Recordatori
Aquesta pel·lícula sobre els judicis de Nuremberg se centra en la relació que el psicòleg Douglas Kelley i el nazi Hermann Göring van mantenir abans del judici, l’objectiu del qual era exposar tots els crims dels quals eren responsables els nazis.
Parlem d’una convencional pel·lícula Hollywoodiana, amb un guió que segueix tots els passos de la guia d’en Robert Mckee, però que comet l’error de tractar-nos un pèl condescendentment. El joc és pintar el Göring com un cavaller que simplement es troba al bàndol perdedor, algú amb qui hi aniríem a fer birres. I això és el que li passa al Douglas.
Llavors, d’una forma gens desvergonyida per a una pel·lícula que el que vol és fer milions a taquilla se’ns fa memòria de l’holocaust. Ah! Llavors veiem com de mala bèstia era…
Amb un parell de giragonses més el psicòleg s’adona que qualsevol pot fer aquestes barbaritats.
Constantment tornem als grans moments de la història per intentar copsar la nostra naturalesa. Nuremberg n’és un intent més per al gran públic. Va amb la brotxa grossa i ofendrà a uns quants puretes i historiadors, però això sempre sol passar. Alhora, es manté prou ambigu perquè qualsevol de l’eix esquerra-dreta i Palestina-Israel pugui acusar l’altre de ser el nazi, i així vendre més tiquets.
La pel·lícula és distreta. Es nota que l’ha fet un llop vell de Hollywood. I el final el trobo prou reeixit. Sobre si una barbaritat així la podríem tornar a cometre, no en tinc cap dubte, que hi ha gent més malalta i tot en l’actualitat, també. Però no és una cosa d’individualitats. Crec que va bé saber que constantment l’estat es guarda el dret a matar o anorrear a qui faci falta. Els nazis van carregar-se set milions de jueus d’una manera especialment malèfica (el genocidi arquetip), i que ens ho tornin tant a recordar últimament deu ser perquè ens n’oblidem.
