L’humor negre està ben viu a la funerària Torregrosa i amb la plantilla més estrafolària
De petit, recordo haver fet un tour al Tanatori-Crematori Ripollès situat entre Ripoll i Campdevànol, que ara està gestionat per Áltima. Faltava poc per a la inauguració oficial del 2006 i el vaig veure en primícia pel meu vincle familiar amb l’amo d’aleshores, el meu tiet, ara feliçment jubilat i carregat d’anècdotes per escriure diverses novel·les. La mort continua essent un tema tabú i costa parlar-ne obertament. Una funerària i un tanatori són espais seriosos que busquen reconfortar els familiars afligits que han perdut un ésser estimat. Fer-ne humor negre pot semblar arriscat, però la comèdia negra de situació Muertos S.L. ho borda. La sèrie espanyola produïda per Contubernio Films va passar desapercebuda en el seu inici a Movistar Plus+ (abril de 2024). Al gener, es va estrenar la segona temporada, però fins que no va passar a ser propietat de Netflix no es va donar a conèixer. L’estrena de la tercera temporada (agost) ha tingut més èxit i una major repercussió.
Muertos S.L. comença amb la mort sobtada de Gonzalo Torregrosa, el propietari i fundador de la funerària Torregrosa. La seva viuda, Nieves Torralba (Ascen López), es fa càrrec de l’empresa familiar amb 70 anys i sense tenir un mínim d’experiència en el negoci. Aquí entra en escena el personatge principal: Dámaso Carillo, interpretat per Carlos Areces. Era la mà dreta del propietari i tenia coll avall el seu ascens a director. Carillo és un home gris, pessimista, un perdedor i fracassat de manual que encara viu amb la mare i no té sort amb l’amor. No té escrúpols a l’hora de trepitjar els seus subordinats i utilitzar males arts per obtenir els seus propòsits. Aplica al màxim allò que el fi justifica els mitjans. Ho fa amb estratègies recargolades i fent-se passar per una bona persona.
El punt fort de Muertos S.L. és un ventall de personatges secundaris (de facto, principals) que tenen defectes i personalitats molt marcades. Tenim una recepcionista insegura, hipocondríaca i xafardera, un encarregat del crematori que s’està a punt de jubilar, un aprenent eclipsat per en Dámaso que frega el llepaculisme, dos tanatopràctics: una noia feminista que lluita per causes justes i amb uns alts valors ètics, i un altre que és reservat, molt treballador i que parla sense filtres (amb trets autistes). Els dos millors són el conductor del cotxe fúnebre, en Nino, un borratxo gandul que amb prou feines passa la pensió a les exdones, i el gendre de la Nieves, en Chemi (Diego Martín), que recorda el mític Carlos d’Aquí no hay quien viva, un fracassat (que es creu el nou deixeble de Steve Jobs) i que encapçala el departament de màrqueting amb idees estrambòtiques com crear una línia low cost d’enterraments o passar anuncis de comerç local durant els vídeos de record als difunts.
La sèrie té situacions surrealistes relacionades amb els morts. Un que s’ha de maquillar com un pallasso a la vetlla, un altre que era part d’una banda de motoristes, el transport d’un difunt amb obesitat mòrbida o la instal·lació del nou forn crematori després que s’espatlli l’anterior. Es compon d’una vintena de capítols divertits i àgils de mitja hora de durada. Paradoxalment, la sèrie està ben viva.
