’n també una edició en vinil.
Des del títol, el nou treball respira vitalitat. “Moltes circumstàncies m’han portat aquí: estem vius, doncs aprofitem la vida”, explica. Són diverses les cançons que s’agafen a aquesta emoció, des del Riu de llum amb què obre el treball i on hi ha inclòs el títol (“Que t’ompli per dintre un somriure infinit”) fins a l’Anar a viure més on proclama que “la vida sempre va endavant” i demana “que l’alegria em cremi a dins”. No vol dir que hagi passat una bona època sinó convulsa, però això l’ha empès en sentit contrari. La música de Guillem Ramisa, de fet, sempre ha estat lligada a la vida: “No m’invento gaire res, m’agrada que les coses siguin de veritat perquè les puc cantar molt més convençut, ningú et pot dir res contra el que tu sents”. No s’amaga allò que no ha anat bé, hi ha cançons que parlen del final d’una relació per una part i l’altra: Si et veig plorar parla de quan és un mateix “el que activa una ruptura, sobre la qual no pot triar perquè és el que sents”.
Al disc hi ha dues col·laboracions destacades. La de Joan Garriga al tema Tirar endavant amb un ressò de ritmes ètnics. “Els estils són diferents, però hi ha un punt que es toquen”, diu. I la de Mar Pujol a A la punta del final, perquè considera que “té un talent desmesurat”, i que la va situar en un context diferent al seu habitual, tocant amb banda. Ha provat ritmes diversos i no li fa por perquè es tracta de “deixar-me portar pel ritme de cada cançó”. En directe, l’acompanyaran els habituals Ferran Isern (trompeta i percussió), Martí González (bateria) i Èlia Gimeno, nova incorporació als teclats. Després dels concerts de Barcelona i Vic, en té ja un altre programat a Girona.
Han passat quinze anys des que va començar un camí personal amb el nom de Guillem Ramisa i El Teu Pare, després de l’etapa rapera de Víctimas de la Monotonía. I el rodenc ha picat pedra amb constància: “Tinc la sensació que les coses no són fàcils, i que hi ha un punt que no saps què determina que les propostes arribin més. No sé fins a quin punt està a les meves mans”. I la prova la té en l’experiència: fa un temps va notar que algunes escoltes pujaven a Spotify a partir de la versió que va fer de Volant de La Troba KungFú. D’aquí, els oients van saltar a Ànima de corall, tema del treball Bondat senzilla de fa set anys. I aquest es va enfilar en les escoltes. Ara té més públic a l’expectativa d’Un somriure infinit, un cinquè disc que arriba carregat d’optimisme en tots els sentits.
